Text del 2008
“És injust que només un 2% d’irregularitats en el sector immobiliari desqualifiqui tot el conjunt i l’estigmatitzi”
Formada per un equip de deu persones, la firma Bufete Villacorta & Comamala va néixer l’any 1976 a Barcelona. El senyor Jesús Villacorta García n’és el titular i fundador juntament amb la seva senyora, Leonor Comamala, morta dissortadament el 1998. “Sempre és present en el meu pensament. Vam estudiar la carrera a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, promoció 1970-1975, i poc després d’acabar els estudis, molt joves, vam obrir el despatx. En Guillem, el meu fill, s’ha incorporat fa un temps a l’equip.”
Des de les diverses seus Bufete Villacorta & Comamala ofereix als seus clients una assistència jurídica personalitzada, encaminada a assegurar el màxim grau de cobertura i a prevenir els riscos inherents a qualsevol activitat empresarial. El senyor Villacorta està convençut que la professió d’advocat tendeix cap a la conciliació. “Sempre, la destinació final i la característica principal de la nostra actuació mira d’evitar el conflicte i l’enfrontament. Sortosament, això és possible perquè ens movem en un món en el qual gaudim de dues qualitats essencials com són la paraula i la credibilitat. Després d’una trentena d’anys en aquest ofici, sé que els advocats que han complert la seva paraula tenen credibilitat, la qual cosa suposa el 90% de l’actiu d’un professional.”
Bufete Villacorta & Comamala aposta per la integració dels diversos àmbits del dret amb vista a proporcionar als clients un servei jurídic complet i alhora un alt nivell d’especialització en les diverses àrees, especialment en l’àmbit del Dret Corporatiu. “En l’exercici del dret, hi ha dues vessants perfectament diferenciades: d’una banda, el Dret Corporatiu, relacionat amb les persones jurídiques i les entitats mercantils, i, de l’altra, el Dret Privat. La vida corporativa de les entitats mercantils és imparable, són ens vius, sempre han d’estar en moviment; és com qui va en bicicleta: o pedaleges o caus. Pel que fa al Dret Privat, el concebem com la relació habitual d’una persona física amb un professional del dret. En condicions normals, i des del punt de vista del conflicte, una persona hi pot recórrer quatre o cinc vegades al llarg de la vida per diverses causes: des d’un accident de circulació o un divorci fins a la compra d’un habitatge.”
Una part del dret protegeix la propietat de les persones. “El dret a la propietat està recollit a la Constitució i tothom el té completament arrelat. Però el concepte de la propietat és ampli i no abasta només als béns en el sentit immobiliari, sinó també el fet de ser titular de drets. Pot ser que una persona no tingui la propietat de l’habitatge, però sí el dret del lloguer, i per tant, com a titular d’aquest dret, el defensarà.”
Respecte a les causes de la bonança econòmica viscuda en el sector immobiliari durant la darrera dècada, el senyor Villacorta considera la immigració com un dels factors fonamentals. “A partir dels anys 90, la immigració a Espanya ha estat força important. Els nouvinguts, arribats de sobte i en condicions econòmiques precàries, s’han afanyat a l’hora de buscar seguretat en la feina i en l’habitatge. I, en la recerca d’un sostre accessible, han trobat mercat en l’oferta de molts habitatges adquirits per aquelles persones que van venir a Catalunya des de diferents regions espanyoles durant els anys 60 i que van comprar un habitatge social de baix preu. Aquesta circumstància ha fet pujar un esglaó l’estatus de gran part de la població espanyola i ha dinamitzat considerablement el sector de la construcció.”
Amb una argumentació convincent, el senyor Villacorta desmitifica certs prejudicis envers el sector immobiliari. “En termes generals, la mala fama del sector és exagerada. Certament, s’han comès irregularitats greus en l’àmbit immobiliari, però en proporció a l’amplitud de l’activitat del sector, els escàndols han estat percentualment petits. Tot i que el 98% de la societat actua d’acord amb les lleis, el que surt a la premsa i és motiu de preocupació representa el 2% del gremi. Per tant, és injust que només un 2% d’irregularitats en el sector immobiliari desqualifiqui tot el conjunt i l’estigmatitzi.”
Per entendre la peculiar situació del lloguer a Espanya, cal tenir present que el gros del mercat de l’habitatge està en mans de particulars. “El fet que els particulars lloguin a uns preus determinats fa difícil que les entitats mercantils surtin al mercat oferint costos significativament inferiors. Per tant, qui marca la pauta en el terreny del lloguer no és la indústria sinó el conjunt d’una societat que és propietària d’habitatges. Si l’empresa pública edifiqués amb millors condicions de preus, es carregaria el sector privat de la construcció; potser arreglaríem un problema, però en crearíem un altre, en posar en perill la viabilitat d’algunes empreses. Per tant, en aquest terreny s’ha de trobar un equilibri que vagi molt compassat.”
Paral·lelament, s’ha de tornar a recuperar la idea que l’emancipació és possible. “Els joves han d’entendre que no poden sortir de casa amb el mateix nivell econòmic que els seus pares, sinó amb el que correspon a persones de la seva edat. Es tracta d’assumir que la dinàmica de la propietat pot arribar, però que no és imprescindible.”
El senyor Villacorta advoca per l’increment de la seguretat jurídica per tal de respondre a les necessitats de la societat actual, particularment amb l’objectiu de fomentar la confiança dels arrendaments. “L’administració de justícia continua sent la ventafocs de l’estat democràtic, i en aquest punt és on s’ha d’incidir especialment. La culpa no és dels jutges ni de l’oficina judicial, el problema de fons és que el mateix sistema judicial ha estat sempre mancat de mitjans. A més, s’ha de lluitar contra la picaresca de les persones que aprofiten aquestes mancances jurídiques per llogar, abonar la fiança els dos primers mesos i automàticament deixar de pagar la resta dels rebuts, perquè saben que satisfent dos o tres quotes arriben a tenir fins a deu mesos de lloguer de franc. I quan, per ordre de la comissió judicial, han de marxar, tornen a llogar un altre habitatge i repeteixen l’acció. És un col·lectiu reduït, però que ha aprofitat les esquerdes del sistema per pagar dos mesos de cada dotze. Per tant, la solució a l’estancament del lloguer no és la creació de noves lleis sinó l’enfortiment de la seguretat jurídica.”
Finalment, el senyor Villacorta considera que l’empresari de la construcció té un problema afegit en relació amb l’industrial. “Generalment, per poder tirar endavant el seu projecte, l’empresari industrial necessita trobar un lloc dues o tres vegades al llarg del temps. Totes les complicacions, simplificant molt, es reduiran a construir o llogar una nau, muntar la maquinària i vendre el producte. En canvi, l’empresari de la construcció, cada vegada que ha de treballar, ha de buscar el terreny per desenvolupar el seu projecte. Hi ha dues coses que no augmenten ni minven: la terra i el temps. El territori és limitat, i de temps, administrat millor o pitjor, n’hi ha el que hi ha.”
