Text del 2008
“Pots ser més o menys bo, pots tenir un equip més o menys eficient, però la base de tot és la confiança”
Acompanyat del seu fill, Jordi Pallarès Poch, administrador de finques, i Manel Villalba Rodríguez, advocat i administrador de finques, el senyor Vicenç Pallarès Cartañá relata la crònica dels inicis dels quasi 60 anys viscuts com a administrador de finques al municipi de l’Hospitalet de Llobregat, concretament al barri de Collblanc. “Els orígens de la meva activitat es remunten a 1949, quan em vaig casar i vam anar a residir a Collblanc (l’Hospitalet). Amb la meva senyora, Alberta Poch, hi vam muntar el despatx. La tasca principal que dúiem a terme era l’administració de finques de propietat vertical. L’any 1953 vam crear la primera comunitat de propietaris a Collblanc i un any després la segona, al barri de Sant Martí, a Barcelona. Llavors, la propietat horitzontal es regia per un article del Codi Civil, ja que la llei específica no va sortir fins al 1960.”
Aviat, però, el senyor Pallarès va ampliar l’oferta de serveis amb la creació d’un departament jurídic. “Sabia que necessitava un advocat, perquè a l’Hospitalet no n’hi havia i gran part de la gent sobrevinguda venia a fer-nos consultes sobre herències o terrenys que havien deixat al poble. Per tant, el 1953, el senyor Manel Villalba Soriano va entrar a formar part de l’empresa com a soci en el vessant jurídic, que en l’actualitat continua el seu fill Manel Villalba Rodríguez. Un dels primers advocats que hi va haver a l’Hospitalet, ho dic amb orgull, va ser en Villalba Soriano, que es va morir l’any passat. Treballant cadascú en el seu terreny, ens guanyàvem la vida. L’any 1960 ja tenia 11 empleats, a part d’en Villalba, la meva dona i el meu sogre, qui feia de cobrador. Posteriorment es va incorporar el meu fill gran, en Jaume, advocat i administrador de finques, que s’ha jubilat recentment.”
L’Hospitalet va viure els anys 60 fortes onades d’immigració, procedents de tot Espanya, les quals van contribuir a dibuixar l’estructura demogràfica actual, que, segons les dades municipals de 2004, la formen un 49,19% de persones nascudes a Catalunya, un 32,73% de procedents d’altres comunitats autònomes i un 18,08% d’estrangeres. “Dels 71.000 habitants dels anys 50 vam passar als 241.000 dels 70, un creixement força significatiu només en 20 anys, si tenim en compte que el cens de l’any 2004 enregistrava 259.000 persones. A les barriades noves, on tot eren camps i vinyes, van començar a sorgir nombroses finques, especialment als barris de Can Serra, La Florida, Bellvitge, Can Vidalet i el Gornal. Llavors, va iniciar-se la venda massiva de pisos, que fins aleshores havien estat majoritàriament de lloguer.”
Generalment, a les finques llogades, l’únic problema amb el qual podien trobar-se els propietaris era que alguns llogaters es neguessin a pagar. “Va haver-hi una època en què es van donar molts casos justificats de famílies que no podien fer front al lloguer i per ordre governativa es van prohibir els tràmits de desnonament per falta de pagament. La conseqüència va ser que a aquesta mesura s’hi va apuntar tothom, i els que tenien recursos tampoc no pagaven. Després, un altre governador va restablir els desnonaments, però sempre que els casos estiguessin justificats. Llavors, es van presentar moltes demandes de desnonament per falta de pagament. Finalment, la gent es va avenir a pagar el lloguer mensual corresponent, més una petita quantitat que incrementàvem en el rebut per amortitzar el deute.”
Pel que fa als desnonaments, apunta el senyor Villalba Rodríguez que, actualment, la situació és la mateixa d’abans, amb la diferència que ara els procediments legals són més lents. “Recórrer a la justícia és una solució cara i lenta. La normativa és sovint difícil d’aplicar, tant pel que fa a la propietat vertical com a l’horitzontal.”
Creu el senyor Pallarès Poch que, davant els conflictes entre propietaris i llogaters, s’han de buscar solucions amistoses, ja que són més ràpides i econòmiques. “El pacte no ha de ser un signe de debilitat. S’ha de ser amistós, però no hem de perdre gaire temps a l’hora d’interposar una demanda. Sovint, les resolucions es demoren força, no només per la lentitud de la justícia, sinó perquè des que el propietari es troba amb el problema fins al moment en què decideix interposar la demanda transcorren molts mesos.”
Pel que fa al moment actual del sector immobiliari, el senyor Pallarès Poch en té una opinió matisada: “Els preus poden oscil·lar cíclicament, però a llarg termini sempre han augmentat.”
El senyor Villalba hi afegeix: “Des d’un punt de vista jurídic, les lleis no han facilitat ni han perjudicat aquest sector, és més aviat una qüestió política. La manca d’habitatges no es pot contrarestar pensant que hi ha gent que en té de buits, sinó que s’han de prendre mesures polítiques. Pretendre fer pagar una quantitat determinada d’euros a la gent que tingui els pisos deshabitats, per pal·liar un problema que no s’ha resolt com calia, no és una bona solució. Els governs prometen en els seus programes polítics la construcció d’una determinada quantitat d’habitatges, però després no els fan.”
I el senyor Pallarès rebla el clau: “A l’Hospitalet, en aquesta legislatura estava prevista la construcció d’uns quants milers d’habitatges de protecció oficial i, potser, se n’ha arribat a edificar el 20%. La solució està en el compliment d’aquestes promeses i en l’oferiment de facilitats perquè la gent pugui accedir a la compra d’una casa.”
Les conseqüències de la proliferació d’oficines immobiliàries s’han deixat notar a l’empresa del senyor Pallarès Cartañá, com explica el seu fill: “Quan es van situar tantes agències immobiliàries a prop del despatx, en principi no vam saber què passaria, però després ens vam adonar que quan hi havia algun tipus de complicació amb un document o un pacte, acabàvem fent l’assessorament, la qual cosa ens va incrementar la feina i, finalment, vam guanyar molts clients. Amb tot i això, la manca de professionalitat derivada del boom immobiliari també ens ha danyat, ja que ha generat una certa desconfiança per part de la gent.”
Els agents de la propietat han estat sempre més perjudicats que els administradors. “L’API cobra si signa una operació, però passa gana si no la tanca. En canvi, l’administrador sempre fa bullir l’olla, gràcies al percentatge que cobra per fer les seves gestions.”
El senyor Pallarès Poch està convençut que la professió d’administrador es basa sobretot en una relació de confiança. “Pots ser més o menys bo, pots tenir un equip més o menys eficient, però la base de tot és la confiança, i aquesta premissa és vàlida en qualsevol època.”
La família Pallarès i la família Villalba s’han guanyat un nom i un prestigi a l’Hospitalet. “Tot i el creixement demogràfic que ha tingut el nostre municipi, encara puc anar pel carrer i que la gent m’aturi i em pregunti pel pare, agraïda per l’ajut que un dia en va rebre. Tothom el recorda com una gran persona: els compradors, els llogaters, els constructors, els promotors…”
