Text del 2008
Sempre he considerat essencial ser sincer amb els clients i les persones involucrades en l’execució d’un projecte.
Per fortuna, la immobilitat de les classes socials característica d’altres èpoques va donar pas al llarg del segle xx a la possibilitat d’ascens socioeconòmic per als emprenedors i emprenedores. Totes aquestes persones tenen en comú, a més de la inquietud, la capacitat de treball i de superació personal, que els han permès sobreposar-se i superar situacions d’origen de vegades força precàries. I, per motius múltiples i diversos, Andalucía i Catalunya han estat respectivament les terres de partida i d’arribada de moltes d’aquestes personalitats.
Aquest és el cas de l’encofrador i empresari Diego Camacho Córdoba, qui, després d’una infantesa atzarosa, es traslladà a Catalunya amb només 15 anys: “Sóc originari de Córdoba i pertanyo a una família humil formada per deu germans. Jo vaig ser el gran, després que morís el primogènit en un accident quan tenia set anys. Aquest fet em va obligar a haver de guanyar-me la vida des de ben petit malgrat sentir especial inclinació cap a l’estudi. Per aquesta raó, als 11 anys vaig començar a fer de pigall per a cecs ajudant-los a vendre loteria i cupons.”
Va compatibilitzar aquesta ocupació amb una altra, també amb regust de novel·la picaresca del segle d’or, la de venedor ambulant d’aigua: “Em dedicava a vendre aigua als cinemes d’estiu de Córdoba.”
De seguida s’adonà de la importància de posseir una bona memòria i un bon olfacte en aquestes dues tasques, alhora que hagué de prendre contacte amb els ambients més marginals de la ciutat. I justament va ser aquesta coneixença el que el determinà a emigrar cap al nostre país a la recerca d’una vida més digna: “En el desenvolupament de la meva activitat en els barris més marginals o conflictius era fàcil observar que els que més dilapiden els diners són els que els guanyen de manera més fàcil. L’observació d’aquella realitat em va convèncer de seguida que allò no era el que jo volia com a projecte vital. Per això vaig començar a treballar com a aprenent d’encofrador per al senyor Torralbo. Ràpidament, em va posar a fer estreps per a totes les obres de la ciutat i poc després em va contractar l’empresa Almedi, on vaig aprendre a fer desmuntatge. Aquestes dues experiències professionals van permetre que em formés laboralment i que ja tingués un ofici als 15 anys. Va ser aleshores quan vaig marxar de Córdoba i em vaig instal·lar a Barcelona a finals de 1960. Durant els primers mesos vaig residir a la ronda de Sant Pere i treballava en la construcció de la Vall d’Hebron. L’any 1962, després de la riuada de Terrassa, vaig anar a visitar uns amics de la família. En el transcurs d’aquella visita, vaig conèixer la meva dona i, cinc mesos després, vaig anar-me’n a viure a aquesta ciutat del Vallès Occidental.”
Durant els primers anys treballà com a encofrador per a l’empresa Veyga. “Va ser un període d’aprenentatge i perfeccionament professional en què vaig entrar en contacte amb els elements estructurals per a la construcció, és a dir, amb el formigó armat com a material i amb l’encofrat com a tècnica de fonamentació. L’ús d’aquest material era molt incipient encara i no s’havien introduït millores com el forjat en retícula sense bigues, que vaig tenir la sort de ser un dels primers a fer-lo servir al nostre país.” Finalment, l’any 1969 Diego Camacho es va establir pel seu compte; en un primer moment, com a encofrador autònom i, després, com a empresari amb les successives raons socials de Coefesa, Ferresthor i Encofrados Terrassa, denominació sota la qual treballa en l’actualitat.
A més de la seva tasca com a professional de la construcció i empresari d’aquest sector, el senyor Camacho ha anat creant un petit grup empresarial amb la denominació de Melantea, que inclou les empreses següents: Melantea, S.L., societat de gestió immobiliària i patrimonial; Harpoc i Coverlex 3000, S.L., empreses destinades a la gestió i promoció immobiliària, i Melantea Arquitectura i Gestió de Projectes, S.L., una entitat destinada a la gestió de projectes de construcció. “Fins fa set anys la nostra tasca empresarial se circumscrivia únicament a la confecció d’estructures. Des de llavors, però, també ens dediquem a la construcció i promoció immobiliària, amb una delegació a la Comunitat Valenciana. D’aquesta àrea del grup d’empreses Melantea, se n’encarrega la meva filla Carme.”
De fet, el seu és un grup empresarial familiar en el qual també s’han implicat els altres dos fills: “La meva filla Anna porta a terme una feina logística i d’organització des de la nostra seu a Terrassa, mentre que el meu fill Francisco treballa a l’àrea de logística, i amb mi a peu d’obra. El grup d’empreses Melantea, d’altra banda, no podria haver estat realitat sense la col·laboració i el permanent ajut de la meva esposa Anna. Mai no ha treballat directament per al nostre grup d’empreses, però ha estat un suport essencial, que no només ha tingut cura de la família, sinó que també ha contribuït al meu creixement professional i al meu llançament a l’aventura empresarial, primer, i a la creació i expansió del nostre grup d’empreses posteriorment.”
Diego Camacho té molt clara quina ha estat la clau del seu desenvolupament i expansió professional i empresarial en el sector de l’encofrat: “Crec que he sabut adaptar-me i he apostat per les innovacions i noves tecnologies; aquesta flexibilitat és en part conseqüència de la tasca com a pigall de cecs durant la meva infantesa, ja que requeria capacitat per amotllar-se a situacions i persones molt diverses i superar els entrebancs que sorgien. Aleshores la memòria, el caràcter extravertit, la vivesa i la picardia determinaven que aconseguís uns ingressos o uns altres al final del dia. Va constituir un veritable aprenentatge accelerat sobre el que eren la vida i la feina que no he passat per alt al llarg de la meva trajectòria empresarial.”
D’altra banda, la franquesa en el tracte personal també ha estat cabdal. “Sempre he considerat essencial ser sincer amb els clients i les persones involucrades en l’execució d’un projecte i aportar-los la meva perspectiva professional per tal de millorar i economitzar la proposta, ja que aquest és el màxim objectiu en una obra.”
Segurament la singularitat del senyor Camacho li ha permès de fer realitat alguns petits reptes arquitectònics dins del món de l’encofrat al nostre país: “En aquests 38 anys de dedicació professional al món de l’encofrat, he tingut l’oportunitat, sobretot en els últims anys, de treballar en alguns projectes singulars i ambiciosos, com ara els dipòsits de la depuradora municipal promoguts per l’empresa Moehs a la ciutat de Rubí, els aparcaments subterranis de la plaça Robert de Terrassa, les naus dels laboratoris Prodefarma a Sant Feliu de Llobregat, l’estendard muntat en formigó que sosté l’esfera del CosmoCaixa de Barcelona o, especialment, la cúpula del col·legi d’educació primària de Puigdàlber, a la comarca de l’Alt Penedès. Per a mi, cadascun d’ells ha estat un petit gran repte que m’ha permès evolucionar, millorar i exercir una tasca de mestratge en el meu equip de col·laboradors.”
