Text del 2005
M’apassiona la meva feina i en gaudeixo molt, tot i els sacrificis personals i familiars que comporta.
L’estomatologia és una de les branques mèdiques que més transformacions ha viscut durant els darrers anys, tant tecnològiques com, fins i tot, formatives. Els professionals que l’han exercida formen part d’una generació pont entre l’odontologia rudimentària i resolutiva de la primera meitat del segle xx i les innovadores tècniques preventives i reconstructives actuals, en què, a més de la cura de la salut bucal, s’inclouen tota una sèrie de tractaments estètics, que no sempre tenen com a objectiu primer la salut dental. L’estomatòleg Guillem Jorba forma part d’aquest grup d’especialistes. Quan va decidir-se per l’estudi de la medicina, tingué molt clar que desitjava demostrar quines eren les seves habilitats i vàlues professionals sense comptar amb l’ajut que el nom familiar podia suposar, ja que el seu cognom era força conegut a Igualada, la seva vila d’origen. Per aquesta raó passà únicament els tres primers anys de formació a la Universitat de Barcelona i la resta a la Universitat de Saragossa. En aquesta institució tingué ocasió de col·laborar estretament amb el cap del servei d’estomatologia, el doctor Vallespín: “A la Universitat de Saragossa vaig aprendre les bases teòriques i científiques de la professió, però també, i sobretot, vaig formar-me a través de l’exemple dels metges del servei.”
En aquest sentit, el doctor Jorba assenyala que “la gran diferència metodològica entre la Universitat de Barcelona i la de Saragossa era que la institució aragonesa era més oberta i flexible pel que feia a la relació entre els alumnes i els docents; aquest tarannà obert possibilitava que la formació dels futurs metges en el vessant humà fos força més completa i estimulant.”
Un cop es llicencià i perfeccionà els seus coneixements pràctics d’estomatologia, marxà cap a la capital de l’Estat per tal d’especialitzar-s’hi. Hi va romandre durant dos anys compatibilitzant el període de residència amb el treball com a sanitari: “Vaig tenir la sort de poder col·laborar estretament amb el doctor Coll.”
L’antic sistema de formació dels anomenats col·loquialment dentistes consistia en “set anys de formació pregraduada més dos anys de formació postgruadada com a resident. Aquells nou anys de preparació feien factible que tinguéssim una sòlida base teòrica de coneixements i una bona preparació pràctica tant en el camp de la medicina com en el de l’estomatologia. Aquesta ens capacitava per encarregar-nos de la salut de la cavitat oral, amb especial èmfasi en les seves interrelacions amb la resta de l’organisme. L’actual pla d’estudis ha escurçat significativament el temps de formació i també l’objectiu de la nostra tasca perquè l’odontologia té únicament per objecte la cura de les dents. Des del meu punt de vista, s’ha tecnificat una especialitat mèdica i se n’ha acotat en excés el camp d’actuació.”
Quan va finalitzar el període de formació mèdica, tornà a Catalunya i decidí establir-se a Manresa continuant amb el seu afany d’independència: “Volia seguir el meu propi camí i consolidar-me professionalment únicament a través del meu treball.”
D’aquesta manera va poder inaugurar l’any 1963 la seva pròpia clínica dental. “En aquells moments no hi havia gaires dentistes comarcals en exercici.”
Tampoc els mitjans tecnològics ni farmacològics eren els de l’actualitat: “Des del meu punt de vista l’avenç fonamental en la nostra disciplina ha estat el perfeccionament de l’anestèsia. A mesura que ha resultat més innòcua per a l’organisme les intervencions han estat menys doloroses, de manera que el pacient ha perdut la por quasi atàvica a la visita a un estomatòleg. També els especialistes hem pogut ser més precisos i curosos a l’hora d’intervenir.”
Aquesta millora s’ha traduït en “una millor i més efectiva tasca de prevenció en la nostra àrea. Fa uns anys, per exemple, era desgraciadament habitual que visitéssim nens de sis o set anys que ja presentaven càries en les dents definitives. Per fortuna, avui dia aquest fet és poc freqüent. La població ha pres consciència de la importància de vigilar no només la seva salut dental, sinó també el seu estat bucal perquè se’n deriven conseqüències importants per a la resta de l’organisme.”
Des del punt de vista tècnic, l’avenç més innovador i revolucionari ha estat la introducció d’implants. “Consisteixen en la substitució de les peces danyades o perdudes per altres d’artificials que s’implanten per procediments mecànics, és a dir, subjectant-les a l’organisme mitjançant cargols o peces metàl·liques. Els avantatges d’aquesta tècnica són molts, però la seva aplicació requereix un nivell d’especialització i coneixement per part del professional considerable. En el meu cas, he optat per derivar els pacients que necessiten aquesta intervenció cap a un subespecialista.”
En aquest sentit, “em considero un dentista generalista que s’encarrega de les revisions, extraccions, endodòncies, etc., però que delega les intervencions molt subespecialitzades a altres professionals del nostre col·lectiu. Crec que aquesta és la millor fórmula per garantir una atenció qualificada en tot moment.”
La seva filla Eva ha decidit de seguir els seus passos i col·labora en el projecte de salut bucal familiar: “L’Eva s’ha especialitzat en les àrees d’odontologia infantil i d’ortodòncia, a banda de ser també dentista generalista. Actualment dirigeix la consulta que tenim a Berga, mentre que jo m’encarrego de les consultes de Manresa, Igualada i Sant Hilari Sacalm.”
El fet de dirigir tres consultes demostra la capacitat de treball del doctor Jorba; en la seva opinió, si és capaç de treballar tan intensament i extensament és perquè “m’apassiona la meva feina i en gaudeixo molt, tot i els sacrificis personals i familiars que comporta.”
Es considera un metge tradicional que creu que el seu deure és responsabilitzar-se de tots els tractaments que els seus pacients reben. “M’encarrego personalment de portar a terme les neteges bucals. Aquestes intervencions no deixen de ser actes mèdics i terapèutics que, des del meu punt de vista, són tasca i responsabilitat directa d’un facultatiu mèdic. A més a més, la seva aplicació incorrecta pot comportar molèsties per al pacient.”
Aquests tractaments són summament efectius per al tractament i la prevenció de malalties com la piorrea. En pensar en la seva especialitat mèdica i en la seva activitat professional el doctor Jorba creu que “el futur està en mans de les noves generacions, en el meu cas en les de la meva filla, qui representa el futur de la professió en la nostra família. Ella haurà de decidir per quin tipus d’odontologia opta.”
Actualment cada vegada més “la tendència és la creació de centres generalistes subespecialitzats, és a dir, cadascun dels professionals acota la seva intervenció assistencial a una àrea molt concreta i subespecialitzada.”
Segurament aquesta fórmula d’atenció sanitària sigui molt eficient, però és inqüestionable que comporta una certa fredor en el tractament dels pacients i una pèrdua de la perspectiva general.
