21/04/09
Albert Carreras de Odriozola du trenta anys immers en el món de l’ensenyament. Llicenciat amb honors en Econòmiques i Empresarials per la Universitat Autònoma de Barcelona, obtingué el doctorat cum laude l’any 1983. El seu brillant currículum inclou la publicació de diversos llibres, l’organització i la ponència de nombrosos congressos i seminaris i l’obtenció de prestigiosos reconeixements. Membre, entre d’altres societats d’economistes d’arreu del món, de l’European Economic Association, la Cliometrics Society, l’European Historical Economics Society i la European Business History Association (que presidirà durant l’any 2010-2011), ha desenvolupat una intensa tasca docent. “Vaig començar com a professor assistent a la Universitat de Barcelona. He donat classes al European University Institute de Florència i a la Georgetown University. Actualment sóc catedràtic en Història i Institucions Econòmiques a la Universitat Pompeu Fabra i, des del 2008, degà de la seva Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials.”
Creada fa només 18 anys, Albert Carreras assenyala la joventut de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra com l’element que ha possibilitat el disseny d’uns plans d’estudi àgils i pragmàtics. “Contràriament a l’estancament il·lògic d’altres centres, la nostra joventut ens ha permès treure totes les matèries obsoletes. D’aquesta manera, començàrem la nostra tasca docent amb una carrera amb el mínim legal de crèdits, però del tot funcional, d’acord amb el que volíem assolir, que era una formació moderna en economia i empresa, amb ambdues matèries concebudes conjuntament. Així, l’economia proporcionaria la formació teòrica i mental i l’empresa oferiria l’orientació de servei cap al públic, la iniciativa i la capacitat de gestió.”
D’altra banda, la Facultat que encapçala el doctor Carreras dóna especial importància als estudis posteriors i complementaris a la carrera universitària. “Fa una generació, si tenies un màster ja estaves molt ben qualificat; fa dues, qualsevol llicenciatura era suficient; ara amb això ja no hi ha prou.”
Afegeix, però, que els doctorats només s’han de fer amb voluntat d’excel·lència. “Si no es pot fer la millor tesi doctoral, no val la pena dur-la a terme. No es tracta només de tenir un doctorat: el que cal és tenir prou nivell formatiu com per ésser desitjat en un lloc de treball.”
Pel que fa a la recessió econòmica mundial, el senyor Carreras no en culpa la globalització. “Allò que anomenem globalització no és més que un altre pas lògic en el procés d’internacionalització de la societat gràcies al desenvolupament tecnològic. Globalització vol dir oportunitats i també amenaces, però les primeres superen àmpliament les segones. Tanmateix, al gran públic se li ha venut una història ben diferent. El problema de la globalització, i el que ens fa entrar cíclicament en períodes de crisi com l’actual, és que es produeix de manera asimètrica, és a dir, mentre les finances s’han globalitzat totalment, el moviment de mercaderies ho ha fet relativament poc, i no ho ha fet gairebé gens el de persones. La globalització mai serà equilibrada ni justa perquè s’enfronta amb un problema de difícil solució: els interessos creats dels països més rics i dels seus electors.”
Les propostes de liberalització del món laboral com a mesura per afrontar la crisi al nostre Estat li semblen encertades, però amb petits matisos. “Liberalitzar és bo per a tothom; el contrari suposa establir monopolis, sempre ineficients per la senzilla raó que no tenen competència. És necessari, en conseqüència, liberalitzar molts àmbits del mercat espanyol: els lloguers, els serveis… Malauradament, no es guanyen les eleccions aplicant polítiques de liberalització de mercats, sobretot si ateny al laboral. L’única manera d’aplicar una reforma en aquest sentit és fer-ho amb un consens molt ampli de totes les forces socials.”
Malgrat aquesta afirmació, el doctor Carreras vol deixar clar el seu desacord amb la tendència general de criticar amb lleugeresa la difícil tasca que han d’acarar actualment els nostres governants. “Al carrer, molta gent creu que les mesures anticrisi adoptades des d’instàncies polítiques es fan només amb clau electoralista. Si bé és cert que aquesta és una característica comú a qualsevol sistema democràtic, hem de ser cautelosos i no llançar-nos pedres sobre la nostra teulada ja que, des d’una visió conjunta, ens adonem que en els últims 20 anys hi ha hagut consensos importants a l’àmbit de les polítiques econòmiques. La integració europea, posem per cas, està fora del debat electoralista fins al punt que a les eleccions europees no es toca el tema d’Europa, perquè considerem que existeix un gran acord sobre aquest assumpte. Tampoc es qüestionen les ideologies incloses en l’ordre democràtic ni el nacionalisme perifèric o centralista. Tot plegat és un senyal de maduresa digne de lloança.”
En realitat, al parer d’Albert Carreras, el gran problema d’aquesta crisi és el fet que “ens ha pres per sorpresa, perquè ningú n’esperava la seva magnitud. Ha estat un desafiament fins i tot per als agents saberuts i coneixedors dels detalls més íntims del funcionament del sistema financer.”
Per il·lustrar aquesta afirmació, posa dos exemples força clarificadors: “Un dels homes que més s’ha enriquit en els dos darrers anys ha estat un agent de canvi i borsa americà que, contra l’opinió generalitzada dels experts, des que va començar el primer símptoma de caiguda a l’agost de l’any 2007, fins a la crisi de Lehman Brothers del setembre del 2008, va estar vaticinant la davallada dels preus dels habitatges als Estats Units. Altre exemple il·lustratiu és el relatiu al fons Madoff. El desembre de l’any 2008 va arribar la notícia que l’estafa del financer Bernard Madoff copejava Europa, un fet que afectava especialment bancs, asseguradores i fons d’inversió. Això revela que, al terreny econòmic, la previsió és complexa i difícil, ja que també s’equivocaren les companyies més interessades en fer una bona gestió i que van dedicar les millors intel·ligències a controlar les seves inversions.”
Per aquesta raó, el doctor Carreras desconfia de les solucions simplistes que es proposen per superar la delicada conjuntura econòmica present des de diferents instàncies socials i mediàtiques. “Considero que no hi ha cap fórmula màgica per resoldre cap crisi. Sovint només es tracta de fer els deures el més aviat possible, de recuperar els canals de liquiditat a gran velocitat i d’afavorir la circulació i el pagament de les factures.”
Això no significa, en qualsevol cas, perdre l’esperança: “És cert que la davallada econòmica actual és greu, i que les conseqüències per a la nostra societat i la nostra economia es deixaran sentir durant els propers anys. Tota crisi d’aquestes característiques obliga al canvi, però hem sortit de situacions similars i ho tornarem a fer. Solament ens resta confiar que el procés de recuperació sigui ràpid, per tal de minimitzar els danys personals.”