Text del 2008
“En la promoció d’habitatges adoptem una faceta artística molt personal desvinculada del clàssic promotor”
L’entorn del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac és el paisatge privilegiat on se situa la localitat vallesana de Matadepera. La seva proximitat a la ciutat de Barcelona, una àmplia oferta de serveis i equipaments i atractives zones residencials l’han convertit en l’objectiu de moltes persones que hi han buscat la primera residència. Finques Matadepera actua bàsicament a Matadepera, on des de fa gairebé 20 anys ha sabut marcar una manera de fer, professional i experta, en temes d’assessorament i gestió immobiliària. Al capdavant d’aquesta empresa hi ha Carme Vilarasau Xercavins i els fills de qui fou el seu soci, Manel Labrador Ribes, ja desaparegut: Sílvia i Carles Labrador Elías, grans coneixedors del món de la construcció i del negoci immobiliari. La il·lusió que han dipositat en aquest projecte ha fet possible dibuixar un equip competent i preparat per enfrontar-se a les necessitats del mercat.
Matadepera és un dels pobles residencials més importants de Catalunya. “La demanda de torres, pisos i parcel·les creix en una localitat que compta actualment amb uns 9.000 habitants. Tot i que el gros de la nostra feina té lloc a Matadepera, també expandim el negoci cap a altres indrets. Desenvolupem un vessant molt important de la promoció d’habitatges, ja que adoptem una faceta artística molt personal que ens desvincula del promotor clàssic. Ens permetem ser una mica artistes i fer cases amb personalitat. Mimem el nostre treball. Comptem amb la col·laboració d’un arquitecte i d’un decorador que tracen les línies arquitectòniques i de disseny dels habitatges, fet que ens permet aconseguir resultats molt bons tant pel que fa a acabats externs, d’obra vista i pedra, com als interiors, sempre diferents per a cada habitatge. Les qualitats dels productes es perceben a simple vista. Ens podem permetre el luxe de ser completament diferents, i intentem fer cases pràctiques, neutres i sense ostentacions. Cada torre que construïm s’emmarca en un espai ampli, normalment les que tenen menys espai compten amb 400 m2 de solar, però majoritàriament, en tenen entre 1.000 i 2.000. Els preus són elevats perquè el producte que venem i la zona on ens trobem ho exigeixen.”
Tradicionalment, s’ha considerat el sector immobiliari com un món d’homes. La presència de la dona s’ha anat incrementant notablement en els darrers anys aportant professionalitat i rigor a la professió. “En tots els àmbits laborals, la dona s’ha anat incorporant lentament en les posicions de direcció. Aquest procés no és fàcil, perquè ni la societat ni les classes política i empresarial encara no han assumit el nou rol de la dona. Malauradament, no és l’aptitud el que pesa més en les possibilitats professionals de les dones, sinó la possibilitat de poder-hi dedicar temps. és difícil poder compaginar un lloc de responsabilitat per al qual es requereix el 100% del temps personal amb la maternitat.”
Hi ha qui afirma que la construcció és el termòmetre de l’economia. La bonança que s’ha viscut aquests darrers anys ha involucrat molts altres sectors. “Els que tanquen i obren l’aixeta en la construcció són les entitats financeres. Han estat els bancs els que n’han potenciat àmpliament l’ascens. El 1992 es produïa una de les grans crisis econòmiques del nostre país, que va afectar de forma general tot el col·lectiu industrial i empresarial. Si fins llavors els tipus d’interès els establia el Banc d’Espanya, l’entrada a la Unió Europea marcaria una nova manera de treballar. A partir d’aleshores les entitats bancàries tindrien un paper important. El govern espanyol considerà que per entrar a la Unió s’havia de tenir una inflació menys elevada i va encarir radicalment el preu del diner. El diner es deixava a un interès desmesurat, n’havíem arribat a veure de fins el 19%. A partir del 1994, però, canvià la situació; molt tímidament, començà una petita recuperació i els tipus d’interès van anar baixant. La bonança econòmica i constructiva començà el 1999, acompanyada de tipus d’interès molt baixos. I s’ha mantingut fins al moment actual, en què sembla que l’euribor adopta una nova posició, segurament més lògica.”
La venda d’habitatges s’ha disparat en els darrers anys, i han estat moltes les empreses del negoci immobiliari que han aparegut. No totes han demostrat tenir l’expertesa i el rigor necessaris per treballar en un sector on les operacions que es realitzen són les més importants en la vida de les persones: la compra d’un habitatge. “Hem de saber dir la veritat al nostre client i informar-lo adequadament de la realitat del mercat. Moralment, estem obligats a ser honestos i a actuar amb racionalitat. El problema és que cadascú es pren la moralitat a la seva manera, i no sempre és la correcta. En períodes econòmics tan alcistes, amb demandes elevades, acostuma a produir-se una disbauxa que provoca irregularitats en el mercat. Les empreses que creixen de pressa no tenen temps de preparar el seu personal i en contracten de no qualificat que no adopta la serietat pròpia del col·lectiu. Els nouvinguts a la professió que han actuat amb pocs escrúpols aniran desapareixent perquè, al final, el que roman és el professional que dóna confiança i actua amb transparència.”
L’economia és oscil·lant, però amb una tendència evident cap al creixement. Els moments de crisi donen pas a moments d’estabilitat, i després a d’altres de nous creixements, i així successivament. El gran auge del sector immobiliari dels darrers anys pateix actualment una desacceleració vers l’estabilització dels preus. Si fins ara només s’havia optat per la compra d’un habitatge, avui és cada vegada major el nombre de persones que es planteja el lloguer. “La cultura del lloguer no és gaire forta al nostre país, on tradicionalment s’ha apostat per la compra. Avui per avui tenim unes lleis que deixen insatisfets igualment arrendadors i arrendataris. A França, Anglaterra, Holanda, etc., hi ha una aposta clara pel lloguer, el qual és igual de respectable que l’opció de compra. Però aquí, atesa la situació de la llei d’arrendaments i la idiosincràsia pròpia del nostre país, les famílies que tenen l’habitatge en propietat, encara que sigui amb una hipoteca a llarg termini, en certa manera s’asseguren una còmoda jubilació; Caixa Terrassa, com a pionera a Espanya, i ara altres entitats, contribueixen a consolidar la cultura de la compra amb noves solucions, com la hipoteca inversa, un producte financer certament molt interessant per a la tercera edat.”
Amb les idees clares i un coneixement exhaustiu del seu sector i de l’economia, la senyora Vilarasau intenta ser conseqüent i objectiva en la seva feina. “Quan vaig entrar en aquest negoci, sabia que podia jugar des del punt de vista econòmic amb la vida d’una família. No ens podem permetre el luxe de fer cap relliscada. Això vol dir que cal actuar amb cautela, assessorar en qüestions fiscals i immobiliàries i orientar el client en totes les seves decisions sempre des d’un ampli sentit de la professionalitat i la responsabilitat.”
