PC, 16è VOLUM. Especialitats mèdiques de Barcelona, I

JOSEP TOMÀS VILALTELLA

PAIDOPSIQUIATRIA

Text del 2004

“Les nostres eines són els ulls, les mans, la boca i la nostra capacitat de jugar”

.

L’evolució de la societat, els canvis en la forma de viure i del nucli familiar, ha provocat l’aparició d’unes patologies que abans no existien. Ara sentim parlar de maltractaments, violència familiar, abús sexual, excés de substàncies tòxiques o de conflictes derivats de l’adopció o el divorci. Aquests problemes i d’altres són tractats pels especialistes mèdics que es dediquen a la psiquiatria. El doctor José Tomàs Vilaltella és psiquiatre a la secció maternoinfantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. Actualment és el cap de la unitat de paidopsiquiatria que ell mateix va posar en marxa l’any 1969.

El doctor Tomás sempre havia tingut sensibilitat per tractar amb els nens, per la qual cosa va canviar la fredor dels laboratoris de la facultat de física per l’estudi de la psiquiatria infantil i, posteriorment, de la pediatria. Va adquirir una àmplia experiència de contacte amb els pacients realitzant tot tipus de tasques com a alumne intern voluntari al servei de psiquiatria. Quan va acabar la carrera va exercir de pediatra perquè li proporcionava més guanys econòmics, però l’afecció, els treballs de recerca i la dedicació hospitalària sempre es van centrar en la psiquiatria infantil. Posteriorment, els anys setanta, va obrir consulta de psiquiatria per a adults.

La psiquiatria és una branca de la medicina que atén i intenta comprendre, millorar i tractar tot allò que es manifesta en el comportament i la conducta humana. La medicina orgànica no sempre busca un tractament químic o biològic. Quan Hipòcrates al s. iv aC deia que el morbus sacrus o epilepsia era produït més pel vent de llevant que no pas pels déus, ja estava donant una versió ambiental dels orígens de la malaltia.

La psiquiatria no és ni biològica, ni psicològica, ni social, sinó un conjunt de les tres coses. Durant molts segles la religió ha influït poderosament en el nostre pensament i en el nostre comportament. Aquesta dependència ha atribuït a causes de tipus espiritual determinades actituds que, en realitat, tenen una explicació científica. Les coses no es produeixen perquè hi ha un esperit que les ocasioni, sinó que tenen un substracte amb una corporeïtat, tot i que a vegades sigui infinitesimal i, per tant, difícil de detectar. Shan fet estudis de ressonància magnètica funcional per detectar on es produeixen els canvis neurofisiològics en el moment que lindividu pren una determinació de tipus moral.

Podem pensar que en el cervell hi ha l’origen de tot però, de fet, no és ben bé així. Tot radica en el cervell i res no hi radica.

Les persones som el resultat de molts factors que interactuen a l’entorn nostre. El cervell és la màquina que sintetitza i ens transforma en funció de les circumstàncies. La persona humana és el que té a dins, el que té a un metre de distància, en el seu espai de defensa, i el que té a vint metres, que és lespai de referència.

Sempre s’ha dit que la relació de la mare vers el fill era única, central i absoluta, però els darrers coneixements demostren que aquesta idea està lligada a certs prejudicis. Els referents culturals i l’elaboració dels conceptes són individuals i diferents en cada persona i modifiquen la nostra conducta. La relació afectiva mare-fill no és unívoca sinó que el fill es formarà i madurarà a través de moltes altres persones que es posen en contacte amb ell des del primer moment.

En aquestes teories, defensades des dels anys noranta, hi convergeixen neuròlegs, psiquiatres i psicòlegs. Actualment els nostres treballs no es poden dur a terme sense la participació de neuròlegs, i els seus requereixen estudis de tipus psicològic. Tots tres han de treballar conjuntament per elaborar tractaments combinats. No podem pensar que una depressió es cura només amb una pastilla, ni tampoc només amb una teràpia, sinó que el tractament més efectiu consisteix a aplicar simultàniament antidepressius, psicoteràpia i una estratègia de tipus laboral i familiar.

Tenim una dotació genètica que ens marca, però la nostra evolució com a persones es va perfilant amb les respostes que donem davant de fets concrets. Per aquest motiu l’educació que reben els fills és un feedback permanent amb els pares, els quals reben respostes no esperades per part dels fills i han de modificar la seva línia educativa. Ser fill de pare maltractador no vol dir ser pare maltractador.

Tot depèn de factors culturals, que són diferents en funció de les èpoques. El que avui considerem un maltractador fa cent anys no ho era perquè actuava en funció de la seva societat. No es pot jutjar el passat amb idees dara. Semblantment tampoc no es podrà jutjar daquí a uns anys la nostra manera dactuar.

La psiquiatria propicia una relació molt estreta entre el metge i el pacient. Quan aquest és un nen de curta edat, el tracte adquireix unes connotacions especials. El doctor Tomàs ha fet diverses estades a Itàlia, Ginebra i França per establir contacte amb altres professionals de l’especialitat. Mentre cursava cinquè de pediatria, durant una estada a Novara, el doctor Fornara em va dir: si vostè no sap el nom dels set nans del conte de Blancaneus mai no podrà ser un bon pediatre. Seguint el consell del meu mestre, sempre mhe preocupat destar al dia i conèixer els protagonistes dels contes, còmics i sèries de televisió, per establir una millor relació amb els nens. En la mateixa línia, recomano als meus alumnes la lectura dels clàssics i també de Shakespeare, Dostoievski i Molière, entre daltres, per comprendre certs mecanismes de la conducta humana.

Si el fet d’escoltar el malalt és fonamental en tots els àmbits de la medicina, en el cas de la psiquiatria pren tot el sentit. És cert que l’especialista també pot recórrer a proves estandarditzades estadísticament, com el test, però sobretot és important establir una relació lúdica amb les criatures o adolescents per tal que manifestin el que senten. Les nostres eines són els ulls, les mans, la boca i la nostra capacitat de jugar. El psiquiatre també ha de propiciar la interacció amb els pares dels pacients per mantenir una comprensió relacional i psicològica.

El doctor Tomàs combina l’assistència pública i privada, amb la recerca i la docència, entenent que són tres aspectes indissociables. És professor titular de psiquiatria a la Universitat Autònoma de Barcelona, on imparteix l’assignatura de paidosiquiatria i una part de la de psiquiatria. A més, és director del mestratge de psiquiatria infantojuvenil i d’una diplomatura sobre el mateix tema. Actualment encapçala cinc línies de recerca a l’hospital sobre hiperactivitat, trastorns obsessius, abús sexual, maduració de prematurs i mecanismes de trastorns alimentaris. També ha engegat un projecte per a adolescents drogoaddictes al Vallès i un estudi pilot sobre prevenció de la violència en l’adolescent a través de tècniques de conducta en un barri barceloní. És un projecte de llarg abast pensat per als propers deu anys que continuaran els seus deixebles.