Text del 2004
El meu repte és tractar els malalts com a éssers integrals, cercant l’excel·lència en el tractament mèdic i quirúrgic sense oblidar les seves necessitats psicològiques i espirituals.
Per a Àngel Olmo l’exercici de l’activitat mèdica és fruit d’un tarannà altruista: “Sóc metge per vocació. Sempre m’ha agradat ajudar les persones necessitades.”
Al mateix temps, però, reconeix que en el seu desig d’esdevenir metge hi va haver un condicionant familiar: “la meva mare patia del cor, i jo desitjava ajudar-la. De fet, vaig començar la carrera pensant que em dedicaria a la cardiologia. No obstant això, em vaig decantar per l’otorinolaringologia gràcies a les classes de fisiologia en què vaig descobrir els fascinadors mecanismes bioelèctrics de l’oïda interna.”
El seu expedient acadèmic brillant li va permetre destacar durant els anys de formació universitària i superar sense entrebancs l’examen per accedir a l’especialització a l’Hospital Clínic. És del parer que el MIR és una prova necessària perquè “cal que hi hagi una selecció. L’única objecció que hi podríem trobar és que l’examen actual és massa teòric i poc pràctic.”
Dels anys d’intern recorda les figures dels doctors J. Traserra i R. Avellaneda, les quals “em van enlluernar i em demostraren encara més que havia triat el camí adequat per a les meves actituds. Cal que el docent gaudeixi de la seva tasca perquè els seus alumnes en frueixin, i aquests dos professors s’entusiasmaven i ens entusiasmaven a l’hora de trametre’ns els coneixements.”
És necessari destacar que l’otorinolaringologia és “una especialitat medicoquirúrgica molt àmplia. Pel que fa al vessant mèdic, tracta les alteracions i patologies de l’oïda, el nas, els sins paranasals i l’àrea de la faringe i la laringe. Respecte al vessant quirúrgic, a més de la cirurgia tradicional, inclou tècniques mínimament invasives com la microcirurgia o l’endoscòpia.”
De manera humanística podem dir que és “l’especialitat dels mitjans de comunicació. Ajudem els pacients a poder parlar, i per tant a comunicar-se, i també a sentir els actes de comunicació d’altres persones. La disminució de les habilitats auditives limita la nostra capacitat de relacionar-nos amb el món exterior, i no podem oblidar que les persones són éssers socials per essència.”
El nivell d’aquesta branca al nostre país és excepcional: “Disposem d’un molt bon col·lectiu d’especialistes que gaudeixen de prestigi internacional.”
Després d’acabar el període d’especialització, va rebre una beca per tal d’estudiar les malalties autoimmunològiques que es presenten preferentment en dones de mitjana edat. Per aquesta raó va romandre un any més a l’Hospital Clínic: “Les malalties autoimmunològiques provoquen hipoacúsies –pèrdues parcials o totals de l’oïda– d’evolució desfavorable que podrien ser tractades i eliminades amb una detecció i tractament adequats. Hem de caminar cap a una medicina preventiva i evitar els diagnòstics tardans, sobretot en el cas de patologies oncològiques. Desgraciadament, en el nostre país la investigació no és pas fàcil. En aquell moment, jo ja havia format una família i calia que desenvolupés la meva activitat en la branca assistencial. Sempre m’ha interessat la recerca i tracto de portar-la a terme dins de les meves limitacions. Per a mi, la recerca a petita escala de tractaments alternatius i de noves tècniques és la forma idònia de millorar l’atenció que reben els meus pacients. El tribunal definitiu d’avaluació de les teves aptituds professionals és el pacient.”
Des del punt de vista assistencial, el doctor Olmo es decanta per una medicina “humana en què es tingui present que no s’està tractant únicament una malaltia, sinó un malalt ubicat en un determinat medi familiar i social.”
Aquesta opció personal s’ha traduït en una dedicació mixta “a la medicina pública i privada amb els avantatges i inconvenients que cadascuna comporta. La medicina pública està condicionada per la manca de temps i de mitjans. La privada, per altra banda, no gaudeix, en alguns casos, del suport i les infraestructures que garanteixen les grans institucions hospitalàries públiques ni tampoc dels formidables equips humans que s’hi formen. Crec que el perill més gran de l’exercici de la medicina privada és l’aïllament de l’especialista que no es recicla ni contrasta els seus parers amb els d’altres col·legues.”
En el seu cas, l’exercici de la medicina pública s’ha centrat en la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, que gestiona diversos hospitals comarcals. Pel que fa a la medicina privada, sempre havia desitjat treballar en una institució de petites o mitjanes dimensions i on es prioritzés el factor humà: “Vaig trobar a l’Hospital Evangèlic un tarannà de fer medicina que creia perdut. En aquesta institució els malalts són tractats de forma integral, sense oblidar-ne el component espiritual.”
La seva concepció humanitària de la medicina l’ha portat a col·laborar amb diverses entitats no governamentals en països del Tercer Món: “Jo crec en les missions mèdiques perquè són positives per al professional, per a la medicina i per a la societat.”
I també es demostra a través de la seva sinceritat en parlar de la implicació de qualsevol especialista davant del patiment d’alguns pacients: “els metges no som pas màquines. D’una manera o altra, patim amb el sofriment dels nostres pacients. El que passa és que aprenem a viure amb la nostra càrrega i a objectivar-la per tal que no sigui un impediment per al desenvolupament de la nostra feina.”
El seu repte com a cap de servei de l’Hospital Evangèlic passa per “tractar els malalts com a éssers integrals, cercant l’excel·lència en el tractament mèdic i quirúrgic sense oblidar les seves necessitats psicològiques i espirituals.”
En aquesta aposta per una teràpia més personalitzada i humana, la figura del metge de família esdevé essencial: “Cal que hi hagi un professional que coordini i adreci els pacients a l’especialista idoni. En el cas de l’otorinolaringologia és imprescindible que els metges de capçalera disposin d’una formació de base adequada per tal que enviïn els pacients a l’especialista quan escaigui.”
És en aquest àmbit que el doctor Olmo desenvolupa la seva afecció per transmetre a altres sanitaris la seva experiència: “Participo en sessions puntuals que s’organitzen per formar i informar els metges de família sobre patologies otorinolaringològiques i els seus símptomes més característics. D’altra banda, també preparo especialistes que desitgen opositar per formar part de manera estable de la sanitat pública.”
Com a fervent creient en la persona i la medicina, el doctor Olmo opina que en un futur la seva especialitat experimentarà un desenvolupament espectacular: “Cada vegada són millors les perspectives de tractament en tots els àmbits otorinolaringològics. Particularment, els pronòstics oncològics cada cop són més positius. Al mateix temps, hi ha també més esperança per a les persones sordes, gràcies a l’implantament coclear i a altres opcions terapèutiques en procés de desenvolupament. D’altra banda, la medicina preventiva determinarà que en el futur es pugui evitar a priori l’aparició de determinades malalties.”
