Text del 2004
Un metge té l’obligació d’adquirir els màxims coneixements i millorar les tècniques per complir amb els seus pacients.
El Dr. Alfredo Muiños és un oftalmòleg veterà amb un llarg currículum d’èxits professionals. Ha desenvolupat l’activitat principalment a la Clínica Barraquer de Barcelona, un centre de referència en el món de l’oftalmologia, on ha ocupat diversos càrrecs (director dels departaments de Visió Binocular, de Neurooftalmologia, Vitri i Retina). Es va fer un nom a nivell internacional amb els seus estudis sobre la visió a l’espai. Ha estat professor en diverses universitats espanyoles i ha impartit molts cursos i conferències sobre l’especialitat arreu del món, en molts dels quals en qualitat de convidat d’honor. Al llarg de la seva vida ha escrit llibres i ha publicat articles en revistes especialitzades. Ha rebut premis i condecoracions en diversos països, com la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio, màxim guardó que el Ministeri d’ Educació i Ciència concedeix a científics destacats. Actualment forma part de les societats oftalmològiques més rellevants i és membre d’honor d’algunes societats científiques. Inicialment el Dr. Muiños no tenia vocació de metge sinó de marí, però les dificultats econòmiques d’una família de cinc fills no permetien l’ingrés a l’acadèmia naval. Si volia estudiar havia de fer-ho a la seva Saragossa natal. La tria per la carrera de medicina va ser circumstancial. Algú li va dir que un cop acabats aquests estudis podria accedir a l’escola naval amb un sou digne. A la facultat de medicina de Saragossa dels anys quaranta hi havia pocs estudiants, el contacte amb els professors era intens i les pràctiques força habituals des del començament. A poc a poc els estudis mèdics li van robar el cor. Al creure que patia un cert grau de sordesa, es va desdir de la seva vocació de metge de poble en creure que no podria desenvolupar bé la professió. Un cop més el destí s’havia interposat en el seu camí. Casualment, un metge oftalmòleg conegut de la família li va permetre practicar amb ell. Com que l’oftalmologia el començava a atraure, aquest doctor li va suggerir la possibilitat de desenvolupar-la a la Clínica Barraquer de Barcelona, tal com ell havia fet anys enrere, i l’any 1949 s’hi va desplaçar. Al Centre Barraquer va conèixer al doctor Joaquim Barraquer, fill, al que deu un gran recolçament. “Vaig descobrir que la família Barraquer era una nissaga amb prestigi internacional. El seu avi havia estat el primer catedràtic d’oftalmologia de la Universitat de Barcelona i era una figura destacada en la Societat d’Oftalmologia de París, la més antiga i prestigiosa del món. Amb ell vaig visitar els centres oftalmològics més importants d’Europa amb cartes de presentació del seu pare.”
El professor Ignacio Barraquer l’autoritzà a entrar al quiròfan per aprendre, a disposar de la biblioteca i del laboratori. A més, va completar l’especialitat visitant els quiròfans de diversos centres hospitalaris. “Quan vaig començar a la Clínica Barraquer s’estava revolucionant l’oftalmologia. Vaig estar en el lloc adequat en el moment precís.”
La Clínica Barraquer, des de finals del segle xix fins avui, ha estat un centre de referència mundial. “El meu mestre, el professor Ignacio Barraquer, era un geni. Va revolucionar la cirurgia oftalmològica i va obtenir el reconeixement internacional. El Centre Barraquer és el primer on es va ensenyar la cirurgia. Aleshores hi havia pocs professionals que practiquessin amb èxit les operacions de cataractes. És un intervenció que requereix molta precisió perquè un error de mil·límetres pot suposar un gran fracàs.”
Cal una gran habilitat que s’adquireix amb la pràctica i l’experiència. “El professor Barraquer dissenyava instrumental mèdic en un taller propi i n’encarregava la fabricació a l’empresa suïssa Greishaber, la més important d’Europa. També va descobrir tècniques noves per simplificar les intervencions de cataractes. Fins que no va inventar una ventosa que xuclava la cataracta sencera, hi havia grans dificultats per extreure-la sense trencar-la. Aquest descobriment va sorgir de l’observació d’una sangonera del seu aquari.”
Després d’aquest invent en van venir d’altres que van contribuir a l’avenç de l’especialitat, gràcies al Professor Joaquim Barraquer, en alguns dels quals ja va participar el doctor Muiños, com per exemple el descobriment d’un producte que trencava les fixacions del cristal·lí. Quan la residència de tres anys a Barcelona va arribar a la fi, el professor Barraquer, seguint el consell del seu fill, li va proposar una feina d’ajudant. En aquest centre va continuar la seva tasca professional ocupant diversos càrrecs fins a l’actualitat. L’oftalmologia es va subdividir en especialitats a la Clínica Barraquer. “Quan vaig començar a exercir d’oftalmòleg, tractava totes les patologies de l’ull, fins que el professor Barraquer va dividir l’especialitat en segment anterior i segment posterior. Per primera vegada van néixer les subespecialitats. A més, ens va orientar al seu fill i a mi vers l’especialització. Ell era més dotat per al segment anterior (glaucoma, cataracta, injert de còrnia, etc.) i jo per a la retina i vitri, una especialitat molt complexa que aleshores no era del grat de ningú. També em vaig ocupar dels estrabismes i de la visió binocular.”
L’escola anglosaxona operava nens molt petits d’estrabisme, cosa que va ser revolucionària. “Vaig aprendre el tractament novedós dels estrabismes en els infants.”
Pel que fa a l’especialitat de la retina i el vitri, el Dr. Muiños va escriure un llibre que fou considerat revolucionari l’any 1982 titulat La cirugía del vítreo, del qual s’han fet diverses edicions. “Em van convidar l’any 1980 a la Sociedad Española de Oftalmología per fer una sessió quirúrgica davant de vuit cents oftalmòlegs d’arreu. Molts d’ells creien que operar el vitri des de dins era ciència-ficció.”
El Centre Barraquer també ha estat un punt de referència en la formació de nous professionals. Va ser el primer lloc d’Espanya on la docència en oftalmologia va ser organitzada. “El professor Ignacio Barraquer em repetia una i altra vegada que per ser metge no és suficient curar o intentar curar, sino també consolar si no hi ha solució. Quan un metge té l’ocasió d’estar en un lloc on es pot formar, té l’obligació d’adquirir els màxims coneixements i millorar les tècniques per complir satisfactòriament amb els seus pacients. Semblantment, si adquireix coneixements especials, necessàriament ha de transmetre’ls.”
La trajectòria professional del doctor Muiños ha estat exitosa i se’n sent orgullós. No ha perdut l’afició per la navegació, però si hagués estat marí mai no hauria navegat amb tanta placidesa com ho fa ara.
