Text del 2008
“Les noves tendències arquitectòniques es caracteritzaran per la versatilitat”
.
Roser Vilaregut Barceló és arquitecta des de l’any 1987 i especialista en el disseny d’habitatges plurifamiliars. “M’agrada anar a l’obra, perquè hi veus reflectit tot el que has pensat. Aquest és el vessant més interessant i bonic de la meva professió. In situ t’adones que allò que creies quedaria fantàstic sovint s’ha de modificar.”
La seva vocació, en certa manera, va estar influenciada per l’activitat paterna. “El pare era promotor i recordo que, quan era petita, anàvem junts a visitar les obres. Curiosament, el meu germà també és arquitecte i, com jo, té el seu despatx independent.”
En només dues dècades, l’arquitectura ha viscut una evolució vertiginosa. “Ara tot es fa amb l’ordinador. Hem evolucionat força i molt de presa, i aquest desenvolupament ha estat beneficiós per als arquitectes, ja que abans cada vegada que volien canviar qualsevol element havien de tornar a fer el plànol de nou. Quan vaig sortir de la universitat encara fèiem servir el paral·lex, els regles i els rotrings. L’últim curs de carrera vaig estar als Estats Units, i els més avançats fèiem disseny per ordinador; era tot molt senzill i incipient, però ja pressentíem que aniríem per aquest camí.”
A Washington University va estar-hi per cursar un màster. “L’experiència va ser molt positiva. Hi havia gent de tot el món. Dintre del mateix enunciat es feien projectes completament diferents, i això em va obrir els ulls per adonar-me del que feien els altres i de com ho feien.”
Tot i haver estudiat en una institució de prestigi com és l’Escola d’Arquitectura del Vallès, la senyora Vilaregut afirma que valia la pena sortir a l’estranger: “Les universitats nord-americanes es troben entre les millors del món. Tenen excel·lents sistemes d’educació i d’investigació i recolzen les persones capaces i creatives. La Universitat de Barcelona resta situada en el lloc 350 del rànquing mundial, la qual cosa vol dir que encara queda molt per fer, i la Politècnica de Barcelona ni tan sols surt entre les 500 millors. Hem perdut creativitat, perquè la investigació no rep suport; si s’hi dediquessin mes diners el resultat seria un altre. Pel que fa a l’arquitectura, el problema ha estat que hem viscut del prestigi del passat, i cal evolucionar.”
És necessària una comunió entre el públic i les obres que l’arquitecte dissenya. “Quan ets jove vols canviar el món, i quan ets més gran el món et canvia. Surts de la facultat amb moltes idees, creus que tot s’ha de fer a la teva manera, però després l’experiència t’ensenya que no pots ser tan exigent, que cal cedir. Quan vaig començar a treballar defenia més els meus plantejaments. Ara m’avinc a fer el vestit a mida. Crec que el producte final ha d’agradar a la gent. És un error no voler rectificar quan un projecte no agrada, malgrat ser perfecte des del punt de vista arquitectònic. El client ha d’estar d’acord amb allò que fas.”
Les ciutats han evolucionat molt en els últims 50 anys. “Abans la gent deixava el camp per anar a les ciutats a treballar. En aquests moments, les noves tecnologies ens permeten viure al camp o en zones on l’habitatge és més assequible i treballar des de casa nostra. Llavors, el sentit de les grans ciutats en l’actualitat no el veig gens clar. Potser la gent abandonarà les grans urbs, i les grans ciutats esdevindran fantasmes.”
La senyora Vilaregut sosté que l’ànima femenina sol pensar en clau d’interiorista quan fa els projectes. “Crec que, a l’hora de construir, les dones decorem intuïtivament la casa, som més detallistes que els homes, i això ho agraeix el client, però també penso que ells ens guanyen pel que fa a les façanes. Resumint: crec que la visió de la dona és interior i la de l’home, exterior.”
En aquest sentit, el disseny de la cuina és un aspecte pel qual sent una especial predilecció. “És la part més important de la masia tradicional catalana. Bona part del meu segell personal és al disseny de les cuines, potser l’estança a la qual dedico més temps. Sempre faig cuines per estar-hi a gust, lluminoses, des d’on es pugui veure l’exterior. Aquest espai, com antigament, continua sent l’àmbit de la relació familiar.”
Un projecte d’habitatge flexible va ser la principal novetat de la quinzena edició de Construmat, l’any 2007. “S’hi va mostrar la Casa Barcelona, una proposta d’habitatge amb envans mòbils, pensada per evolucionar d’acord amb les necessitats puntuals i a llarg termini de les persones que hi viuen. Les noves tendències arquitectòniques es caracteritzaran per la versatilitat. Tots els envans es podran moure, tret els de la cuina i els del bany. Sembla una utopia, però és una realitat. Com a tendència, la casa flexible està força bé, però que s’accepti o no aquesta proposta ja és una altra qüestió. La gent del carrer encara s’inclina més pels envans fixos. Curiosament, la novetat presentada en la fira que més m’ha cridat l’atenció ha estat una impressora capaç de fer una petita maqueta dels dissenys que hi introdueixes.”
Els antics mestres d’obra, tan útils per la seva destresa i experiència, han desaparegut. “Quan vaig acabar la carrera, encara n’hi havia, però fa temps que hem perdut aquesta figura. L’arquitecte els consultava, perquè a les facultats t’ensenyen molt disseny però poca construcció. El mestre d’obra ho sabia tot sobre el terreny. Sovint, les seves opinions confirmaven les conclusions dels estudis tècnics posteriors. Crec que caldria tornar a recuperar aquests oficials que ens facilitaven tant la feina.”
La manca de professionals, a més, incideix negativament en la qualitat de les obres. “Tot i que cada cop hi ha més avenços tecnològics, la qualitat de la construcció empitjora respecte a anys anteriors. A la manca de professionalitat generalitzada podem afegir-hi la dificultat que tenim a l’hora de comunicar-nos amb els treballadors, els quals, la majoria estrangers, sovint no entenen les indicacions que els donem.”
Viatjar constantment arreu del món és la millor manera d’estar al cas del que es fa en arquitectura. “La formació d’un arquitecte ha de ser continuada. Per estar al dia, estudio el que fan els altres, llegeixo revistes i, sobretot, viatjo molt. Vaig anar a Berlín i vaig tornar-ne entusiasmada per la saviesa que demostren a l’hora d’organitzar els espais. Xangai també és una ciutat força interessant des del punt de vista arquitectònic i urbanístic. Sense oblidar que a Espanya hi ha projectes remarcables, com el Museu Guggenheim de Bilbao, o la brillant transformació urbanística de València.”
Com tantes dones, la senyora Vilaregut ha hagut de tirar endavant alhora una professió i la família. “La gent ni s’imagina la feina que suposa, tot i que el meu marit m’ajuda molt. Tinc tres fills, de nou, tretze i quinze anys. El gran és molt creatiu, seria un fantàstic arquitecte, però crec que no s’hi decantarà. El mitjà em demana què faria jo, i li responc que faci el que desitgi, perquè hi dedicarà tota la vida. Li agraden les matemàtiques i el tennis. El petit té una intel·ligència emocional molt desenvolupada, arribarà a on vulgui.”
