Text del 2007
La feina difícil s’aprèn dia a dia; en aquest ofici hem de ser una mica manetes.
Els tècnics d’Egara Eurotabic no toquen de peus a terra. Però això no vol dir que sempre somiïn o que siguin poc responsables. Ben al contrari. I és que, en aquest cas, la frase es pot prendre amb tota literalitat. L’empresa, ubicada a Terrassa, es dedica a una branca de la construcció poc coneguda però del tot necessària: la impermeabilització dels edificis, una tasca que ha de realitzar-se necessàriament dalt d’una bastida penjant. Benjamín González Giménez és el gerent d’aquesta companyia, que amb només deu anys de trajectòria ja ha aconseguit fer-se un lloc entre les quatre primeres grans empreses del ram. “Estem especialitzats en l’envà pluvial i en la façana ventilada, és a dir, en l’aïllament de l’edifici, tant pel que fa al fred com a la calor.” La seva extensa cartera de clients, d’una mitjana de 250-300, és una bona carta de presentació.
La història de Benjamín González, amb només 31 anys, és la trajectòria d’un home treballador, amb formació acadèmica bàsica, però amb molta experiència de carrer, sensibilitat humana i olfacte pels negocis. “La meva família no té res a veure amb la construcció. El meu pare sempre ha treballat en el ram tèxtil. No vaig voler continuar els estudis i de molt jove vaig començar a treballar de comercial, fins que un familiar em parlà de la possibilitat de dedicar-me a aquesta especialitat. I vaig decidir apropar-m’hi.”
Els inicis no van ser gens fàcils: “Al principi, la nostra empresa només oferia la instal·lació de l’envà pluvial, una obra que només es fa a Catalunya. Totes les empreses estaven instal·lades a Terrassa, ja feia uns 20 anys que hi treballaven i no volien tenir un altre competidor. Les companyies més grans van intentar posar-me traves perquè no pogués comprar el material. Només una empresa em va ajudar i de mica en mica vam anar creixent. Sempre hem intentat oferir un bon servei. Vam tenir la sort de començar a treballar amb empreses fortes que van quedar satisfetes amb la nostra feina.”
L’envà pluvial té l’objectiu d’impermeabilitzar la façana que queda a la intempèrie. “Les parets laterals que afronten amb un altre bloc de pisos més baix s’han d’aïllar, no només per impermeabilitzar l’immoble, sinó també perquè estèticament quedi millor. Comencem des de sota, des d’on acaba l’edifici del costat, i finalitzem on s’acaba l’immoble, ja sigui a 5 metres o a 25. La feina consisteix a instal·lar un poliestirè expandit d’un gruix d’uns 20 cm i, després, una placa metàl·lica o d’altres materials. L’envà pluvial evita que les pluges afectin l’obra, aïlla l’edifici i, en definitiva, permet d’estalviar en calefacció i aire condicionat.”
Antigament, s’emprava la uralita, que va ser retirada pel seu contingut en fibrociment i amiant, nocius per a la salut. Malgrat que el material ha canviat, el sistema d’instal·lació continua sent artesanal. “L’operari ha d’estar penjat en una plataforma a gran alçada. Se li pugen les plaques amb una politja i les ha d’anar fixant amb perfils o amb cargols. La veritat és que no hi ha cap fabricant que hagi ideat cap sistema nou. Així que ens anem adaptant a allò que el mercat ens brinda.”
La façana ventilada, l’altra especialitat d’Egara Eurotabic, és un sistema constructiu que s’ha consolidat en els darrers anys a Europa i que a Catalunya comença a tenir popularitat, sobretot a causa de la qualitat estètica i dels avantatges d’aïllament tèrmic que ofereix. Consisteix a instal·lar dues capes, una aïllant i una altra de revestiment, per tal de crear un interstici d’aire entre totes dues que activi una eficaç ventilació natural. “El sistema permet que es pugui acoblar qualsevol material a la façana, sempre que estigui adaptat per ser instal·lat a l’exterior. Hi podem trobar vidre, marbre, pedra, porcellànics… Actualment, qualsevol fabricant de porcellànic o gres ja disposa de material adequadament ajustat perquè pugui ser instal·lat a les façanes ventilades. Aquests tipus d’edificis tenen una estètica més moderna. A Catalunya cada vegada se’n poden veure més.” Tot i que calen professionals qualificats per realitzar aquesta feina, el sistema tècnic d’instal·lació és còmode i senzill.
Malgrat que a Catalunya les façanes ventilades ja no són una novetat, la innovació va de la mà d’altres països europeus, com Alemanya o Anglaterra. “Actualment, ja es pot fer tota la façana davantera d’un immoble amb plaques solars. Estèticament, sembla que sigui un vidre fumat, però en realitat és un generador d’energia enorme. L’estalvi energètic és molt gran. La nostra empresa està negociant amb una companyia londinenca per poder portar a Catalunya aquest tipus de plaques solars especials per a façanes.”
La formació del personal és una necessitat en el ram de la construcció, tan desproveït d’especialistes. “Hi ha molts advocats, metges o arquitectes, però gent preparada per fer la nostra feina, no. Tots els nostres equips, formats per dues o tres persones, tenen aprenents. Els oficials, que porten vuit o deu anys amb nosaltres, són els encarregats de formar-los.”
La pràctica de l’ofici és, per Benjamín González, la millor escola. “Els fabricants et conviden per presentar-te un nou producte, però en les seves demostracions no hi surten les possibles complicacions; sempre hi solen haver parets rectes. Després, vas a l’obra i et trobes que no en són, de rectes. La feina difícil s’aprèn dia a dia. En aquest ofici hem de ser una mica manetes.”
La fidelització del personal ha estat una premissa de Benjamín González i un dels secrets del seu èxit. “Tot i que sóc el patró, sempre he procurat tractar els meus treballadors com a companys de feina. Hi ha oficials que porten ja deu anys a l’empresa i malgrat que han rebut altres ofertes de treball amb un sou més elevat, no se n’han anat. Saben que si tenen un problema personal o econòmic poden comptar amb mi, i jo també sé que puc comptar amb ells.”
Quan Benjamín González, casat i amb un fill de quatre anys, l’Eloi, parla del futur, baixa de la bastida i posa els peus en el terra. “Volem expandir-nos cap a Zaragoza i més endavant cap a Castelló i València. Però ho volem fer de mica en mica, tot observant el comportament del mercat. No pots créixer de cop, perquè després la caiguda és més forta. Tinc la sort de tenir altres negocis, un dels quals el porta la Nuri, la meva dona. Així també podem diversificar el nostre capital.”
De moment, el balanç d’aquests deu anys és prou bo. “Cada vegada que passejo amb el cotxe amb la família i el meu fill o la meva dona em diuen: ‘Mira, aquest edifici és dels teus’, em sento satisfet. Sobretot quan fa anys que el vam fer i encara hi és.”
El Sr. González també pot llegir aquest orgull en els ulls dels seus progenitors, especialment en els del seu pare. “Sabia que el negoci m’anava bé, però va trigar a passar per primera vegada per les oficines de l’empresa. Quan ho va fer i va veure tot el personal –ara ja som 35 persones treballant–, la maquinària, els vehicles, la serietat…, vaig veure per primera vegada que realment se sentia orgullós del seu fill.”
