Text del 2001
Carlos Jesús Holgado és una d’aquelles persones a qui l’experiència ha fet savis. Exerceix des de l’any 1968 i abans ja havia treballat en temes relacionats amb el dret: “Vaig treballar un temps a l’administració, però no va ser fins a finals dels seixanta que em vaig col·legiar.”
Els canvis tecnològics no l’espanten, però es mostra reservat davant la possibilitat que arribin més enllà dels límits de l’ètica: “La meva experiència i la base filosòfica sobre la qual m’assento em diu que el dia que prement un botó el jutge ens respondrà d’una determinada manera, aquell dia s’haurà acabat la justícia. Per sort, sempre que s’han provat coses d’aquest tipus han sortit malament.”
I és que ell té molt clar que la tecnologia està al servei de l’home i no a la inversa: “Les noves tecnologies no són més que un instrument, meravellós per cert, però un instrument.”
I el dret ha estat sempre, i encara continuarà sent, un de sol: “Hem de mirar-nos el dret com una unitat, no podem partir l’home en diverses parts i el dret el que fa és regular la vida de l’home i les seves relacions amb els altres. En intentar dissociar els drets per, teòricament, especialitzar als professionals, el que s’està fent és deformar-lo i mutilar-lo.”
Això és el que es comença a veure en alguns professionals de les darreres generacions que s’han incorporat als despatxos: “Penso que l’esperit de l’advocat com a home bo continua existint, però sembla que s’està donant una mena de corrupció economicista, una faràndula que en no ens ajuda gens. Considero que la justícia necessita silenci, no foscor, però sí, silenci.”
Tornant una mica als inicis, en Carlos explica el seu pas per un mitjà amb una importància tan gran en el seu temps com va ser La Codorniz: “Vaig treballar-hi tres anys i vaig tenir l’oportunitat de conèixer persones amb un gran sentit de l’humor, i aquesta és una cosa que imprimeix caràcter i t’ajuda a moure’t per la vida. L’humor i la ironia clarifiquen moltes coses i t’ensenyen a mirar-t’ho tot des d’un punt de vista molt més crític.” I continua: “Jo no he estat mai un acatador literal del dret, per a mi el que diu la llei no va a missa, sóc molt crític i penso que és gràcies a aquest esperit que s’ha pogut canviar en més d’una ocasió la línia de pensament dels tribunals. I aconsegueixes canviar-ho perquè t’adones que allà hi cap una interpretació molt més d’acord amb la realitat que en aquell moment existeix. Si no poguéssim fer això, perdríem tota l’esperança, perquè el que és obvi és que la vida sempre és més rica que la llei, i això no sóc jo qui ho diu, ja ho feien els romans.” Per tant, conclou: “El que ha de fer la llei és molt senzill, ha de regular la vida i res més, en cap moment ha de pretendre crear-la.”
Aquesta és la filosofia que ha procurat viure personalment i professionalment en aquestes idees, i que ha sabut transmetre-les a totes les persones que l’han envoltat al llarg de la seva carrera: “Recordo un moment molt dur pel país i per les ciutats de Sabadell i Terrassa durant la crisi provocada per l’alça del preu del petroli de l’any 1973. Crec que va ser aleshores que va començar vertaderament la transició espanyola i no l’any 1975 amb la mort de Franco.”
Va ser també en aquells moments que va iniciar-se el fenomen de la mundialització, ara arreu conegut per globalització: “Les indústries espanyoles gaudien d’un proteccionisme exagerat, i era evident que si havíem de treure’n algun fruit ho havíem de fer en la terra de la llibertat, perquè si no ho fèiem així el fruit hagués sortit podrit o massa ridícul per vendre’l enlloc.” I continua: “El que va passar va ser que el preu del petroli es va disparar, se’ns enfonsava el mercat i les empreses van començar a flaquejar. Després van arribar d’altres problemes i l’any 1976 van començar a esclatar a diversos punts de la geografia catalana i espanyola les grans vagues generals.”
Era el moment de conquerir la llibertat, una llibertat que per a en Carlos no té mai cognoms: “Jo no poso mai cap cognom a la llibertat, no cal parlar de llibertat social, llibertat d’expressió o el que sigui, per a mi la llibertat, com el dret, és només una, i existeix o no existeix, i si ho fa haurem d’acomodar-nos al seu joc, cosa que penso que és el que encara estem fent.”
I és partint de tota aquesta situació i forma de pensar que els advocats com en Carlos van treballar al costat de les empreses: “La nostra feina era preveure el futur, i fer-ho des de la nostra capacitat d’anàlisi, perquè de profetes no en tenim res. Es tracta d’aplicar el sentit comú i de pensar que sempre fas les coses per aconseguir una millora, perquè jo havia arribat a tenir en aquells anys seriosos problemes morals, perquè sabia que les decisions que jo aconsellava es prenien i això pesa molt, sobretot en èpoques de crisi en què una de les millors sortides és la regulació.”
D’altra banda, aquells eren anys en què les empreses encara confiaven poc en assessors externs: “Jo havia vist grans empreses que només tenien un gestor administratiu que els portava els tràmits de paperassa, però amb els anys tothom s’ha anat posant molt al dia i ha confiat en professionals de diverses branques per formar un bon equip i tirar l’empresa endavant.”
Així, doncs, al cap d’uns anys les reconversions van deixar veure la bona feina que s’havia fet durant els anys precedents: “Crec que Sabadell va portar a terme la reconversió del tèxtil d’una forma modèlica, van desaparèixer moltes indústries, però les que queden estan competint arreu del món no solament en qualitat, sinó també en preus.”
En això, i també en la feina dels seus assessors hi han jugat un paper fonamental, com ja comentava en Carlos abans, les noves tecnologies: “Les bases de dades són importantíssimes, faciliten l’accés a un cúmul d’informació professional impressionant, del que es tracta, però, és de no oblidar que són elles les que estan al nostre servei.”
Cal, doncs, anar en compte amb l’abús que es pot fer sobre la nostra llibertat a través d’aquests nous mitjans de comunicació: “No podem deixar que aquestes noves eines siguin una nova forma de restringir la nostra llibertat, i penso que aquesta serà una de les tasques més dures que hem d’afrontar tots plegats en aquest nou segle que acabem d’encetar.”
Pel que fa a les relacions entre treballadors i empresaris, en Carlos està convençut que encara hi ha molta feina per fer: “Hi ha hagut una millora important, però encara no hem arribat a una entesa òptima, i és la pròpia legislació la que hi posa traves. A més, els sindicats estan fent un paper que ja no és el que els toca. Penso que haurien de representar de veritat els interessos dels treballadors i, en canvi, s’han convertit en una mena de burocràcia que s’autoalimenta a si mateixa.”
Tot rau, altra vegada, en un problema de manca de llibertat: “A la legislació que regula tot això li manca respecte per la llibertat d’iniciativa de l’empresari, i penso que hauríem de lluitar per aconseguir-la. És cert que hi ha d’haver un cert intervencionisme, però una relació menys intervinguda facilitaria la creació de llocs de treball.”
