Text del 2001
Som davant d’un advocat que viu el dret i el seu exercici professional amb il·lusió, amb l’esperança de poder-lo donar a conèixer a la societat i fer que tot el que gira al seu voltant sigui més just. En Josep Antoni Huéscar ha conegut diferents camps del dret, primer des del departament jurídic d’una entitat financera, posteriorment des d’un despatx d’assessorament jurídic al costat d’altres socis, i en l’actualitat com a advocat d’una important empresa de reclamació d’impagats. És un dels problemes més grans amb els quals topa la petita i mitjana empresa. De totes maneres “la situació és més favorable que la que hi havia a la dècada dels 80 quan de cada quatre lletres se’n tornaven tres. Va ser una època de gran morositat que afortunadament ha passat a la història. Encara hi ha gent, però, que sap actuar a la seva manera, amb enganys, i amagant-se darrera d’una societat aconsegueix no ser descobert. Es fan uns muntatges impressionants, amb sistemes de fusions, d’absorcions, per eludir responsabilitats… i realment no deixen ni rastre. Aquella persona que té antecedents en un cas d’incompliment de pagaments és fàcil que sigui detectada si participa en una nova acció il·legal. De fet existeixen bases de dades on consten els noms de persones amb antecedents de morositat.”
I això ens porta a parlar de les fallides i de les suspensions de pagament, un tema preocupant per la manca de regulació existent que posa de manifest les mancances jurídiques del nostre país. “La normativa que hi ha es troba totalment obsoleta. Respecte les fallides a Espanya estan regulades pel Codi de comerç de 1885, tot i que l’esperit de la llei prové d’una del 1829. Evidentment, la situació econòmica, social, etc. del segle XIX és completament diferent de la del segle XXI. Pel que fa a les suspensions de pagaments, aquestes van incorporar-se al nostre sistema jurídic l’any 1922 amb una llei feta a corre-cuita i amb un caire provisional perquè el Banc de Barcelona no entrés dins del sistema de fallides. Cal tenir en compte que en aquella època la informació a nivell públic no era important perquè la ciutat de Barcelona era una ciutat petita, on les notícies corrien de pressa a través de la mateixa gent. Quan un comerciant feia fallida tothom se n’assabentava. La normativa d’aquell temps era dura, adequada al moment, avui és totalment insuficient. La informació es converteix en un element de vital importància. A la Llei d’enjudiciament civil hi figura un mandat per disposició transitòria cap al govern on s’indica que s’hauria de confeccionar una nova llei concursal que reguli les suspensions de pagament i les fallides. De moment, no s’ha tirat endavant.”
I afirma amb contundència: “En aquests casos hi ha un abús del dret, es treu profit d’una normativa obsoleta i es duen a terme suspensions i fallides on darrera s’hi amaguen persones que queden impunes d’unes conductes socialment, mercantilment i comercialment reprovables.”
Una normativa caduca que treu a la llum unes injustícies que perjudiquen a una part de la societat. “La justícia nord-americana i també la d’altres països europeus s’ajusta a la realitat. Darrera de l’incompliment hi ha un negoci, el que la gent compleixi. En aquest país l’incompliment està socialment arrelat i no es veu com una cosa mal feta. No obstant, avui no hi ha tantes devolucions perquè la conjuntura econòmica és més favorable i es disposa de més informació. Les bases de dades de morosos són força conegudes i permeten que hi hagi més control.”
En Josep Antoni, per la seva especialitat, ha de passar pel tribunal gairebé de forma diària per defensar aquelles persones o empreses que han estat víctimes d’un incompliment de pagament. “Tot i que s’aconsegueixen sentències favorables, hem de lluitar perquè s’acabin executant. Un informe publicat fa un parell d’anys pel Col·legi d’advocats d’Oviedo arribava a la conclusió que menys de la meitat de les sentències favorables del jutjat s’acabaven executant. Una situació que pot generar que el cas quedi arxivat per insolvència. És una situació lamentable però real.”
L’única manera de lluitar contra els incompliments de pagaments és a través de la informació. “Però la informació és cara i sembla que no tingui un rendiment tangible. Però s’ha de preveure que encara resulta més costós no cobrar una venda. Les empreses grans disposen d’un sistema d’informació que els permet saber abans de donar crèdit a algú si hi ha algun risc, elevat o petit. En canvi, l’empresa petita confia en la gent, no discuteix preus i després es troba amb l’incompliment de pagament. Una situació que si és molt greu pot abocar-lo a tancar l’empresa.”
Evidentment, els assessors d’empresa tenen com a objectiu donar consell sobre aquests temes. “Els riscos han de preveure’s. La tasca preventiva és bàsica en el món de l’assessorament empresarial, el problema és que a l’empresari li costa assimilar aquest concepte. Ara bé, els consells que nosaltres puguem donar han de ser acceptats per l’empresari. Ell pren les decisions i sap què està disposat a arriscar. Nosaltres som professionals del sector i tenim l’experiència i els coneixements per poder orientar amb garanties el món empresarial.”
A l’hora de posar remei a una situació d’incompliment el millor és disposar el cas en mans de professionals i que sigui la justícia que dicti una sentència. “Algun empresari ha volgut prendre’s la justícia per la seva mà i utilitzant el nom d’empreses de reclamació d’impagats pretenen forçar el deutor. Això no és ètic, és, a més, un delicte contra la propietat industrial.”
L’arrel del problema és que la llei no és adequada ni contundent. “Hi ha altres mecanismes que no s’estan utilitzant i que han demostrat ser una eina eficaç per resoldre conflictes. Em refereixo a la figura de l’arbitratge, regulada des de l’any 1988. Mentre que la majoria de països europeus l’estan utilitzant amb resultats molt satisfactoris, a Espanya, aquesta figura passa desapercebuda. El Tribunal d’Arbitratge de Barcelona va realitzar l’any passat un total de 90 arbitratges. La fórmula no està explotada. Segurament encara no s’ha donat prou a conèixer, així com els avantatges que comporta. Per a l’empresa seria una eina molt positiva, li estalviaria diners i temps. Espero que entre tots puguem donar-li un impuls.” I afegeix: “Les empreses grans, les multinacionals, han sabut veure els avantatges de l’arbitratge i se n’efectuen a nivell internacional perquè saben que és una forma ràpida i econòmica de solucionar un conflicte. La Pime espanyola encara no l’identifica com una opció adequada.”
A pesar de la contundència i seguretat de les paraules d’en Josep Antoni Huéscar, aquest professional té clar que l’advocat ha de lluitar per evitar el judici. “Desafortunadament, vaig gairebé cada dia als tribunals per portar casos. Considero que abans d’arribar al judici s’ha d’haver intentat aconseguir el pacte, la millor solució. Els liberalistes econòmics deien que un pacte és un intercanvi i en els intercanvis tothom s’hi enriqueix. Comparteixo aquesta idea i intento aplicar-la en la meva tasca diària.”
