Text del 2004
Seria molt positiu que el cirurgià pogués seguir més detingudament l’evolució dels pacients.
Les malalties coronàries segueixen sent greus per l’òrgan vital que afecten però avui dia tenen un diagnòstic i un tractament molt establerts. La cirurgia de les lesions del cor, com reparar les vàlvules, dilatar les artèries coronàries o fer-ne el trasplantament, és una opció de tractament més agressiva que la medicació, però que està aportant resultats excel·lents. A l’Hospital Clínic la du a terme el Servei de Cirurgia Cardiovascular, on el doctor Josep Lluís Pomar és cap de la Secció de Cirurgia Cardíaca d’Adults: “Altres hospitals distingeixen cirurgia vascular i cardíaca. Per nosaltres és coherent que la cirurgia del cor també tracti la perifèria, és a dir, les artèries i venes. És un punt de vista útil per a la docència, ja que el resident coneix primer intervencions menys arriscades, com fer una anastomosi, i després en tracta d’altres més complexes. En el vessant clínic reparem i corregim lesions del cor relacionades amb el sistema circulatori. En som una mena de “llauners”: tractem el conjunt que formen la bomba i les canonades.”
El pare i l’oncle del doctor Pomar eren uròlegs, però ell va decidir-se per la cirurgia cardiovascular mentre estudiava a la Universitat de Navarra, on va rebre la influència del cirurgià Carlos Duran: “És una persona i un professional exemplar. Encara mantenim una estreta relació, tenim projectes en comú. Ell em va aconsellar que marxés a Oxford. Per un professional de la medicina, veure com la fan a un altre lloc és bàsic.”
El doctor Pomar va encetar el període d’estada a l’estranger a l’hospital de la localitat anglesa i després va marxar cap a l’Institut de Cardiologia de Montreal: “Hi vaig anar per sis mesos, però m’hi vaig estar tres anys i mig. La raó és en el fet casual de conèixer-hi el cirurgià de prestigi internacional Claude Grondin, que em va oferir treballar al seu costat. Gràcies a ell vaig fer un total de més de 850 operacions de cor que en 1980 a Espanya es feien a comptagotes. Cap al 1983 l’institut em va oferir una plaça de cirurgià, i la facultat de professor universitari, però vaig tornar per l’oferta que em va fer l’Hospital Clínic i també perquè al Canadà, malgrat els avenços que s’hi feien en medicina, generalment les relacions entre les persones eren molt distants.”
A banda de la tasca com a cirurgià cardiovascular a l’Hospital, el doctor Pomar també és professor de la Universitat de Barcelona i prepara els alumnes del programa MIR (Metge Intern Resident): “Tal com estem organitzats avui dia no tenim el temps suficient per dedicar-lo als futurs professionals. Caldria reestructurar aspectes del sistema, com que els estudiants de quart curs poguessin fer pràctiques en hospitals més petits que el Clínic, i que hi hagués més relació entre el professorat i l’estudiant. Les pràctiques amb grups reduïts són millors.”
Als seus alumnes, el doctor Pomar els ensenya la seva visió de la cirurgia: “Per un cirurgià, a banda de la destresa manual, és molt més important actuar amb intel·ligència.”
La tasca clínica del doctor Pomar presenta la complexitat de tractar pacients de pronòstic greu i terminals. Ell n’és conscient, perquè en cuida el tracte i aprofita al màxim el temps de visita: “Intento explicar-me amb ells de manera agradable i entenedora. Cal avisar del risc de la intervenció però també cuidar la predisposició anímica del pacient. És molt important seure una estona i parlar-hi cordialment, amb ell i la seva família.”
El servei de cirurgia cardiovascular de l’Hospital Clínic també té la seva pròpia Unitat de Cures Intensives: “Hi fem la recuperació del pacient fins que se’n va a casa seva. Els cirurgians del servei la seguim en línies generals, d’acord amb el temps de què actualment disposem. Hom concep que el cirurgià només opera el pacient, quan exerceix sobre ell una influència que no té el metge, precisament perquè l’ha intervingut, coneix el seu cos. Seria molt positiu que el cirurgià pogués seguir més detingudament l’evolució dels pacients. Per com influeix en el pacient, el cirurgià podria treballar per la prevenció, que és molt important. Deixar de fumar redueix al 50% la mortalitat després d’una operació coronària, i l’índex de colesterol també és fonamental.”
En la recuperació dels pacients quirúrgics, cal combatre el risc d’infeccions: “Normalment la font principal sol ser el mateix malalt, que té bacteris i patògens a la pell o a la boca, entre d’altres. També hi influeix l’ambient. L’hospital compta amb un comitè de malalties infeccioses que ens indica quina profilaxi hem de seguir, en què busquem l’equilibri entre l’efectivitat i la toxicitat dels fàrmacs donant-ne la dosi mínima.”
La profilaxi s’accentua en pacients de trasplantament, una intervenció que extrema totes les mesures: “Un pacient de trasplantament ha de passar una sèrie de filtres, com un examen bucal, un TAC, una anàlisi d’orina o observar-hi si presenta metàstasi tumoral. Un comitè, que formem cirurgians cardíacs, un cardiòleg, un psicòleg, metges de malalties infeccioses, infermeres i rehabilitadores, avalua cada cas. El trasplantament és una cirurgia complexa i que es fa de nit. Acabem cansats, a la matinada. Implica uns riscos que compartim amb la família del pacient. Pot haver-hi riscos greus, previsibles en pacients que ja han estat operats del cor per fer-los un by-pass, per exemple, i poden succeir-ne d’altres amb què no hi comptaves i que també comporten la mort del pacient. Per això és molt gratificant veure que un pacient se’n surt quan creies que no hi havia res a fer. La mort d’un pacient a la intervenció sempre m’afecta molt.”
Les tècniques del trasplantament i la recuperació també segueixen un protocol: “El tractament actual del rebuig és molt eficaç. Per evitar-lo administrem una medicació immunosupressora, que redueix la immunitat de l’organisme i la seva capacitat de defensa davant els bacteris, però el control d’infeccions aporta l’equilibri necessari. Avui dia, el trasplantament registra una mortalitat del 5%, prou baixa si tenim en compte que són malalts terminals. Al cap de deu anys el 60% dels pacients fan vida normal.”
Pel que fa a la recerca en aquesta intervenció revolucionària, i en totes les altres de cirurgia cardiovascular, el doctor Pomar opina que “Catalunya ha estat pionera en moltes àrees mèdiques, però ara estem perdent aquest tren perquè no s’hi dedica un finançament suficient. La robòtica és una tecnologia de futur molt cara que no cal que sigui a tots els hospitals, però almenys en alguns, tal com està passant a Europa, tret d’Espanya.”
El doctor Pomar segueix dedicant a la seva tasca hospitalària i docent un interès per la medicina que en el fons és una motivació humanista: “Amb els anys descobreixes que el més important són les persones. Estar en un hospital universitari, anar a congressos i donar conferències és una sort pel fet de poder conèixer persones noves, intercanviar-hi experiències. Amb cada nova coneixença, sempre guanyes i aprens alguna cosa.”
