Texto del 18/04/2018

De ben petita, s’emocionava amb la bellesa d’una obra d’art, i no era estrany trobar-la amb els ulls plorosos davant d’un edifici històric que havia de ser enderrocat. El gust per la creació artística la va fer apropar al món de la restauració. Avui en dia, la seva empresa és un referent, dins i fora de les nostres fronteres. Parla emocionada del seu tiet, Ernest Lluch, que era capaç de moure el món; de la seva mare, que ja no pot guanyar més cels perquè només n’hi ha un, i del seu pare, al qual agraeix haver-li traspassat la recepta infal·lible de la triple A: alegria, alegria, alegria.

Amb onze anys, m’entusiasmava visitar museus, veure-hi les obres exposades

De ben petita, m’encantava dibuixar. Tenia caixes i caixes de nines de paper, que pintava i vestia; m’hi passava hores jugant. A cada nina, li dissenyava un vestuari diferenciat: amb el pijama, el vestit de bany, la roba per anar a treballar, per sortir de festa… I m’inventava multitud d’històries. També, pintava samarretes i roba per a nens petits. Vivia amb passió tot allò que tenia a veure amb la il·lustració i les arts plàstiques. A més, vaig tenir la sort de viatjar cada estiu amb els pares per tot Europa; la mare sempre buscava activitats que també agradessin als petits. Mentre als meus germans els regalava una estona de platja o els permetia prendre una beguda, a mi em buscava visites a museus, perquè en gaudia molt, em podia passar hores mirant-hi les obres exposades. Recordo que, quan a l’escola em preguntaven sobre algun concepte d’art, ho explicava d’una manera detallada i passional, perquè ho havia experimentat i ho sentia vivencialment. A casa, la música també era molt present: el pare havia tocat el llaüt; la mare, el piano. Hi havia molts llibres, i la lectura era una activitat habitual; els meus pares van saber despertar-nos l’afició per la cultura.

«Si estimen la cultura i la natura, segur que seran bona gent»

Molts progenitors es pregunten de quina manera poden contribuir a formar els seus fills i filles adequadament; els meus pares també tenien aquests dubtes, volien saber com podien ajudar-nos a esdevenir bones persones, i van recórrer al director de l’escola per tal que els aconsellés. Els va respondre que si aconseguien que estiméssim la natura i la cultura, segur que no seríem mala gent. Així doncs, no van dubtar a reformar una masoveria, amb pocs diners i molt d’esforç, a la qual li van mantenir el nom de Cal Negre. Observar que els teus pares lluiten per aconseguir alguna cosa, braç a braç, és també molt educatiu. Allà passàvem tots els caps de setmana i els estius, en contacte directe amb la natura. La casa està ubicada a Franciac, un veïnat de Caldes de Malavella, un poble que ja per sempre anirà lligat a la memòria de la nostra família, no només perquè allà sovint ens reuníem tots: avis, cosins, tiets…, sinó perquè el meu pare, l’advocat Josep Ignasi ftió, que també havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona, provenia d’una família gironina propietària de diversos terrenys a la mateixa comarca. Durant molts anys, el pare hi va mantenir un hort del qual en gaudíem molt, fins que la criança dels seus sis fills i la intensa activitat laboral el va empènyer a abandonar-lo. Si miro enrere, em veig de petita en aquell hort, tot fent camins enrajolats per a les formigues, un insecte que em cridava molt l’atenció; veia que anaven amunt i avall per buscar aliment, i vaig voler ajudar-les, però elles, ben tossudes i intel·ligents, tornaven sempre a traçar noves trajectòries. D’altra banda, l’oportunitat de viure tantes temporades dins d’una masia catalana em va permetre observar de prop el patrimoni arquitectònic del nostre país; no tothom té la sort d’experimentar aquest coneixement. Recordo que, una vegada, ja de gran, vaig convidar una amiga a passar-hi uns dies, i va quedar bocabadada: mai no havia entrat en una masoveria, tot i ser de Badalona. Tanmateix, tant per a mi com per als meus germans, era quelcom habitual.

Vaig cursar l’educació infantil i el Batxillerat a escoles catalanistes

A casa es parlava molt de la guerra i el franquisme. La besàvia sovint ens explicava els patiments i les repressions viscudes durant aquells anys. A la guerra se li va morir un fill; es deia Pau. D’altra banda, ni al meu pare ni a la meva mare els van permetre mai parlar català a l’escola. Suposo que, per això, quan van tenir fills, van optar per matricular-nos sempre a col·legis catalanistes. De fet, no tenia amics que parlessin en castellà i jo mateixa no sabia enraonar-hi. Recordo una vegada que anava caminant pel carrer i una persona em va preguntar l’hora. La hi vaig dir en català i em va respondre que havia de parlar en cristiano. Quan vaig arribar a casa, vaig preguntar als meus pares què significava aquella expressió: parlar en cristiano. No ho sabia; tant els meus germans com jo vivíem, en ple franquisme, dins d’una bombolla. Encara ara em costa parlar en castellà; quan haig d’oferir alguna conferència en aquest idioma em poso nerviosa, perquè sé que diré moltes catalanades. És com si, dins meu, sempre hagués volgut salvar la meva estimada llengua materna, no contaminar-la. No sóc bilingüe: penso en català i tradueixo al castellà.

Casa dels avis era un lloc d’acollida i ple a vessar d’història

Vivien a una casa situada a la cèntrica via Laietana de Barcelona; al principi, s’estaven a un pis del tercer, però com que la família es va anar ampliant i no hi cabien, van reformar tota la planta quarta i la van llogar. Tots els cosins de ma mare, que venien a estudiar a la ciutat, s’hi allotjaven. Així mateix, durant la dictadura, tant l’Ernest Lluch, que era cosí germà de ma mare, com el seu germà Enric, s’hi van amagar moltes nits per tal que no els trobés la policia quan Franco visitava Barcelona. Recordo que la meva àvia patia perquè, molt a prop, hi havia una comissaria, i ells sempre la tranquil·litzaven dient-li que tant a prop mai no se’ls acudiria anar a buscar- los. Actualment, visc a una part de l’antic pis on residia la meva àvia; em sento afortunada. Casa dels meus avis sempre ha estat una casa d’acollida, plena a vessar de la història familiar, i de retruc de la història de Catalunya. Tot aquell que ha necessitat un descans, un refugi o un llit on passar la nit, sempre l’ha trobat. I al davant de tot, la meva àvia, una dona forta, estricta, amb les idees molt clares: una manera d’ésser molt comuna en el llinatge dels Lluch Oms.

«No hi ha més cels al món, no cal que te’ls guanyis tots»

La figura materna per mi ha estat cabdal: la meva mare és una dona forta, disciplinada, molt estructurada, intel·lectual, activa i alegre. Recordo que ens portava de viatge cada estiu, i quan fèiem alguna visita cultural guiada i es formaven els grups per nacionalitats, mai no volia que ens ajuntéssim amb els espanyols, preferia que ens afegíssim al grup d’un altre país europeu on hi hagués poca gent, i ens feia de traductora ja que parla sis idiomes. També, és una persona molt generosa, ho voldria donar tot per a tothom; sempre li diem: «Mare, no hi ha més cels al món, no cal que te’ls guanyis tots».

El pare, una persona vital, que sempre recomana la triple A

És perseverant, rialler, alegre, vital. Sempre em deia que pel món havia d’anar amb la triple A, que vol dir: alegria, alegria, alegria. Segons ell, si apliques aquesta fórmula màgica al teu dia a dia, ja tens la batalla guanyada. Li agraeixo profundament que ens hagi transmès aquest optimisme; crec que és el millor pare que he pogut tenir.

Ernest Lluch era un home amb la capacitat de moure el món

Quan era petita, tartamudejava, i l’Ernest, que sovint venia a casa a veure la seva tia, em deia que no em preocupés ja que ell, malgrat ser tartamut, havia aconseguit afrontar una vida pública com a polític. M’aconsellava que intentés parlar amb pedres a la boca, perquè així aprendria a pronunciar bé. També, el recordo molts caps de setmana, quan era ministre de Sanitat, i venia a visitar-nos a Cal Negre. El seu xofer sovint jugava amb nosaltres, que aleshores encara érem jovenets. S’hi passava tot el dia, perquè les sobretaules sempre s’allargaven; els adults parlaven sovint de política. A casa, hi havia gent d’Unió Democràtica, socialistes, comunistes, d’altres tendències; el debat era molt animat. Tanmateix, amb l’Ernest es podia enraonar de tot, li agradaven moltes coses; era un enamorat de la música, per exemple. Era una persona molt interessant i rica quant a coneixement. Dues setmanes abans de la seva mort, me’l vaig trobar al metro. Poc abans havia estat a Donosti, i havia pronunciat davant d’ETA aquella mítica frase: «Crideu, crideu més, perquè mentre crideu, no mateu!». Me’n recordo que li vaig dir que era molt valent, ja que era perillós parlar així, de manera tan oberta. Em va respondre amb unes paraules que no oblidaré mai. Em va dir que era millor viure lliure que viure amb por. Em va impressionar; l’Ernest tenia la capacitat de moure el món.

Saber que enderrocarien la meva escola em va fer plorar

Tenia uns vuit anys i la mestra de l’escola Ganduxer ens va treure fora de l’aula i ens va indicar que observéssim bé l’edifici; tot seguit, ens va anunciar que l’any vinent ja no el veuríem més: l’havien d’enderrocar per construir un bloc de pisos. Em va fer molta pena i em vaig posar a plorar. Com podia ser que demolissin aquella preciositat? Anys més tard, també em vaig entristir quan vaig trobar uns operaris trinxant amb destrals l’ascensor centenari del nostre immoble per tal d’instal·lar-ne un de nou, d’alumini. Per què els humans no tenim més cura de les obres d’art, de la bellesa que ens envolta? Destrossem per crear objectes novament efímers. De ben petita, ja m’impressionava aquesta insensibilitat. Hi ha moltes maneres de perllongar la vida d’una obra d’art: podem recuperar-la com a escultura i instal·lar-la a la via pública o, fins i tot, donar-li una nova vida. Recordo que hi ha un bar que té com a entrada un ascensor modernista: és magnífic.

Tot i cursar BUP i COU, el que de debò desitjava era entrar a Belles Arts

Quan tenia tretze anys em vaig plantejar d’entrar a la Llotja, però no vaig poder perquè per matricular-m’hi n’havia de tenir catorze. A més, els meus pares volien que fes primer de BUP. El vaig aprovar però, malgrat que continuava insistint a fer Belles Arts, em van dir que havia de cursar segon i acabar el Batxillerat. Mentrestant, no deixava de pintar i dissenyar en el meu temps lliure. Quan vaig superar el COU i els vaig tornar a exposar la meva vocació, que havia restat intacta durant aquells quatre anys, el pare em va tornar a insistir en la necessitat que em formés en una professió que em permetés guanyar-me la vida; ell pensava que dedicant-me a l’art no arribaria enlloc. A casa, tothom havia cursat carreres importants, com Enginyeria o Matemàtiques; a més, la meva germana estudiava Medicina i treia sempre molt bones qualificacions. Per la meva banda, havia anat superant les assignatures amb notes justes, però quan finalment em van deixar cursar Belles Arts, vaig despuntar; el primer any, vaig treure matrícula d’honor. Recordo que quan vaig ensenyar les notes a casa, no em van fer gaire cas, era com si no tinguessin gaire valor, com si me les haguessin regalat; però realment m’hi havia esforçat molt! En aquest sentit, tinc el record d’haver patit molt: tot i que vaig treure molt bones notes, creia que, per natura, no era suficientment bona, pensava que havia de treballar molt si volia aconseguir un bon resultat.

Més a gust dins d’espais reduïts

Abans d’entrar a la facultat, havia passat per cinc escoles, on vaig cursar l’educació primària i secundària; sempre em vaig sentir més a gust als col·legis que tenien menys línies per curs. No obstant això, tendia a ser popular, sense pretendre-ho, fins i tot en els centres grans; era bona en atletisme i em triaven per liderar els equips. Quan vaig entrar a Belles Arts, hi havia dos-cents alumnes per curs: eren molts! Sóc d’anar a llocs petits, mai no vaig a grans magatzems, prefereixo comprar al modest comerç de barri, però, sortosament, la facultat només tenia dues plantes i era fàcil moure-s’hi. A més, el primer dia ja vaig fer quatre amics amb els quals em vaig sentir molt a gust durant tota la carrera i fins avui: en Marc, la Mònica, la Mercè i la Míriam.

Volia illustrar malgrat que, al final, em vaig decantar per la restauració

Vaig entrar a Belles Arts perquè volia perfeccionar la meva il·lustració, m’encantava dibuixar i havia guanyat un concurs de dibuix a l’escola. Tanmateix, quan vaig arribar a quart curs, vaig escollir l’especialitat de Conservació i Restauració; em va semblar que podia aprendre’n molt. A més, de ben petita em sentia atreta per la història de l’art. D’altra banda, sempre havia estat de lletres pures, i mai no m’havien agradat les assignatures de ciències, però a restauració vaig aconseguir aprendre l’aplicació pràctica d’una matèria molt científica: la química.

És un privilegi poder gaudir amb grans mestres

A segon, vaig tenir la sort de rebre classes d’Història de l’Art d’un gran professor, aleshores molt jove i una mica tímid, que va aconseguir mostrar-nos la vinculació de l’art amb la història d’una manera original i engrescadora: no oferia una explicació lineal i acadèmica basada en un llibre de text, sinó que a través d’un recorregut per la música, els moviments socials i polítics o la literatura de cada època, ens feia un retrat de tots els components que incidien i conformaven cada moviment artístic; ens obria la ment, ens creava interconnexions de coneixement. Recordo un dia que estàvem escoltant una cançó i un alumne li va preguntar si allò entrava a l’examen. El vam fer callar: què importava si entrava o no a l’examen? El que ens oferia aquell professor era una genialitat. Realment, la influència dels mestres pot ser determinant a l’hora d’incentivar-te l’anhel de saber més. D’altra banda, també recordo el professor de fotografia Joan Fontcuberta; tot i que només el vam tenir a primer, em va marcar: no es detenia massa explicant-nos conceptes tècnics, sinó que pretenia sobretot que treballéssim la nostra creativitat. Era magnífic.

María Antonia Heredero, una professora implement meravellosa

Impartia l’assignatura de Restauració de Pintura Mural; em va influir molt. Volia realitzar la tesi amb ella, però una malaltia terminal se la va endur el 2011. Ella tenia una frase que m’agradava molt; deia: «Una pintura mural es esta vestimenta alegre, atormentada, vivaz, tenebrosa, histórica, inventada… que tapiza las paredes». Em sento identificada amb aquestes paraules, perquè també percebo la pell de l’edifici com quelcom suau i delicat. Era una enamorada dels revestiments, dels morters de les parets. Aquesta senyora em va canviar la vida: era forta, dura, i em saludava dient: «¡Hola, sargento!», perquè sempre volia entrar molt puntual a la seva classe, i m’inquietava quan s’endarreria un minut; tenia pressa per aprofitar al màxim l’hora de taller. Un dia em va donar les claus de l’aula i me’n va fer responsable.

Sempre he anat en una direcció

Quan algú m’ha dit que tinc molta sort, m’ha sabut greu, perquè considero que la sort no és cap regal, sinó que un se la treballa. És cert que pot passar que t’esforcis molt i no aconsegueixis la teva fita; tanmateix, penso que si apuntes en una única direcció i no et distreus, acabes assolint algun dels teus reptes. En el meu cas, sempre m’he marcat un mateix objectiu i quan m’han ofert una feina que no hi quadrava, la rebutjava. A més a més, sempre m’he preocupat de formar-me contínuament: he fet cursos de vitrall, ceràmica, enginyeria de metalls… Amb els anys, m’he especialitzat en l’arquitectura primerenca, l’autòctona; sóc experta en saber diferenciar les èpoques en què han estat construïts els immobles, gràcies a l’estudi exhaustiu dels materials emprats. I finalment, mai no he perseguit tenir un gran patrimoni ni molts diners. Amb la meva feina, he aconseguit viure i que no em falti res, i sovint he treballat tant que tampoc no he tingut temps de gaudir dels diners. Sóc conscient que el meu somni sempre ha estat fruir de la meva professió, conèixer, descobrir i oferir un bon servei. El meu pare sovint m’ha dit que m’hauria de preocupar més pels guanys econòmics; li responc que ell és la persona menys indicada per donar-me aquest consell perquè està fet de la mateixa pasta: és un home que s’ha entregat a la seva professió i ha intentat ajudar les persones; els diners, per a nosaltres, han estat sempre secundaris.

De funcionària a empresària

Vaig treballar dos anys al Museu d’Història de Barcelona, al Departament d’Arqueologia. Després, vaig estar tres anys al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, tant a les seccions d’arqueologia com a les de documentació, tot ajudant a redactar un diccionari europeu en deu idiomes, en col·laboració amb la responsable de la seva publicació, Mireia Mestre, que avui és directora del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Finalment, vaig decidir establir-me pel meu compte: visc la meva professió, no tinc mentalitat de funcionària, em preocupo per donar la millor solució a cada projecte i vaig sentir que obrir la meva pròpia empresa em permetria créixer i enriquir-me com a professional.

Una façana amb arrugues és com el rostre d’una persona gran

Quan vas al teu doctor, pretens que et solucioni un problema de salut, ja sigui un mal de panxa, un braç trencat o un càncer. Quan un restaurador visita un edifici, una façana, un vestíbul o un interior, també li ha de detectar quina malaltia pateix i ha de procurar que es recuperi, és a dir, no li ha de fer una cirurgia estètica superficial sinó que li ha d’aplicar un tractament curatiu. La restauració d’una façana ens obliga a posar remei a les esquerdes, tot i que hem d’evitar esborrar-ne el passat. Una façana amb arrugues és com el rostre d’una persona gran. Si l’únic que t’interessa és eliminar-ne les marques, si li apliques només una cirurgia estètica, l’immoble deixa de tenir interès històric. Personalment, els avis m’agraden precisament perquè tenen arrugues. La cara és un reflex del recorregut vital; a un edifici no pots esborrar-li la seva història, perquè perdrà part de la seva personalitat, no només ell sinó la ciutat en la qual s’ubica. Passejar pel casc antic de Barcelona, per exemple, és un plaer perquè, si observes els immobles, pots traslladar-te en el temps.

A Chroma Restauració del Patrimoni rquitectònic som una família

També he fundat Chroma Enginyeria i Serveis, i Chroma Fundació. Actualment, em sento molt satisfeta del nostre equip de treball: som dotze persones i estem ben avingudes. Vull anomenar el Jordi, el nostre gerent, un bon professional i una millor persona. També, disposem de tres arquitectes que actuen com la meva mà dreta. D’una banda, està el Julio, responsable de pressupostos, i amb qui més discuteixo, perquè, mentre jo sóc passional i romàntica, ell toca de peus a terra; ens complementem molt bé. També, fa les visites d’obra. D’una altra, tenim la Júlia, que va entrar fa només dos anys i que ja s’ha convertit en una treballadora imprescindible; m’ha aportat molt quant a tècniques de laboratori. A vegades, l’ha hagut de substituir el Julio en alguna visita d’obres; aquest món en el qual ens movem sovint és masclista. Tanmateix, algun cop ens ha passat a l’inrevés: quan el Julio no ha tingut gaire bon feeling amb algú, hi ha anat la Júlia, que és molt afable i sol caure molt bé. I d’una altra banda, destaco la Gemma, arquitecta i secretària, però que també ens fa de psicòloga: tots anem a plorar-li quan ens ha passat alguna cosa i sempre ens dóna bons consells. Així mateix, el Marc, el nostre cap d’obra, ens aporta una bona dosi d’humor perquè és molt de la broma. I en restauració, comptem amb l’Amaya i la Valeria. Tots som com una família ben avinguda. Sovint fem trobades de caps de setmana per tal d’enfortir-ne els lligams.

Restaurem edificis patrimonials, públics i privats

A Chroma Restauració del Patrimoni Arquitectònic perseguim l’excel·lència en  la  restauració  dels  immobles.  Som especialistes en façanes, vestíbuls, forats d’escala i patis, així com en elements estructurals,  especialment en edificis dels segles xviii, xix, i també modernistes. La nostra experiència, coneixement i filosofia ens posicionen com a assessors habituals de moltes administracions. Per exemple, hem assessorat  l’Ajuntament de Vic en la recuperació del centre històric de la vila. A més, Chroma participa habitualment  en  projectes internacionals, tant d’Europa com d’altres continents. D’altra banda, comercialitzem productes per a la construcció, restauració i rehabilitació, com Chroma Engenieria i Serveis, que porta el meu germà Raimon, i tenim un despatx d’arquitectura propi, un laboratori i un espai de formació. El nostre taller, de 450 m2, es troba a les antigues cavallerisses d’un palau del segle xix de Barcelona, entre la plaça Reial i la de Sant Jaume.

Fundació per tal d’ensenyar a estimar l’art

Fa anys que hi havia clients que em demanaven que tingués cura dels seus fills adolescents que patien addiccions; volien que els ensenyés a tenir interès per altres àmbits de la vida. M’agradava assumir aquest paper, molts em veien com una segona mare, els trucava cada matí perquè s’aixequessin del llit i vinguessin a treballar. Un bon dia, algú em va donar la idea de crear una fundació, és a dir, de formalitzar una tasca que ja estava duent a terme. Actualment, formem persones que estan immerses en moments de crisi personal, dins l’àmbit de la restauració; creiem que aprendre a estimar l’art els empeny a sortir del bucle on es troben i els ensenya a estimar-se a si mateixes. Actualment, la fundació vertebra la seva actuació en tres eixos: patrimoni, divulgació i formació. Pel que fa al patrimoni, patrocina la restauració d’elements patrimonials anònims, mobles o immobles, de persones o entitats que tinguin dificultats per afrontar aquesta despesa. Quant a la divulgació, promou l’edició de llibres, tant divulgatius com científics, sobre el patrimoni anònim de poblacions i viles catalanes, del seu valor, la seva conservació i el seu coneixement. I en tercer lloc, promou la formació en l’àmbit de la restauració, tant de béns mobles com immobles. D’altra banda, ofereix beques de formació per a persones en situació de risc d’exclusió.

Sóc una supervivent de la crisi

L’any 2004 tenia al meu càrrec cinquanta-cinc persones i érem capaços de gestionar deu obres a la vegada. Recordo que en aquella època havia treballat fins a vint hores diàries. Tanmateix, va irrompre la crisi i, amb ella, el sector de la restauració del bé moble va patir una greu davallada. Tres anys després, em vaig veure obligada a acomiadar molta gent; per a mi, va ser molt dur, eren companys i amics. El 2007 vaig haver de fer fora tretze persones; va ser com dir adéu a tretze fills. I durant els dos anys següents, van marxar divuit treballadors més. El pitjor de tot va ser rebre, com una clatellada, la incomprensió d’alguns empleats, que després de treballar setze anys plegats, van decidir denunciar-me. Per fer front als pagaments, vaig haver d’hipotecar casa meva i, fins i tot, el pis dels meus pares. No tenia diners, amb els guanys obtinguts mai no havia tingut superàvit; la recaptació sempre havia estat destinada a cobrir les despeses de l’empresa. Va ser molt, molt dur. Aleshores, fou quan em van dir que tenia un meningioma cerebral i que m’havien d’operar d’urgència: vaig haver d’acomiadar tothom, em vaig quedar sense res. Recordo que, anys abans, havia acollit una família marroquina sense recursos: a la dona l’havia contractat per fer la neteja i a l’home, per dur a terme petits encàrrecs. Tenen cinc fills, i em va doldre l’ànima quan els vaig anunciar l’acomiadament; em vaig veure obligada a dir-los que marxessin perquè, si moria, no volia carregar els meus pares, que eren socis de l’empresa, amb cap obligació o deute. Per sorpresa meva, aquest matrimoni va ser l’únic que em va agrair la meva atenció i que em va oferir ajuda. Sortosament, ara el marit treballa com a porter de la nostra finca.

He tornat a néixer

Vaig estar un any de baixa i, durant aquell temps, el Julio, l’Amaya, el David i el Jordi, van començar a aixecar novament l’empresa: van treballar voluntariosament durant molts mesos sense saber si cobrarien. A tots ells, els hi dec on estic, em sento profundament agraïda. Vaig tornar a néixer. Ara que puc mirar enrere, m’adono que aquella crisi de salut em va permetre desprendre’m de moltes coses que no m’agradaven. Abans em costava dir que no, i ara intento no desaprofitar mai el meu temps, perquè sé que és or: la vida és única i intransferible. També, em va servir per adonar-me que, en èpoques de crisi econòmica, sóc capaç d’adaptar-me a les circumstàncies; com un acordió que es replega en si mateix, vaig reduir les despeses al màxim. Si l’aigua me la portaven embotellada, vam començar a beure-la sense problema de l’aixeta. També, vaig aprendre a prescindir del cotxe i de comprar-me roba; vaig començar a viure més austerament.

Rehabilitar no és el mateix que restaurar

Restauració o rehabilitació? És important remarcar-ne la diferència! Rehabilitar només comporta pintar o transformar la fisonomia original del patrimoni, sense més transcendència. Per contra, restaurar implica portar l’obra al seu estat original, incorporant-hi l’empremta del pas del temps. Per tant, quan restaures un immoble necessites disposar d’una font de coneixement àmplia i específica. A la meva feina, estudiem científicament l’edifici: mirem quins àrids o sorres es van fer servir, per exemple, i ho documentem tot. A més, no fem cap actuació enlloc si no deixem constància de la nostra intervenció. Per exemple, recordo que vam refer unes monedes per a una col·lecció i, per tal  de  diferenciar-les,  vam  aconseguir  que  les  restaurades  pesessin  menys. A més, sovint, ens hem de preguntar quina és la pell de l’edifici a la qual volem donar visibilitat: l’última o la primera? No hi ha una única resposta: si darrere la capa modernista, hi ha un esgrafiat únic del segle xviii, potser hauré de malmetre la petjada del segle xix. No són decisions aleatòries: tot ho estudiem al mil·límetre. D’altra banda, ens agrada que el visitant tingui eines per distingir les diferents èpoques que es poden apreciar en un edifici. No es pot actuar pensant que la gent és beneita; és una afirmació prepotent i errada. Hem de procurar d’incentivar l’interès pel coneixement.

Creant testimonis de la història

L’Ajuntament de Barcelona exigeix la realització d’una memòria històrica quan els propietaris d’un immoble decideixen restaurar-lo. Hi ha gent que ho fa molt ràpid: se’n va a l’arxiu administratiu de la ciutat, que comença al  segle  xix,  i  apunta  les  dades.  I  els  tècnics  del  consistori,  que  fan  una lectura en diagonal, ho solen aprovar. En canvi, a Chroma Restauració del Patrimoni Arquitectònic, fem testimonis de la història; no només consultem les dades de l’arxiu, sinó que ens desplacem a l’edifici i agafem mostres de pintures o de materials, que després ens serveixen per creuar dades, lligar caps. Quan despulles un edifici i saps quin jersei o quina samarreta portava, et pots fer una idea de la data en què es va construir. Hi ha gent que agraeix aquesta feina detectivesca, perquè som capaços d’esbrinar la història de la família que va fer construir aquell edifici. Intentem salvar testimonis històrics de valor.  Així  mateix,  detectem  elements  arquitectònics  que  es  repeteixen  a altres països; per exemple, fa temps que persegueixo l’origen d’un permòdol que es feia servir per tancar les finestres modernistes. L’he vist a edificis de Barcelona, Venècia,  Istanbul,  Cartagena  d’Índies,  Austràlia,  Malta,  Costa Rica, Murano o Castelló d’Empúries. Algú el fabricava, però qui? Sento una enorme curiositat per esbrinar-ne l’origen.

Classes de restauració per a arquitectes

Imparteixo classes de restauració tant a l’Escola Sert com a l’Associació Greta, entitat defensora de l’arquitectura tradicional catalana. Així mateix, he ofert cursos a la Universitat de Girona, al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i al de Lleida. L’objectiu és educar els joves arquitectes a saber mirar abans d’intervenir en un edifici. Per a mi, fer classes és un repte, una gran responsabilitat; fins que no vaig ser conscient que podia ensenyar aquesta matèria, no em vaig atrevir a impartir classes.

Els ajuntaments han de contribuir a millorar el patrimoni de les ciutats

Vaig trobar molt encertat el llançament, l’any 1985, de la campanya Barcelona, posa’t guapa, perquè era un mode d’invertir el superàvit del consistori en la restauració del paisatge urbà i en el patrimoni immobiliari de la gent amb menys recursos, ja que, durant aquells primers anys, es tenien en compte els ingressos dels sol·licitants. Tanmateix, després es va deixar de comptabilitzar la renda per càpita i va poder beneficiar-se del programa gent que disposava de prou capital com per rentar la cara de casa seva sense necessitat de cap ajut públic. Em va semblar molt poc ètic. Actualment, s’atorguen ajudes adreçades a promoure l’estalvi energètic i la construcció eficient, i s’han tornat a tenir en compte els ingressos familiars.

Ja ha arribat el moment de dir prou

Fa massa temps que Catalunya està mal considerada, fa anys que estem casats amb un cònjuge que no ens convé. Si en lloc de ser governats per Espanya, ens  hagués  liderat  Anglaterra,  hauríem  pogut  celebrar  un  referèndum  i segurament el resultat hagués estat un «no» a la independència, perquè els polítics anglesos haurien sabut oferir-nos un caramel temptador. Tanmateix, només ens ha quedat l’opció de resistir. Hi ha gent que diu que els catalans hem d’actuar amb el seny que ens caracteritza, però em pregunto: quin seny hem de fer servir? Ens declarem culpables i entrem dos milions de persones a la presó? És inaudit que, en ple segle xxi, hi hagi polítics i representants institucionals empresonats per defensar una opció política. No han fet res de dolent. Estar a la presó és molt trist. A Catalunya, tenim gent molt forta, perseverant i pacífica. En un altre context, el Procés hagués estat presidit per la violència. Els catalans som gent de pau.