Text del 2004
Quan rebem l’agraïment dels pacients i dels seus familiars sentim realment que hem escollit la professió que volíem.
Montserrat Bernabeu va saber ja de ben petita que es volia dedicar a la medicina, però aleshores no tenia gaire clar el perquè, això ho va descobrir més tard, quan, en començar a treballar en el camp de la neurorehabilitació, s’adonà de la seva vertadera vocació: “Jo vaig cursar els estudis a Barcelona, els tres primers anys a l’Hospital Clínic i després vaig acabar la carrera a l’Hospital de Bellvitge. A l’hora d’escollir especialitat jo havia pensat en radiologia, però el MIR em va portar cap a rehabilitació, i suposo que les coses estan escrites perquè realment vaig notar que aquell era el meu lloc.” Quatre anys d’especialització a l’Hospital de la Vall d’Hebron al costat de professionals que es dedicaven a la neurorehabilitació de persones amb una lesió medul·lar i dany cerebral van fer que entengués la importància de l’especialitat que havia escollit i tot allò que podia tenir de positiu donar una millor qualitat de vida a uns pacients amb uns danys molt severs.
Tan bon punt va acabar el període de formació en l’especialitat, la doctora Bernabeu va entrar a la Fundació Institut Guttmann, on continua a l’actualitat: “L’Institut Guttmann Hospital de Neurorehabilitació va començar l’any 1965 com a hospital purament d’atenció als lesionats medul·lars, però la demanda creixent va fer que l’any 1997 es creés la Unitat de Dany Cerebral.”
A la doctora Bernabeu, doncs, se li va presentar l’oportunitat de dirigir-la, i això va comportar que fes una estada a Boston per veure com es treballava als Estats Units: “La veritat és que la medicina americana té molts mitjans i a vegades és fins i tot massa tècnica, de manera que deixa de banda la part més emocional i de contacte amb el pacient. Tanmateix, penso que nosaltres n’hem d’agafar allò més bo i aplicar-ho aquí, adaptar-ho a la nostra cultura i als nostres recursos.”
A la Unitat de Dany Cerebral que dirigeix la doctora Bernabeu hi ha tres grans grups de patologies: la causa traumàtica, és a dir, el traumatisme cranioencefàlic, derivat d’accidents de trànsit, laborals, agressions i d’altres; el dany cerebral de causa mèdica, com podrien ser els tumors, les infeccions o els accidents vasculars cerebrals, que són lesions establertes i que no evolucionen, i, finalment, les malalties neurodegeneratives, que tenen una progressió cap a l’empitjorament i que van ocasionant cada vegada més dèficits i més discapacitats: “Quan pateixes una lesió al cervell pots tenir, de forma molt global, dos tipus de seqüeles, les que afecten funcions superiors, que poden ser cognitives, conductuals i emocionals, o les que són físiques, que poden afectar qualsevol funció segons la localització de la lesió: des de dificultats de mobilitat fins a problemes visuals, auditius, sensitius, etc.”
Les més invalidants són les lesions de funcions superiors: “Al cap i a la fi aquestes funcions són les que determinen el nostre caràcter, la nostra forma de ser, com som i responem davant de situacions determinades. Tot això es veu alterat davant d’aquest tipus de lesions. Quan les funcions superiors estan preservades (és el cas de la lesió medul·lar), el pacient té recursos per superar el trastorn emocional que pot aparèixer. Si a la discapacitat física s’hi afageix una alteració de funcions superiors els recursos per fer-hi front queden molt minvats.”
Els malalts que arriben a la Unitat de Dany Cerebral, doncs, són malalts molt complexos, que ja han passat per un hospital on se’ls ha atès de la lesió aguda i una vegada estabilitzats arriben al centre amb unes seqüeles amb les quals s’haurà de treballar per intentar guanyar qualitat de vida: “Per poder treballar bé necessitem un equip multidisciplinari integrat per neuropsicòlegs, psicòlegs, logopedes, fisioterapeutes, infermeres, terapeutes ocupacionals, treballadors socials i el metge rehabilitador. Altres especialitats mèdiques com traumatologia, urologia, neurologia o psiquiatria poden intervenir per tractar les complicacions que puguin anar apareixent.”
Quan arriba un pacient a la Unitat, el primer que cal fer és una exploració integral: “Com està la memòria? i l’atenció? degluteix bé? controla els esfínters? mou les quatre extremitats amb prou força? A partir d’aquí fem un diagnòstic de dèficits que ens servirà per preparar el tractament que creiem que pot donar millors resultats. Un cop fet això, cada un dels membres de l’equip es posarà a treballar en l’àrea que li correspon: el neuropsicòleg treballarà la memòria, l’atenció, la conducta, etc., el fisioterapeuta el moviment, la força, etc., el treballador social explorarà quina és la situació social i orientarà sobre els recursos existents per afrontar la tornada a domicili…” Cadascú s’ocupa, doncs, d’allò que està a les seves mans per tal que després de l’estada a l’hospital el pacient pugui tornar a casa amb el nivell més alt d’autonomia possible.
La doctora Bernabeu remarca la importància del paper de la família en el procés de recuperació del pacient: “És important reeducar la família al mateix temps que tractem el pacient. El seu suport és imprescindible perquè una persona amb dany cerebral vagi superant les dificultats que li posa la seva lesió. El fet de treballar amb l’entorn ens permet ajudar en la reinserció familiar, el que és més complicat és aconseguir una bona reinserció social, i sobretot laboral.”
El paper de l’Institut Guttmann Hospital de Neurorehabilitació és essencial per donar suport a totes les necessitats (mèdiques, psicològiques, socials…) d’aquestes persones: “Veiem situacions molt dures i difícils. Des del nostre Hospital ajudem a que aquestes persones puguin gaudir de la millor qualitat de vida possible. I quan rebem l’agraïment dels pacients i dels seus familiars sentim realment que hem escollit la professió que volíem.”
