Dr. Carles Enric Torner Baduell
Dr. Carles Enric Torner Baduell
PC, 16è VOLUM. Especialitats mèdiques de Barcelona, I

CARLES ENRIC TORNER BADUELL

CIRURGIA ORTOPÈDICA I TRAUMATOLOGIA

Text del 2004

“El metge ha perdut la consideració i la valoració econòmica i social que tenia en el passat”

Carles-Enric Torner no recorda haver pres mai la decisió de ser metge en el futur, perquè en el seu record sempre, fins i tot als set o vuit anys, ja tenia clar que volia ser metge, tot i no saber per quin motiu.

Aquesta determinació envers el seu futur professional es va fer efectiva en iniciar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona. “Des del començament vaig tenir clar que volia especialitzar-me en una branca quirúrgica, sense saber per quina especialitat em decantaria finalment. Per altra banda, no hem d’oblidar que llavors la medicina era força més generalista, i que les branques quirúrgiques actuals no estaven tan clarament delimitades.”

De fet, hem de tenir en compte que el doctor Torner es va graduar l’any 1959, mentre que les primeres implantacions de pròtesi de maluc satisfactòries no es van produir fins l’any 1962. “Aquest fet va obrir el pas a una sèrie d’innovacions en el camp de les osteosíntesis i de les endopròtesis que em va engrescar vers l’especialització en cirurgia de l’aparell locomotor.”

D’entre tots els docents que li van impartir classes durant els anys de formació recorda de manera molt especial la figura del doctor Piulachs: “Tenia una capacitat intel·lectual admirable i la combinava amb un gran sentit de l’humor que feia les seves lliçons molt amenes.”

Tot i que sovint es critica la formació rebuda en aquella etapa pels professionals sanitaris pel seu tarannà marcadament teòric, el doctor Torner recorda que “existien possibilitats de fer pràctiques, però implicaven l’esforç i la recerca per part de l’estudiant.”

Un cop es va llicenciar, va realitzar l’especialització en cirurgia a l’Hospital Clínic i posteriorment va començar l’activitat professional a l’Hospital de Sant Rafael perquè “en aquell moment no existia un Servei exclusiu de cirurgia traumatològica ortopèdica a l’Hospital Clínic.”

Abans i durant, no obstant això, va fer diversos viatges a l’estranger, a Alemanya, Suïssa i França concretament, per tal de conèixer de primera mà les diverses opcions quirúrgiques existents: “Vaig haver de fer estades a l’estranger per conèixer millor les noves tècniques.”

Durant la seva trajectòria professional ha col·laborat amb les institucions hospitalàries següents: l’Hospital Clínic, l’Hospital de Sant Rafael, l’Hospital General de Catalunya, l’Hospital de Barcelona i la Clínica Sagrada Família. De fet, en aquests moments realitza intervencions en aquests dos últims centres, a més d’atendre la seva consulta a Barcelona, situada a la Rambla Catalunya, on treballa amb quatre doctors més. Durant la seva etapa a l’Hospital de Sant Rafael va col·laborar amb el Professor Antoni Viladot en l’organització dels primers cursos de Medicina i Cirurgia del peu. A més a més, ell mateix era l’encarregat de fer algunes de les exposicions. Durant aquest període va compatibilitzar la seva tasca amb l’exercici com a cirurgià especialitzat en l’activitat al Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic, on realitzava classes pràctiques als alumnes en període d’especialització. Aquesta tasca docent encara continua avui de forma esporàdica: “Faig conferències puntuals sobre els temes relacionats amb la meva especialitat que em suggereixen els centres organitzadors. Normalment s’orienten cap al reciclatge i implementació dels coneixements i habilitats de professionals de l’àrea en actiu.”

Des del seu punt de vista, la gran diferència entre la cirurgia ortopèdica i altres especialitats quirúrgiques rau en el fet que “d’una banda, les nostres eines són diferents a les d’altres especialitats d’intervenció, ja que semblen força més mecàniques. D’altra banda, en les nostres operacions cal haver previst totes les possibles incidències amb antelació perquè mai no hem d’improvisar.”

Els avenços experimentats per la seva especialitat han estat espectaculars, però només suposen el principi d’una evolució que derivarà en els trasplantaments: “Només caldrà trasplantar teixits per tal de regenerar la zona afectada. Ara per ara, però, la majoria de les patologies s’han de tractar de forma mecànica, és a dir, fent servir peces metàl·liques, preferentment de titani o d’acers aliats.”

En aquest sentit, l’existència de múltiples interessos comercials no ajuda pas al desenvolupament d’aquesta branca mèdica, sinó que més aviat facilita una dispersió que en dificulta la tasca: “En aquests moments existeixen, com a mínim, uns dos-cents tipus de pròtesis de maluc.”

No tot, però, és negatiu. Aquests implantaments que fins una data recent havien de ser substituïts en un termini de temps molt breu, han allargat la seva vida fins als quinze o més anys segons l’activitat que el pacient els exigeix. Aquest fet suposa que una persona operada als seixanta-cinc anys pot haver de ser intervinguda un altre cop en assolir els vuitanta, la qual cosa, no ho oblidem, també comporta riscos mèdics i quirúrgics: “Ens estem trobant amb la necessitat d’haver d’intervenir pacients amb més de noranta anys per tal de substituir les seves antigues pròtesis per altres de noves. Aquests pacients consideren que més val afrontar l’elevat risc d’una intervenció d’aquest tipus que viure sense la qualitat de vida que la pròtesi comporta. Per al cirurgià, però, la decisió no sempre és fàcil.”

Els anys de dedicació professional fan que el doctor Torner reflexioni sobre una qüestió transversal a la pràctica mèdica: el reconeixement social de la tasca dels facultatius del país i l’evolució que el concepte de l’ètica professional ha viscut en les darreres dècades, segurament per l’augment del nombre de persones que exerceixen la professió i per la major accessibilitat de la població als serveis: “El metge ha perdut la consideració i la valoració econòmica i social que tenia en el passat. No sóc pas partidari que siguem vistos com a professionals que desenvolupen una tasca llunyana, difícil d’entendre, inaccessible i gairebé màgica, però sí que hem d’exigir un cert reconeixement com en èpoques anteriors. A més a més, aquesta situació de desprestigi esdevé més precària dia a dia i no es podrà arranjar fins que no actuem col·lectivament. De fet, aquest és un dels gran problemes de la nostra professió. Els metges hem esdevingut massa individualistes. Apreciem que la situació s’està degradant dia a dia, que com més va menys suport social rebem, però no intentem millorar la situació de la nostra activitat en conjunt, sinó que, simplement, lluitem per continuar treballant i desenvolupant la nostra vocació i activitat dia a dia i de manera solitària. Crec que és imprescindible que siguem conscients que pertanyem a un sector amb interessos i objectius comuns que no es podran assolir si no en gaudeixen la majoria dels companys de professió.” Finalment, és molt positiu que el pacient disposi del màxim d’informació possible sobre la seva patologia, però sense oblidar que no és pas metge i que no disposa de la capacitat d’analitzar i valorar els símptomes en conjunt.