Text del 2003
Els problemes de desequilibri són molt freqüents i amb el ritme de vida actual encara ho seran més.
Per exercir la medicina cal una important vocació de servei i de recerca científica, però en algunes especialitats mèdiques, bé per la precisió amb què s’hi ha de treballar, bé per ser poc conegudes en l’àmbit mèdic i en la societat en general, cal una dedicació especial amb una formació continuada i sovint autodidàctica. Dins l’especialitat d’otorinolaringologia, hi ha professionals, tot i que pocs, que es dediquen a estudiar i a tractar de manera exclusiva el trastorn del vertigen, “però cal diferenciar entre mareig, inestabilitat i vertigen en funció de les diferents sensacions que es poden experimentar. Si el pacient té la sensació que els objectes giren, té vertigen; si té la sensació d’anar d’un cantó a l’altre, aleshores té una inestabilitat, i si té la sensació de flotar, té un mareig.”
Les paraules del doctor Alfred Prats, otorinolaringòleg, mostren que ja en la diagnosi del vertigen l’especialista ha de filar molt prim a causa de la subjectivitat dels símptomes. El doctor Prats va obrir el 1989 el Gabinet del Vertigen Vercen a Barcelona per tractar només aquest trastorn junt amb dos tècnics, un dels quals és la seva dona, Rosa Oliva, qui per al doctor ha estat un suport fonamental en el desenvolupament de la seva vocació i la seva carrera. L’interès per conèixer el vertigen en profunditat ha dut el doctor Prats a un reciclatge constant i a estades a l’estranger, on la subespecialitat estava més avançada: “A la facultat, el catedràtic que hi vaig tenir n’és tot un expert, havia estat a Alemanya. Vaig estudiar vertigen amb el doctor Joaquim Salvà, que també ensenyà la meva dona. El 1987 vaig anar a França a estudiar el programa computeritzat de l’electronistagmografia, el registre elèctric de nistagmes o moviments involuntaris de l’ull, necessari per diagnosticar el vertigen. També he hagut de dominar la maquinària, saber-la interpretar, introduir-me en la informàtica, ja que els aparells s’han informatitzat, i amb la meva dona hem hagut de formar el nostre personal.”
La trajectòria professional del doctor Prats palesa el desconeixement del trastorn del vertigen i d’aquesta subespecialitat en el nostre país. “Tradicionalment, el vertigen ha estat rebutjat pels metges, tant per la complexitat que presenta com per la manca de formació dels mateixos metges ja en el decurs de la carrera. Si a un metge no li han ensenyat que el vertigen existeix, que no és un efecte psíquic, no pot creure-hi ni tractar bé el pacient, que acaba anant d’un especialista a l’altre: otorinolaringòleg, neuròleg, traumatòleg, endocrinòleg, medicina interna, cardiòleg i, finalment, el psiquiatre, perquè el pacient, pel trastorn o per tot aquest procés, acaba afectat psicològicament.”
Segons el doctor Alfred Prats, la manca d’informació que tenen els metges sobre el vertigen els fa creure que té “un origen psíquic, tret d’aquell causat per la malaltia de Menière, que és de tipus genètic.”
Però estudis realitzats arran del fet que quan els austronautes tornaven de l’espai els calia una habituació han revelat l’origen orgànic del vertigen, el qual “no és cap malaltia, sinó un símptoma de patologies cardiovasculars o isquèmiques. Un problema coronari, tenir hipertensió o tenir excés de sucre, de colesterol o de triglicèrids a la sang poden ser-ne la causa. Tots aquests factors de risc poden prevenir-se, tret dels que obeeixen a un factor genètic o a una causa sobrevinguda, com pot ser una inflamació del laberint de l’orella per un refredat.”
Un altre error freqüent dels metges és creure que “el sentit de l’equilibri depèn només de l’oïda, quan en realitat també hi intervenen la vista i el tacte, coordinats pel cervell. Dels tres sistemes, dos han de funcionar.”
Quan algun d’aquests sistemes no funciona com cal, “es té la sensació que els objectes giren perquè giren els ulls. La paraula vertigen ve del llatí vertere, que vol dir girar. Poden fer un moviment horitzontal o vertical en el sentit de les agulles del rellotge, i és un moviment perceptible a la vista. Aquest vertigen generalment és provocat per un problema a l’oïda i se l’anomena vertigen vestibular perifèric, però n’hi ha un altre anomenat vertigen vestibular central que afecta les vies vestibulars del cervell.” “Un cop diagnosticat el vertigen, si se’n sap la causa, com un tumor, una inflamació, una infecció o la manca de sang, i es pugui operar o no, com que la medicació únicament mitiga el procés però no cura, s’ha de fer una rehabilitació perquè la lesió d’asimetria entre els costats no desapareix.”
El doctor Prats destaca la funció de la rehabilitació en el tractament de tot vertigen, ja que “ajuda el pacient a poder viure amb aquest defecte quan no podem eliminar-lo, ja sigui perquè no en sabem l’origen o perquè no és possible fer-ho. La rehabilitació es fa per compensació o estimulació dels altres sistemes, la vista i el tacte. Si la lesió és irreparable, es fa per substitució, és a dir, s’estimua un altre sistema menys perfecte que substitueix el que està danyat. I si el sistema s’ha alterat per una causa circumstancial però sense que hi hagi malaltia, cal fer una habituació a aquesta alteració.”
El doctor Prats creu que són pocs els esforços de la comunitat mèdica per tractar el vertigen en comparació amb la incidència que té en la població: “Avui dia una quarta part dels pacients d’una consulta de medicina general tenen problemes de desequilibri, són molt freqüents i amb el ritme de vida actual encara ho seran més. Cal que s’hi investigui per la qualitat de vida del malalt i pel cost econòmic que genera a la societat, ja que és la causa de moltes baixes i invalideses laborals.”
Malgrat tot, el doctor reconeix que “estem en el camí perquè les darreres promocions de medicina sàpiguen que el vertigen existeix i que no és necessàriament psíquic. Han hagut de transcórrer vint anys perquè es comenci a valorar i a tractar aquest trastorn.”
