Text del 2007
L’arquitectura et fa observar el món que t’envolta, la ciutat, les petites coses, els detalls.
Al senyor Xavier Claravall Miquel, l’afecció a l’arquitectura li ve per línia paterna. “Vaig estar envoltat de plànols des que vaig néixer. El pare, Francesc Xavier, és aparellador i em descobrí l’arquitectura. Aviat vaig adonar-me que, com passa en qualsevol professió, si t’agrada el que fas, les coses surten soles. El pitjor, com en totes les feines, és el començament.”
Les primeres passes les va fer al costat del seu germà. “L’Enric és aparellador, com el pare; és més gran que jo. Des de l’any 1998 tenim el despatx a Gràcia. Començarem junts, tot i que al principi només ell podia signar, perquè jo encara no havia acabat la carrera.”
Amb la vitalitat pròpia de la trentena, Xavier Claravall defensa la seva posició davant la realitat de la professió. “Uns quants arquitectes mediàtics fan els projectes estrella i omplen les pàgines de les revistes. Però hi ha altres arquitectes que són iguals o millors. Els primers fan l’esbós i encarreguen a un grup del seu estudi que continuï l’obra. Per això mai no he volgut tenir un gran despatx, perquè vull que la gent pugui dir que l’edifici que he fet és meu. M’agrada saber quina estructura, quin tancament i quin color he posat en les obres, no vull que ho decideixi un altre.”
L’arquitecte no ha de ser només la persona que fa el plànol. “Es tracta de mirar què és millor per al client i no fer solament el que et demani. Hem de lluitar per fer prevaler les nostres idees. Potser el client després no hi estarà d’acord, però l’arquitecte tindrà la consciència tranquil·la per haver-lo informat adequadament. També s’ha d’allunyar la idea de l’arquitecte com la persona que cobra uns honoraris impagables i de la qual es pot prescindir. A llarg termini, la gent s’adona que voler fer les coses sense l’assessorament adient surt més car i comporta més complicacions.”
Quan els pressupostos no arriben a satisfer els desitjos dels clients, cal cercar propostes diferents. “El que encareix més la construcció és la mà d’obra. Llavors, de vegades és bo inclinar-se per la industrialització de certs materials per abaratir el pressupost i obtenir resultats similars o diferents, però que agradin. Potser una persona vol un parquet determinat i disposa d’un pressupost insuficient. En aquest cas no li podem col·locar el paviment elegit en tot el pis, però sí podem alternar-lo amb un formigó polit a la cuina. Hi ha nombrosos materials i propostes que la gent desconeix i sobre els quals, com a caps de les obres, l’hem d’aconsellar.”
Per tal de desenvolupar la seva tasca, els arquitectes es troben amb uns condicionaments molt forts davant de l’Administració. “Ens posa moltes traves a l’hora de treballar, a causa d’una normativa massa estricta. Sovint l’Ajuntament s’escuda en unes normes massa generals i ens complica molt la feina, sense tenir en compte els condicionaments particulars de cada edifici. Hi ha normatives que fins i tot els mateixos funcionaris són conscients que no són gaire clares. Tenim d’una banda el promotor, que és qui paga, tenim l’Administració per un altre cantó, i nosaltres, els arquitectes, al mig, lluitant entre dos focs.”
Sorprenentment, Xavier Claravall senyala que una de les grans aportacions dels últims anys a l’arquitectura ha estat un element tan senzill com les persianes de llibret. “El fet de poder tenir la finestra oberta amb un altre parament que protegeix del sol, però que deixa passar l’aire, és una meravella. Sovint amb això ja no cal aire condicionat. Em pregunto per què es van treure si és una solució tan bona i barata. Ara s’han tornat a posar de moda, en veiem per tot Barcelona. Les persianes corredisses, els corrents d’aire creuats, els patis amb unes bones ventilacions… això és el que fèiem servir tota la vida. Ara hi ha edificis, com els Trade, que són veritables forns, on no poden obrir les finestres. Siguem realistes, és il·lògic que en un edifici no puguem obrir una finestra. La funcionalitat és bàsica en l’arquitectura, els edificis han de fer-se a la mesura de les persones, no han de ser obres molt maques pensades només per satisfer la vanitat dels creadors.”
Xavier Claravall està convençut que les plaques solars s’incorporaran. “No podem oblidar-nos de la tecnologia dins d’un edifici –i això inclou les plaques solars– ni obviar una sèrie de necessitats que té la societat, només perquè l’arquitecte no sàpiga posar les plaques de manera que funcionin i no molestin estructuralment ni visualment. Les màquines d’aire condicionat ara no es veuen als edificis nous. Estan totes al terrat. La gent, si vol tenir aire condicionat, pot tenir-lo. Les coses van canviant i no podem obviar l’evolució de l’arquitectura.”
Tot i que també fa obra nova, la feina que més plau al senyor Claravall són les rehabilitacions. “Precisament m’agrada perquè hi ha molts detalls, petites coses que no t’ensenyen a la facultat. És una especialitat prestigiosa. La presència física de l’arquitecte és més important que en l’obra nova, en què totes les instal·lacions estan centralitzades i els envans de cada habitatge es marquen en el mateix lloc. En una rehabilitació has de mirar per on ha d’anar l’ascensor i trobar el lloc adequat per posar-hi les instal·lacions. Quan veig una feina de rehabilitació ben feta o una obra nova, em sento més orgullós de la primera. Fa poc hem restaurat unes escales modernistes precioses, en un edifici de cinc plantes. També hem de fer un edifici al carrer de Balmes, on haurem d’aguantar la façana. Es fa com un sandvitx, es posa una estructura a cada costat, i la façana al mig. Aquí mantindrem la façana, que serà l’única part que rehabilitarem, ja que l’edifici el construirem nou de dalt a baix. El resultat final de la rehabilitació és molt agraït.”
Aquesta activitat va molt lligada a l’interiorisme. “Una cosa que m’agrada molt és dibuixar mobles. Tot forma part de l’arquitectura. Potser l’arquitecte té una visió molt més global de l’espai, i l’interiorista en té una de molt més concreta de cada estança. De vegades, un interiorista t’ajuda en el sentit que et dóna una visió diferent. Quatre opinions valen més que una i totes són bones quan es tracta de trobar bones solucions, ja siguin de l’interiorista, de l’aparellador o del mateix propietari.”
L’experiència també és un valor important: “L’arquitectura et fa observar el món que t’envolta, la ciutat, les petites coses, els detalls. Llavors, en aquest ofici l’edat és un valor afegit, com més anys tens, més has pogut observar, més llibres has llegit, més has parlat amb els companys… tot això t’enriqueix.”
Xavier Claravall confessa que li agradaria projectar un mercat: “M’agrada molt el món de la cuina i suposo que quan a una persona li agrada cuinar, li complau també anar al mercat i passejar-hi. Recuperaria l’ambient del mercat antic i el posaria al dia. Crearia un espai ordenat, amb una bona ventilació i il·luminació, amb tots els serveis moderns, on es pogués aparcar el cotxe i anar a dinar al bar típic. Sempre li dic a la meva dona que quan canviï d’ocupació m’agradaria dedicar-me a cuinar.”
