Text del 2001
La família dels advocats García Gutiérrez, d’origen peruà, es dedica al món de l’assessorament gairebé des de temps immemorials. Si bé fins ara havien treballat en despatxos independents, acaben de fundar un gabinet comú integrat per quatre germans, Julio Alberto, Javier Efraín, Mario Enrique i M. del Rosario, més el fill d’aquesta, Edgar Medina. El pare del darrer, Claudio Medina, “tot i que ja no és amb nosaltres, roman viu en el nostre record.”
Aquesta autèntica nissaga d’advocats, “de transcendència en el nostre país”, conté avantpassats que ja es dedicaven a la professió: el pare dels quatre germans, “José Julio García Porras, era advocat, degà i parlamentari; l’avi patern, Orestes García, va ser escrivà d’estat, i l’avi matern, Gerardo Gutiérrez, va ser alcalde de la petita ciutat de Mito.”
Fa un quart de segle que els germans García Gutiérrez van aterrar a Catalunya. “Vam viure el naixement de la democràcia i l’aprovació de la Llei del divorci.”
S’han sentit des del principi “molt ben acollits, tant per part dels lletrats com dels catalans en general. El pare, que va ser el primer a arribar, també ens va facilitar molt les coses.”
Ara bé, mai no han abandonat Amèrica ni emotivament ni professional: “Mantenim contactes regulars amb advocats i amb els serveis diplomàtics peruans per tramitar la documentació de molts altres conciutadans també establerts aquí.”
A Javier García, la nostra terra, on en un principi es va desplaçar per cursar un doctorat, li ha aportat nombroses alegries, com ara “la possibilitat d’aprendre a exercir com a advocat, ja que al meu país natal només m’havia dedicat a l’assessorament jurídic.”
Tots ells asseguren que les diferències entre el món jurídic català i el peruà tenen a veure “amb el procediment, tant pel que fa al dret civil com al penal. Les lleis, en canvi, són molt similars en ambdós països.”
No només això, els defectes de l’estament judicial espanyol els recorden molt els del seu país: “Allà també ens queixem de la lentitud de la justícia. Ara bé, aquí la situació econòmica és molt més favorable, de manera que en general els ciutadans disposen d’uns mitjans tecnològics i infraestructures que agiliten força els serveis. Malauradament, la davallada econòmica que ha patit el Perú ha tingut repercussions en el món jurídic.”
Juntament amb els afers relacionats amb el dret internacional, aquests advocats també treballen “les branques laboral, fiscal, penal, civil i mercantil. Ens dediquem a assumptes relacionats amb la vida quotidiana.” Igualment toquen sovint “qüestions de dret internacional.”
Mario García, especialista en estrangeria, va ser “el primer lletrat que va arribar al Tribunal Suprem per fer valer el conveni entre el Perú i Espanya per tal que els meus compatriotes poguessin ser acollits en aquest territori. D’alguna manera, hem influït perquè els treballadors llatinoamericans rebessin un tracte de preferència a Catalunya.”
Tanmateix, encara cal reflexionar sobre alguns punts: “El treballador immigrant no hauria d’estar destinat únicament a les activitats més marginals.”
Edgar Medina lamenta que “la reglamentació d’estrangeria es modifica molt freqüentment, la qual cosa genera inseguretat, una inseguretat poc recomanable quan, fet i fet, el que s’està decidint és el futur d’una persona.”
En opinió de Julio García, no són els legisladors sinó “els col·lectius municipals i empresarials els qui millor coneixen les necessitats laborals i la capacitat d’integració en un territori. Cal efectuar la selecció de forma ordenada i racionalitzada. No oblidem que els llatinoamericans compartim llengua i història amb els espanyols.”
“La comunitat peruana resident a Catalunya és molt nombrosa, i la primera inquietud d’aquests immigrants és obtenir la nacionalitat. Això ens obliga a mantenir una correspondència fluïda entre Barcelona i Lima. Treballem conjuntament amb un advocat peruà, Guido Hernani, cunyat nostre, per agilitar altres assumptes, com són les herències i les representacions. De vegades, especialment en el cas dels divorcis, poden sorgir conflictes a l’hora de decidir en quina legislació s’han de basar les sentències.”
En qualsevol cas, aquests conflictes no tenen per què allargar-se, no en va “els dos països implicats són democràtics.” És per aquesta raó que a ells no els ha costat adaptar-se a la forma de viure d’aquí: “Hem après català, un requisit indispensable per conservar els clients.”
En una època en què la idea de globalització és en boca de tots, els García Gutiérrez deixen en segon terme l’economia i aposten per “globalitzar els drets socials. Entre els estats existeixen grans diferències a l’hora de jutjar un mateix fet. La duració de les condemnes, per exemple, oscil·la sorprenentment entre estats veïns. De la mateixa manera que s’expandeix el món econòmic, cal que es difonguin els esforços que al llarg de tants anys han dut a terme els juristes. Tots hauríem de parlar el mateix llenguatge jurídic, sense que importés el nostre passaport. Alguns drets que a Espanya ens semblen indiscutibles en altres indrets no existeixen.”
Aquest ambient immers en la globalització és el que ha heretat Edgar Medina. “Em vaig criar en una atmosfera jurídica i des de petit em vaig amarar d’aquest món.”
Va començar treballant al costat de la seva mare, M. del Rosario García: “Ella em va alliçonar en dret matrimonial. En aquesta professió hi ha moltes coses que s’han de dominar, des de l’habilitat per prendre notes al llarg de l’entrevista amb el client fins als fonaments jurídics. A la facultat només t’ensenyen el que diuen els llibres.”
Representa la quarta generació d’aquest clan i ha regentat la seva pròpia assessoria durant cinc anys. Assegura que “el que més m’atreu del dret és la seva vessant humana.”
En les relacions d’aquests juristes amb els clients convergeixen la manera de fer catalana i la peruana: “El tracte, la disponibilitat i la capacitat per escoltar són les claus perquè un client cregui en tu. Necessita saber que l’advocat estarà a la seva disposició.”
Edgar Medina ho té molt clar: “Com que sé que molts dels meus clients no tenen temps per venir al despatx, acostumo a ser jo qui es desplaça a visitar-los.”
I és que tots ells tenen molt assumit que, en qualsevol branca del dret, “sempre tractem amb persones, i això és, al cap i a la fi, el més maco de l’ofici. Il·lusiona saber que pots fer alguna cosa per a algú i que esdevens el seu còmplice en la resolució d’un problema.”
