Text del 2004
Els pacients acudeixen en massa als serveis d’urgències per una qüestió de comoditat.
El doctor Borràs no recorda el moment de la seva infantesa en què decidí convertir-se en metge: “crec que sempre vaig voler ser-ho; tenia el que aleshores s’anomenava vocació, ganes de ser útil i d’ajudar els altres, segurament amb una bona dosi d’orgull. Quan la meva família ho va saber em va brindar tot el seu suport, en part perquè aleshores la medicina era una professió prestigiada.”
Com la majoria de metges catalans de la seva generació, el doctor Borràs es va formar a la Universitat de Barcelona: “Abans de començar els estudis universitaris, tenia completament idealitzada la universitat. Després, però, la realitat va ser molt diferent: classes summament teòriques, de nivell acadèmic molt divers i molt poca formació pràctica. Per pal·liar aquesta mancança fonamental vaig posar-me d’alumne intern a la Càtedra de Patologia General, de manera que vaig desenvolupar diverses tasques a una de les sales d’aquest servei de l’Hospital Clínic i, al mateix temps, vaig formar-me mitjançant moltíssimes guàrdies.”
D’aquest primer període de formació recorda amb gran estimació la figura de “Joan Vivancos, un metge internista de gran humanitat que s’esforçava perquè esdevinguéssim metges amb un fort esperit crític, capacitats per pensar i raonar de forma autònoma.”
Com que el seu expedient acadèmic era destacat, va seguir l’opció que s’ajustava més al seu perfil: “Un cop llicenciat, em vaig decantar per especialitzar-me en medicina interna, la qual aleshores era considerada l’especialitat més completa i prestigiada. No obstant això, a mi m’agrada pensar que em vaig decantar per aquesta especialitat per la meva tafaneria, és a dir, perquè m’agradava abastar-ho tot o, fent servir una expressió humorística, perquè desitjava conèixer quasi res de quasi tot.”
Una vegada llicenciat i especialitzat en medicina interna, el doctor Borràs aconseguí una plaça d’adjunt al Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic: “El professor Arturo Fernández-Cruz em va proporcionar l’oportunitat de treballar-hi quan tot just havia acabat la residència. Mai durant els meus anys d’exercici professional no m’he plantejat deixar la institució.”
La lleialtat del doctor Borràs cap a aquesta entitat no és pas aïllada: “És cert que el Clínic fidelitza d’una manera especial els metges que l’integrem. En part perquè ens hi hem format, en som fills, i també perquè, amb tots els seus inconvenients i defectes, ha sabut conservar l’esperit de companyonia entre tots els membres, sanitaris o no.”
Actualment el doctor Borràs és adjunt a la direcció del Servei d’Urgències. La seva tasca comporta coordinar l’atenció de totes les urgències. “Aquesta atenció ha de partir, sempre que sigui possible, de l’elaboració d’una bona història clínica, la qual, grosso modo, determina el 80% de la nostra feina. El pas següent és l’exploració, un 10%, i l’altre 10% vindria determinat per les proves complementàries efectuades amb mitjans tecnològics. Aquestes exploracions sempre han de servir per confirmar o descartar la nostra hipòtesi inicial, la qual cosa significa que s’han d’efectuar amb una finalitat concreta. Desgraciadament, però, cada vegada es concedeix menys importància a la confecció de la història clínica i a l’exploració manual del malalt i s’opta per la realització indiscriminada de proves, pràctica que està provocant el malbaratament de recursos sanitaris públics.”
En bona part les causes d’aquesta mala pràctica mèdica les hem de cercar en el sistema de formació dels metges. La preparació pregraduada continua sent extraordinàriament teòrica, fonamentalment perquè l’examen que permet els llicenciats poder especialitzar-se també ho és. I una vegada s’accedeix a l’especialització hospitalària en centres de tercer nivell, la formació és heterogènia, en funció dels professionals i els esforços invertits pel centre. Al mateix temps, “com que els residents tenen escasses possibilitats de continuar al servei quan finalitzi la formació, la seva implicació no acostuma a ser destacable.”
D’altra banda, “els metges adjunts dels serveis acostumen a tenir una sobrecàrrega assistencial, amb la qual cosa la seva dedicació docent és força minsa. El mateix ocorre en el cas de la recerca; és cert que es desenvolupen projectes de recerca clínica. També ho és, però, que moltes vegades la seva única finalitat és veure’s reflectits en un estudi final que es publicarà en una revista científica, sovint sense gaire prestigi, i que comportarà uns mèrits en el currículum del facultatiu.”
Els serveis d’urgències no acostumen a gaudir de bona premsa. La imatge que la ciutadania en té és la d’espais caòtics i frenètics on les administracions aboquen un nombre insuficient de recursos. El doctor Borràs matisa aquest lloc comú: “Tots els serveis d’urgències parteixen d’una carència estructural greu. Quan es preveu la construcció d’un centre hospitalari sempre s’habilita un espai reduït per atendre aquest servei. Aquesta assignació teòrica no es correspon mai amb les necessitats assistencials reals, fet que comporta que els nostres serveis es col·lapsin amb facilitat, molt sovint també perquè atenem patologies que no són urgents i que absorbeixen una bona part dels nostres recursos. Nosaltres, però, no podem fer-hi res, ja que la tasca de conscienciació correspon a les administracions i al model sanitari pel qual apostin.”
Aquest abús de la utilització de les urgències hospitalàries no s’explica per factors culturals: “No crec pas que els pacients acudeixin en massa als serveis d’urgències els dilluns al matí o immediatament després d’un cap de setmana llarg per una qüestió de manca de cultura mèdica i assistencial, sinó més aviat per factors socials: tendim a la comoditat.”
