Text del 2007
L’habitatge no és com una acció qualsevol de la borsa; es pot tenir en propietat i invertir-hi, però a més ha de ser el sostre d’algú.
Dolors Clavell i Nadal inicià la relació amb l’urbanisme a l’Ajuntament de Mataró, on treballava com a administrativa. “En aquesta corporació municipal, vaig treballar amb Josep M. Alibés, Advocat, qui m’il·lusionà en aquest camp i, en fer la carrera de dret, vaig mantenir-ne l’interès. Després, vaig treballar –ja llicenciada, entre 1988-1997– en les operacions de regeneració del centre històric de Barcelona, on vaig aprendre molt de persones i situacions socialment dures. També en aquest moment nasqué el meu interès per les polítiques d’habitatge, en veure l’escassetat del seu desenvolupament a tot l’Estat. Passat aquest període, vaig decidir obrir un despatx com a professional lliberal i compaginar aquesta tasca amb classes a la Universitat.” Dolors Clavell és especialista en dret administratiu i urbanisme, diputada al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya-Verds i professora dels postgraus de Dret Urbanístic i Ambiental a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Politècnica de Catalunya. També ha participat en diversos projectes d’assessorament en països d’Amèrica Llatina.
Des de les eleccions de 2003 al Parlament català, la senyora Clavell ha estat membre de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat i, en una segona etapa, la seva principal dedicació és la de ponent-relatora del Projecte de Llei del Dret a l’Habitatge, tasca que desenvolupa com a responsable d’urbanisme i habitatge del seu grup parlamentari i com a presidenta de la Comissió de Medi Ambient i Habitatge del Parlament. “Aquesta nova responsabilitat ha augmentat encara més la meva dedicació al sector immobiliari. Concretament, m’he implicat a fons en l’elaboració de la Llei del Dret a l’Habitatge, l’aprovació de la qual, després de ser objecte de dictamen pel Consell Consultiu de la Generalitat, s’ha de produir al final de 2007.”
Durant l’etapa democràtica s’ha progressat pel que fa a la planificació urbanística dels municipis, però l’àmbit de l’habitatge ha estat del tot oblidat. “A Catalunya no hi ha hagut cap tradició de pràctica política o d’exercici intel·lectual sobre les possibles estratègies relacionades amb l’habitatge, tan necessàries en un país com el nostre, emmarcat dins del context europeu. La prova és que a penes tenim publicacions i molt poca gent s’ha especialitzat en aquesta matèria. Això suposa un dèficit considerable, que no es pot corregir en un curt període de temps.”
En el mercat lliure, el preu final de l’habitatge sempre és el màxim que pot pagar la demanda, independentment del seu cost real. “Per això, quan baixen els tipus d’interès, pugen els preus. L’important descens dels tipus d’interès a mitjan anys 90 no significà un benefici per a les famílies, perquè la baixada quedà automàticament absorbida per la pujada dels preus dels immobles. És lamentable que, davant de la potent demanda inversora dels anys del boom immobiliari, no s’hagi fet res en política econòmica, fiscal i creditícia per refredar-la i evitar així que el ciutadà es veiés obligat a pagar uns preus tan desorbitats.”
Dolors Clavell, coneixent els càlculs que fa el promotor immobiliari, conclou que el preu final de l’habitatge determina el cost del sòl i no al revés. “El promotor immobiliari vol comprar un terreny perquè vol fer uns habitatges, que vendrà a un preu determinat. Un cop l’ha fixat, en va traient tots els costos de l’operació i la resta, és a dir, el valor residual, serà el màxim que estarà disposat a pagar pel sòl. Així, contràriament al que molta gent creu, l’habitatge no és car perquè el sòl ho sigui, sinó que el sòl és car perquè l’habitatge ho és.”
La senyora Clavell ha estat la redactora d’una gran part de la nova Llei del Dret a l’Habitatge. “Serà la primera vegada que tindrem una llei integral de l’habitatge a Catalunya, que inclourà tots els aspectes relacionats: la necessitat d’un parc important d’habitatges amb un preu limitat, la qualitat dels immobles, els problemes plantejats per la intermediació immobiliària, els motius del frau i la inequitat en l’habitatge protegit, les situacions de mobbing immobiliari, etc.”
Una de les principals apostes de la llei s’encamina a ordenar el camp de la intermediació immobiliària, ja que el consumidor s’hi troba en una situació d’indefensió. “Avui dia s’ofereixen més garanties per la compra d’una rentadora que per l’adquisició d’un habitatge. La Llei del Dret a l’Habitatge imposarà condicions a la publicitat, l’oferta, la transmissió i l’arrendament dels pisos. A més, obligarà els agents immobiliaris a inscriure’s en un registre acreditatiu i a complir determinats requisits envers el consumidor, com tenir una pòlissa d’assegurances de responsabilitat civil.”
La nova llei pretén assegurar el parc d’habitatges protegits, perquè també canviï radicalment la possibilitat d’especular-hi. “Sempre hem tingut habitatge a preu limitat, però al cap de 10 o 15 anys ha passat al mercat lliure. Per evitar perdre aquest parc i consolidar-lo en el temps, la llei expressa que els terminis de protecció de l’habitatge han de ser extensos. La gent ha de tenir llibertat per poder vendre l’habitatge protegit, recuperar la inversió i, fins i tot, les millores que hi hagi fet, però sempre s’ha de mantenir un preu limitat. Com que la protecció de l’habitatge serà a llarg termini, no hi haurà cap interès per pagar en diner negre, ja que el preu continuarà sent moderat tota la vida. A més, s’estableix un registre de sol·licitants d’habitatge protegit, de manera que quan alguna persona vulgui vendre el seu habitatge protegit haurà de comunicar-ho a l’Administració i el comprador sortirà d’aquell registre.”
L’Estat espanyol té un parc d’habitatges buits més gran que qualsevol altre país de la unió Europea i, en els últims anys, s’hi ha construït més que a França, Alemanya i el Regne Unit junts. “Hem d’incentivar mesures per combatre aquesta anomalia, com xarxes de mediació, avals al lloguer i ajuts a la rehabilitació. Com a complement dels incentius, calen també mesures penalitzadores per aquells casos en què es mantingui l’anomalia injustificadament. L’habitatge no és com una acció qualsevol de la borsa. Es pot tenir en propietat i invertir-hi, però a més ha de ser el sostre d’algú. Europa també ho ha fet així: ha creat tant mesures incentivadores com penalitzadores. A Dinamarca, quan un pis queda buit més de 6 setmanes, els propietaris estan obligats a comunicar-ho a l’Administració, que els proposa un llogater; si els propietaris no fan la comunicació o no lloguen, reben fortes penalitzacions. No demanem res que no sigui de sentit comú.”
Dolors Clavell remarca el fet que la seva trajectòria professional li ha permès gaudir d’una completa visió del món immobiliari. “He pogut veure aquest sector des de diferents mirades: la de l’Administració, la dels particulars als quals he assessorat, la de l’àmbit acadèmic i, finalment, la de la política. El fet de posar-me al lloc de l’altre, amb perspectiva i sense prejudicis, ha estat un exercici personal i professional molt útil i enriquidor.”
