Text del 2001
“L’assessor, antigament, era el qui s’asseia al costat del rei a la batalla i li deia com s’havien d’organitzar les diverses estratègies per poder vèncer l’enemic.” És així com Carles Rodríguez, un advocat que exerceix amb despatx propi des de l’any 1978, defineix la seva feina al costat de l’empresari: “Ara hem perdut aquella finalitat militar i el que fem els assessors és asseure’ns al costat del nostre client i donar-li consell sobre batalles que veiem que arriben i d’altres que ja s’estan desenvolupant. Aportem la nostra experiència personal de moltes altres guerres que l’empresari no ha tingut ocasió de viure.”
Aquest asseure’s al costat, tanmateix, requereix dedicació, permanència: “Es tracta de compartir el neguit de l’altre i de ser capaç d’aportar-li la serenitat i els coneixements que necessita. Fins i tot podem arribar-li a parlar d’aquelles malalties que segurament patirà a conseqüència de la situa-ció que està vivint, i que ell ni tan sols s’imagina.”
I no es refereix només a l’àmbit professional i legal, sinó també al personal: “Quan un empresari et ve amb una fallida, poques vegades sospita que allò pot acabar amb el seu matrimoni, i malauradament he vist molts casos en què això ha passat. Per aquesta raó intentem recordar-li sempre que ha d’anar en compte de no posar en perill la seva família.”
I és que, de fet, bastants empreses catalanes giren a l’entorn d’una família: “Te’n trobes moltes, siguin del tipus que siguin, que estan formades per un senyor, la seva esposa, un cunyat, un germà, els fills i diversos assalariats que porten tota la vida treballant per a ells. Però és quan apareixen els conflictes que comencen les acusacions, i l’empresari ha de saber superar aquesta fase, aconseguir recuperar la seva autoestima i veure que l’empresa és ell.”
I continua: “A les facultats d’econòmiques t’ensenyen que les organitzacions són un capital, uns actius, i que tenen una sèrie d’obligacions, però el que no s’estudia és un valor econòmic i jurídic tan important com és l’empresari. No ens en parla ningú, però resulta que el cap d’aquell senyor és l’empresa, i que quan hi ha una força interior dins de la ment d’aquesta persona, el negoci puja amb una empenta imparable. És una mica el famós cas de Bill Gates, que va començar al garatge de casa seva.”
I l’assessor ha de procurar que el vaixell no s’enfonsi: “L’advocat hi és quan cau l’edifici, però també quan aquest creix i s’ha d’ampliar perquè ja no hi caben les idees que el líder vol tirar endavant.”
I també és en aquests casos que cal seure al costat del client i fer-lo tocar una mica de peus a terra: “Quan un empresari petit de sobte té un gran èxit, també se l’ha d’advertir que cal anar en compte perquè no li pugi massa al cap i acabi trencant amb tota la seva vida anterior. He vist molts casos de crisi en l’entorn familiar després d’un creixement espectacular d’alguna empresa.”
L’obligació de l’advocat és, a més, aconsellar sempre al client respecte a tot el que li pot passar si decideix no fer cas de les seves recomanacions. “Hi ha fins i tot un moment en què els clients et demanen que participis en els seus riscos, i això és una cosa que no s’ha de fer mai. Hem d’evitar de totes totes entrar en els seus negocis, hem de pensar sempre que nosaltres som els seus assessors i que no estem a la batalla, simplement la seguim des del seu costat, perquè si hi entrem ja deixem de ser assessors i passem a comportar-nos com a capitans. Si no participes a la batalla, sempre seràs lliure per dir al rei que hi faci entrar la cavalleria o que t’aixeques i te’n vas. Si hi entres, estàs suplantant-lo.”
D’altra banda, sempre cal deixar molt clar que com a lletrat no es travessarà la fina ratlla que separa la legalitat de la il·legalitat: “El client, no ens enganyem, sovint coneix on és aquesta ratlla del que està i el que no està d’acord amb la llei i decideix travessar-la. La teva missió, de totes maneres, ha de continuar sent la de dir-li que allò no ho pot fer i, si no et fa cas, sempre pots comunicar-li que no vols seguir sent el seu assessor.”
Malauradament, com en totes les professions, hi ha persones que no compleixen amb les seves obligacions, cosa que provoca el descontentament d’alguns clients: “A vegades ens arriba gent queixant-se del tracte que ha rebut d’algun company, potser perquè estava desorientat, perquè tenia un interès econòmic massa elevat, o fins i tot perquè es va donar una equació de mala fe i d’ignorància, acompanyada d’una mala preparació i de massa precipitació. El resultat, però, és que el client se’t presenta molt enfadat.”
En aquests casos, el millor és tranquil·litzar-lo, fer-li entendre quins són els seus drets i com poden fer-se les coses a partir d’aleshores: “Jo sempre els dic que no podem evitar que hi hagi advocats dolents, com tampoc podem evitar que hi hagi metges que no facin prou bé la seva feina, però que hem d’aprendre que el professional bo no espera cap premi, sinó que ho fa bé perquè li agrada la seva feina, i que si féssim una estadística trobaríem que predomina la gent que fa les coses com cal. Haver-nos trobat amb una excepció no ens ha de fer condemnar tots els professionals d’aquell camp.”
A l’hora de resoldre conflictes empresarials, sovint és una bona idea recórrer a un arbitratge o, almenys, a l’ajuda d’una persona que ofereixi a les dues parts una altra forma de mirar-se les coses: “Penso que hi ha un bon nombre d’advocats a Catalunya que pot fer aquesta funció, hi ha el que jo diria lletrats carismàtics, professionals que amb la seva manera de fer influeixen per resoldre conflictes i la gent se’ls creu. Són persones molt respectades per la ciutadania i pels companys advocats, i per això poden exercir aquesta funció.”
Fan una mica el paper dels jurisconsults romans: “És com aquell cas en què dos senadors decideixen anar a parlar amb aquesta persona abans de barallar-se per algun assumpte. Són gent que escolta una part i l’altra i decideix què és el millor que es pot fer.”
Respecte a la globalització, un tema del qual tant es parla en aquest principi de segle, Carles Rodríguez ha constatat que “l’operació que més freqüentment fa un empresari és la de compravenda, i la internacional està regulada pel conveni de Viena, de l’any 1980, un conveni que afecta 64 països, entre els quals hi ha el nostre, i que és fruit d’un consens entre estats islàmics, Tercer Món en vies de desenvolupament, anglosaxons i continentals.”
Aquest és, doncs, el punt d’inflexió que va propiciar un canvi cap a un dret mundial: “Ens trobem amb un dret que pren figures jurídiques d’una civilització tan pròspera com l’anglosaxona, però també d’una de tan respectable com la romana, a més de conceptes islàmics i de països de l’antiga Unió Soviètica.”
