Text del 2001
Des que va iniciar els estudis de dret, Sebastià Roca Roquer tenia molt clar de què volia exercir en el futur: “La meva primera feina la vaig obtenir de la mà d’un gran advocat de banca, Antonio Anglada. Sempre he treballat d’advocat, a cavall de l’empresa i del client personal, sol o amb altres lletrats, fins arribar a ser soci de Roca Junyent Advocats. La vida m’ha dut, doncs, a exercir en el camp dels plets i en el de l’empresa, i això defineix les meves àrees d’activitat.”
Quatre dècades de professió constitueixen una bona garantia. “El coneixement del dret el dóna l’estudi però identificar-se amb el client i la seva problemàtica requereix un aprenentatge més llarg. Ser advocat no significa només ser jurista; cal tenir, també, la capacitat d’interpretar el sentit jurídic i les conseqüències de tot fet humà. D’això moltes vegades el client no en té una percepció real.”
Per aquesta manera d’entendre la professió, “quan marxes del despatx t’emportes el problema a casa, i moltes vegades hi somies i el pateixes tant o més que el client.”
Ara bé, l’assessor té l’obligació de mantenir el cap “fred”, no en va “els plets els guanyen i els perden els clients, no els advocats.”
La inquietud que actualment acompanya Sebastià Roca “és la mateixa que quan vaig començar a exercir, en un període en què al nostre país la pena de mort encara era vigent. En aquelles circumstàncies, l’angoixa i la responsabilitat del lletrat eren enormes. Els empresaris, certament, no es juguen la vida, però sí l’obra de tota una vida, que pot desaparèixer arran d’un mal assessorament o d’una sentència. La responsabilitat és gran i el jurista no n’és aliè, sinó que complementa i acompanya l’empresari. Aquest té la iniciativa dels fets però necessita un alter ego que se’n plantegi totes les conseqüències jurídiques.”
L’advocat ha estat, des de sempre, l’ombra del líder, si bé es tracta d’una figura que ha evolucionat: “Als anys seixanta l’advocacia era una professió molt més dedicada al plet i a la problemàtica civil de la vida. Les estructures econòmiques tot just començaven i eren menys complexes que ara, malgrat que ja hi havia grans firmes, però amb una economia molt tancada i bastant protegides pel sistema. La meva generació es va formar amb la Llei d’arrendaments urbans i amb la de societats anònimes. Aquestes dues, més la Llei d’enjudiciament civil, són el que va marcar els deu primers anys de la meva vida professional.”
Avui hi ha una acceleració legislativa quasi suïcida que desconcerta uns i altres i posa en perill la seguretat jurídica: “Als advocats d’una certa edat ens costa adaptar-nos a tants canvis, sobretot a la nova Llei d’enjudiciament civil. Ens trenca molts esquemes i hàbits, si bé, en una època de transició, és un avantatge tenir la referència del passat. En general, però, els advocats sempre hem conviscut amb contínues transformacions legals.”
Hi ha altres episodis transcendentals al llarg de la trajectòria de Sebastià Roca i del nostre empresariat, com ara la reconversió de les indústries tèxtils abans i després de la fi de la Dictadura. Fill del Bages, on aquest sector tenia una presència destacada, recorda com “bastants dels meus clients van haver de presentar suspensió de pagaments i empreses de renom van desaparèixer.”
Reconeix que al llarg de la història el petit i mitjà empresari s’ha sentit molt desprotegit enfront la legislació: “Hi ha coses que l’empresari dels anys 50 no va arribar a entendre mai, per format que estigués. Aleshores, de cada 100 pessetes que guanyava, 85 eren seves. Actualment, aquest percentatge s’ha reduït molt. Per sort, els fills d’aquells pioners han assumit ja qüestions que abans no es tenien en compte, com ara les tributàries i les mediambientals. Els ciutadans hem anat canviant i hem imposat noves lleis.”
Al seu parer, “l’empresari tradicional d’aquí tenia, i encara es nota, un concepte quasi religiós de la seva activitat; d’alguna manera el triomf era el bé i el fracàs encarnava el mal. Per tant no es podia fracassar; abans, morir pobre. Pocs tenien una visió real de l’activitat econòmica. Aquesta actitud ha dut a la ruïna grans famílies que creien o confonien la seva empresa amb la seva vida.”
El consell és que “abandonem la idea que muntar una empresa és com dir ‘sí’ en un matrimoni, o sigui, per sempre. Un negoci és només un instrument i presentar una fallida, quan cal, no és cap demèrit, sinó una experiència més de la vida. Un fracàs no té per què condicionar el futur, sinó que pot representar fins i tot el punt de partida de l’èxit. Cal tenir en compte que una activitat econòmica mal gestionada mai reeixirà, però una bona gestió tampoc és garantia d’èxit per ella mateixa. Hi ha més aspectes implicats.”
La fallida és, afortunadament, un fantasma llunyà, però l’empresari té una professió de risc: “Avui és un ésser perseguit, malgrat no ser cap delinqüent. La majoria dels fracassos econòmics obeeixen a fets no desitjats; ningú no vol que el negoci li vagi malament. Normalment creu fer i fa les coses ben fetes; en tot cas, també té el dret a equivocar-se, perquè un error no és un delicte. El problema és que la societat li imposa cada cop més obligacions i l’empresari evitaria molts esculls portant al dia la història econòmica de la seva indústria o negoci i fent cas dels quatre semàfors vermells que troba pel camí.”
Quant a la justícia, Sebastià Roca té una opinió formada molt concreta: “Hauríem de desmitificar el paper dels jutges i dels advocats. És una creació de la societat que a mesura que progressa en va ampliant el concepte. La delinqüència és un càncer que afecta a tots, però avui no és el component més important que hem d’afrontar. L’atemptat més greu contra la persona i la inseguretat jurídica ve de les disfuncions de tot l’entramat social, que també provoquen delinqüència, i la justícia hi ha de fer front; és la garantia dels drets del ciutadà, que no tan sols són conculcats pels delinqüents.”
És més, la justícia “és una creació humana, subjecta a totes les seves virtuts i defectes. Qualsevol acte es pot processar mitjançant lleis que hem dictat nosaltres mateixos, unes lleis que avui ens semblen justes però que demà poden deixar de semblar-nos-ho i de ser-ho. Aquestes normes donen lloc a un estàndard de comportament que determina el que és correcte i el que és incorrecte. L’acord base respecte a la justícia rau en un pacte sobre la solució de les discrepàncies entre iguals per un igual. El problema és com fer que aquesta igualtat a tres bandes sigui real.”
Així veu les coses aquest home de lleis que considera que la seva és una professió eminentment “humanista i lliure en tota l’extensió de la paraula.” De persones com ell depèn i dependrà que l’empresa no es perdi i continuï al peu del canó.