Text del 2004
No podem oblidar mai que l’inconscient, el preconscient i el conscient són dins d’una neurona, que no és res més que una cèl·lula.
Amb una llarga trajectòria professional, el doctor Agustí Filomeno Mayans és metge psiquiatre, neuròleg i especialista en psicoanàlisi i medicina del treball. La necessitat d’entrar al món de la sanitat va aparèixer quan va veure morir de càncer la seva àvia. Llavors va decidir que estudiaria química per trobar una substància que curés aquesta malaltia, però a l’hora d’escollir la facultat es va decidir per la medicina: “Aleshores encara no m’havia plantejat el camí de la psiquiatria. Vaig estar dos anys a transfusions en el departament de farmacologia, vaig passar per urgències, per obstetrícia, per medicina interna, i pel departament de pediatria. Allà feia de treballador social, visitava famílies que tenien problemes amb els fills i veia nens desnodrits i amb d’altres problemes. Suposo que això va fer que inconscientment comencés a plantejar-me l’opció de la psiquiatria, perquè comença l’estimulació social que fa que t’acostis a l’home.”
I encara afegeix amb rotunditat: “El cert és que l’únic socialista real és el metge, perquè és qui s’asseu al llit del qui té molts diners i del qui no en té ni cinc, és qui entra a una casa que fa molt mala olor i a aquella excessivament perfumada, i em sembla que això és molt important.”
Un cop ja acabada la carrera, i superats els tres darrers cursos en un sol any perquè la família no es podia permetre que continués estudiant més temps, el doctor Filomeno va començar a exercir fent medicina interna als serveis del doctor Soriano, i és allà on va fer el pas que el convertiria en psiquiatre: “Compaginava la meva feina a les consultes externes veient malalts amb el departament d’electroencefalografia del doctor Pere Pons, i això em va posar en contacte amb pacients amb problemes psiquiàtrics i neurològics.”
I allà és on va poder treballar a l’equip del doctor Montserrat Esteve, un gran psiquiatre de qui va aprendre molt: “A més, en el seu equip hi havia els doctors Ballús, Costa, Prat, Toro i Pasqual, tots uns grans professionals i uns grans mestres per a mi.”
Tot el que havia après a medicina interna, ara també servia al doctor Filomeno per aplicar-ho als malalts psiquiàtrics: “Has d’haver après a tocar un cos per saber conèixer el que passa sense tocar-lo. No hem d’oblidar que la psiquiatria forma part de la medicina i que estem parlant d’un cos format per moltes cèl·lules, encara que n’estiguem estudiant els comportaments o els problemes.”
La formació del doctor Filomeno, però, no s’acabà aquí, sinó que en una estada a Romania es va posar sota les ordres de la doctora Asland: “Era una doctora extraordinària que em va posar a les mans del seu ajudant perquè em fes classes de neurofisiologia i que em va explicar la seva teoria sobre la pastilla que donava per rejovenir la gent, una pastilla que he receptat durant anys i que realment funciona molt bé. El que fa és aturar l’atròfia de les neurones, de manera que les que estan en decadència es recuperin.”
I encara va venir després l’entrada al món de la psicoanàlisi: “Freud es va començar a adonar d’una sèrie de reaccions i va veure que a través de la paraula, d’anar a dins de la persona, usant els records, els somnis, a través d’un conjunt de tècniques, es podia parlar del conscient, l’inconcscient i el preconscient. Freud era l’analista que calla i escolta la persona que té al davant de forma que vagin aflorant els problemes que hi havia tancats a l’interior, molts de coneguts, però d’altres de desconeguts o de no acceptats.”
Una vegada la persona s’enfronta a tots aquests problemes, a les seves raons, als seus fracassos i a totes les situacions desagradables que l’amoïnen, aquesta persona deixa de patir els trastorns que patia: “Després, Freud va tenir molts seguidors, un dels quals va ser Jung, i va ser en l’anàlisi junguiana en què jo em vaig formar.”
De fet, per fer-ho va assistir a les sessions d’anàlisi de la prestigiosa doctora Bernhard a Roma: “Aquesta psicoanalista havia treballat colze a colze amb Jung i vaig arribar a ella quan vaig veure que no m’agradava la psiquiatria de receptar pastilles i poca cosa més. Aleshores, a través d’un psiquiatra italià vaig entrar en contacte amb la doctora Bernhard, amb qui vaig estar assistint a sessions durant sis anys.”
La psicoanàlisi dóna molt de poder a la paraula i això vol dir que s’ha de saber escoltar molt bé la persona que es té al davant i dir les paraules justes, perquè tot allò que es diu la pot influir enormement: “En la tècnica junguiana, que és la que jo uso, no hi ha sofàs ni divans, el que hi ha és un cara a cara amb el pacient, i això vol dir demostrar-li que tot allò que està explicant t’ho fa viure i que pateixes pel seu malestar. Has d’aconeguir que aquella persona es conegui a si mateixa, ha de saber canviar la forma d’enfocar la seva vida, perquè la solució no és que si està malament a Barcelona se’n vagi a viure a París, perquè allà hi viuria igual de malament si no ha resolt els problemes que fan que visqui malament a Barcelona.”
Una de les coses més importants que li va dir la doctora Bernhard i que el doctor Filomeno té molt clara és que cal saber posar-se al nivell del pacient: “Has de poder parlar igual amb una persona molt culta que amb una que no ho és gens. El que no pots fer és que ells es posin al teu nivell, ets tu qui ha de saber amb quin interlocutor parles i com escoltar-lo.”
Entrar en aquest món de la psiquiatria i de la psicoanàlisi, tanmateix, no ha fet que el doctor Filomeno Mayans deixés mai d’exercir com a metge de medicina general. Només fa tres anys que no s’hi dedica: “Durant trenta-set anys he fet medicina de família a la seguretat social, perquè considero molt important mantenir l’olfacte que em dóna la medicina general per després poder atendre millor els meus pacients que vénen per algun problema psiquiàtric.”
D’altra banda, el doctor Filomeno també ha volgut sempre donar a conèixer el món de la psiquiatria i de la psicoanàlisi: “Vaig començar a parlar de psicoanàlisi en aquest país quan no se’n parlava massa, vaig fer bastants cinefòrums i vaig escriure articles al Diari de Barcelona, avui desaparegut, i en revistes mèdiques.” Fins i tot va viure una polèmica important quan l’any 1972 en un article va carregar contra el concepte de família, però el cert és que els seus extraordinaris coneixements sobre la seva especialitat li han reportat sempre un gran reconeixement. L’any 2003, precisament, va guanyar l’or del premi Avanza Quality Awards, i el 2004 ha guanyat el platí en aquests guardons que reconeixen la tasca científica, humanística i social d’una persona.
