Dr. Alfonso Sanz Cid
Dr. Alfonso Sanz Cid
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DR. ALFONSO SANZ CID

PSIQUIATRIA

Text del 2004

El cos humà, com a unitat psicofísica, és una estructura increïble. Penso que el malalt necessita ser escoltat i escoltar; amb això també cures o alleuges el seu patiment. La medicina més costosa és aquella en què no s’escolta el malalt. 

El Dr. Alfonso Sanz Cid desenvolupa las seva tasca com a psiquiatre i metge del treball a l’Instituto del Daño Cerebral y Psíquico, del qual és fundador (INDACEP). El centre no es limita a una patologia concreta; tracta el pacient d’una forma integral. “Volem donar el màxim de servei al pacient, en l’aspecte biològic i en el psicològic, procurant alleugerir tant com sigui possible alguns dels contratemps de la malaltia; li procurem una atenció integral des del punt de vista personal-parella, familiar, social, laboral i també legal. Treballem amb malalts privats i mutualitats i donem assistència psiquiàtrica a pacients que han patit accidents laborals.

Nascut a Segòvia, fill de magistrat i de mare dedicada plenament a la família, besnét de metge, germà de metgessa forense i marit de psicòloga i psicoanalista, va traslladar-se a Barcelona per fer els estudis de medicina. Té dos fills. La seva vocació va néixer del respecte, la preocupació i d’una admiració pel conjunt de l’ésser humà. “El cos humà, com a unitat psicofísica, és una estructura increïble.”

La carrera i l’especialitat les va cursar al Clínic.“El professor de psicologia va demanar voluntaris per al departament. Vaig pensar que seria una bona oportunitat per conèixer l’ésser humà de la manera més completa possible. No havia pensat a ser psiquiatre.”

A la càtedra de psiquiatria del Prof. Obiols, on va arribar a ser alumne intern per oposició, becari d’investigació i cap d’ estudis de l’ Escola Professional de Psiquiatria, hi va trobar molt bona acollida. Li van proposar de començar a assistir d’alumne intern voluntari a l’Institut Municipal de Psiquiatria, al costat de grans mestres dirigits pel Prof. Costa Molinari. Tot i l’atractiu de la proposta  va optar per la tasca assistencial. “El mateix dia que vaig acabar la carrera tenia feina a l’Institut Municipal de Psiquiatria de Barcelona i als 3 mesos em van oferir una altra feina al departament, simultàneament vaig guanyar una plaça a la Seguretat Social, amb la qual cosa em sentia totalment còmode en el camp de la clínica.”

La seva tesi, El deteriorament neuropsicològic i neurofisiológic en l’esquizofrènia, dirigida pel Prof. Pons Bartrán (pioner a Espanya en la malaltia d’Alzheimer), li va canviar la manera de veure el malalt esquizofrènic. “És un malalt molt més complex, amb més deteriorament del que pensàvem. Sovint metges i la pròpia societat demanem al pacient coses que no pot donar.”

“Avui les malalties mentals es diagnostiquen molt millor i hi ha millors medicaments. Amb alguns dels medicaments actuals evitem internaments psiquiàtrics, patiment del malalt i de la família i és possible reduir enormement el cost hospitalari i períodes de baixa laboral. Si encara que la despesa pugi  el patiment baixa, anem per bon camí. La medicina més costosa és aquella en què no s’escolta el malalt.” El diagnòstic és fonamental per al tractament de les malalties mentals: “Les xifres, inclusiu les de suïcidis es poden rebaixar amb dedicació al malalt, escoltant-lo. He fet de metge de família durant 18 anys i aquestes visites no són tan dolentes com de vegades ens fan creure, vas coneixent a les persones. He deixat la medicina pública perquè penso que el malalt necessita ser escoltat i escoltar.”

Un dels difícils equilibris que s’han d’assolir en aquesta cura és la combinació entre teràpia i fàrmacs. “Més que malalties o malalts hi ha diversos moments del malalt. No tots estan sempre en condicions de poder escoltar ni tota patologia ho permet. Fins i tot en el més gran caos del malalt, cal una bona aproximació per disminuir les angoixes i els temors, per tal que es pugui controlar una situació de crisi per a ell i per a la família.”

La incomunicació que es viu sobretot a les grans ciutats provoca la necessitat de poder transmetre els problemes personals i les angoixes a d’altres persones per tal de disminuir-los. “Aquí no tenim qualitat de vida. Paradoxalment, el metge i la família donen la seva qualitat de vida perquè altres la puguin tenir. Treballem perquè la gent en tingui; nosaltres, els metges, hi renunciem en bona part. Desgraciadament, encara hi ha massa gent que no va al psiquiatre a buscar que l’ ajudin, sinó que hi va buscant una medicació.”

L’Instituto de Daño Cerebral y Psíquico es va fundar l’any 1991. Buscava un model en el qual el malalt rebés una atenció integral, sense esperes, sense anar d’un centre a un altre i que li faltés l’ adequat suport en el moment en què més sent que ho necessita, com pot ser el moment en què el malalt “es juga” la pensió d’invalidesa en un jutjat. Part de la seva feina se centra en l’aspecte legal, al qual han de recórrer els pacients que es veuen en la necessitat de demanar una invalidesa, per exemple. “La pública deixa aquest pacient sol, no l’acompanya al jutjat ni en el camí que ha de fer. No li dona suport, mentre que nosaltres no el deixem sol. Ajudem el pacient donant-li una assistència integral.”

El Dr. Sanz és, a més, perit judicial, i treballa freqüentment la psiquiatria aplicada al món del treball. Quan es tracta de temes legals, poden aparèixer diferències d’interessos entre les parts, però l’Institut té a les seves mans procurar dirimir la veracitat de les patologies dels malalts. “Quan desenvolupem la tasca assistencial per a mutualitats posem com a condició que farem el que creiem que hem de fer. No entrem mai en conflicte amb l’ètica.”

El món laboral, part de la vida del pacient, i els problemes que l’envolten és un dels àmbits principals de treball. “A la nostra societat, quan l’ ésser humà està bé, treballa. Per treballar cal estar en bones condicions.

L’Institut també tracta temes familiars i socials, i en el camp del psicodiagnòstic i la psicoteràpia. Rep més de 6.000 visites l’any. El tractament del pacient des d’un punt de vista psicològic i també biològic és un fet nou pel qual ha apostat aquest centre. Fer un diagnòstic adequat és la premissa d’aquest tractament. “A INDACEP les històries clíniques no són un diagnòstic, no tenen etiqueta. L’important és com està el pacient, com se sent. L’estat del pacient és el diagnòstic d’aquell dia.” El diagnòstic, el tractament i la cura són aspectes absolutament confidencials de la pràctica mèdica, tret que el pacient demani expressament el contrari, i, en tot cas, la informació que es dóna als familiars es dóna sempre en presència seva. Assegura que les teràpies grupals poden ser útils en molts casos, sobretot en el tractament de toxicomanies i alcoholisme, i en casos d’anorèxia, bulímia o mobbing, i sense que exclueixen a la teràpia personal.