Text del 2004
A la persona l’ajuda el fet de traduir el seu conflicte en paraules i després poder comunicar-lo a algú.
De petit, el psiquiatre Antoni Bulbena no perdia cap oportunitat d’enfilar-se a una barca i acompanyar els pescadors, ja que així podia observar els peixos de prop “i veure de què estaven fets. M’interessava el món animal.”
L’interès per la biologia va acabar derivant cap a la medicina. “No es pot dir que sigui un psiquiatre vocacional, perquè no vaig cursar medicina per ser-ho. De totes maneres, vaig acabar escollint per a la meva residència l’Institut Municipal de Psiquiatria, associat a l’Hospital del Mar, on vaig fer els tres anys clínics de la carrera. Era un centre on es tractaven trastorns mentals aguts en els vessants biològic, psicològic i social. El fet que hi hagués certs trastorns mentals que milloraven molt amb la farmacologia em va atraure i em va fer decantar per aquesta especialitat, que ara m’apassiona.”
Va formar part de la tercera promoció de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, un centre aleshores jove i revolucionari. A Portbou va exercir la seva primera feina. Va ser com a metge de poble, una tasca que tot i que sembla tenir poc a veure amb la psiquiatria és un bon terreny de formació per a un futur professional de la salut mental: “Un metge de poble ha de fer de tot, des de cosir una ferida fins a resoldre una defunció. Normalment, t’has de fer càrrec del pacient, del seu problema i de la seva circumstància, mentre que a l’hospital estàs més acostumat a compartimentar el malalt. És un terreny ideal per formar-te com a psiquiatre, perquè tant has de cobrir la part física de la persona, com la mental. És a dir, tant has de curar la malaltia com has de saber veure si aquell individu amaga o exagera la patologia, i també has d’observar si el seu entorn afavoreix o provoca aquell trastorn.”
Després d’un temps com a metge adjunt i més tard com a cap d’equip de l’Institut de Psiquiatria, va optar per perfeccionar els seus coneixements. “Me’n vaig anar a Cambridge, on vaig cursar una formació específica en recerca i clínica.”
De tornada, el panorama no podia ser més engrescador: “Em van oferir la direcció de l’Institut de Psiquiatria. Va ser la meva primera feina de gestió”, tot i que no seria l’única: “Vaig guanyar una plaça de docent al País Basc i em van proposar la direcció d’un centre psiquiàtric de sis-cents llits, l’Hospital Aita Menni de Mondragon. Vaig acceptar i m’hi vaig estar quatre anys. Va ser una experiència molt enriquidora.”
Gestió, docència, recerca i atenció als malalts, han estat quatre aspectes sempre presents a la seva vida professional. “Per una banda, la docència m’obliga a estar al dia, perquè tinc el compromís de transmetre els meus coneixements. Per l’altra, m’ofereix l’oportunitat de seguir aprenent.”
Així mateix, el fet d’haver de combinar la professió de metge psiquiatre amb la gestió no és cap inconvenient per a Antoni Bulbena, tot i que reconeix que li suposa un esforç quasi titànic. “A vegades, són dos canals difícils de conjugar. L’objectiu del gestor no és directament el pacient, sinó l’organització de les persones i estructures per atendre’l. Com a gestor, has de fer l’esforç, per tant, de no caure en l’automatisme de fer de metge d’un pacient, sinó d’interlocutor entre el pacient i l’organització”, afirma, abans de matisar, però, que la clau per a una bona gestió radica en el fet que metges i infermers sàpiguen identificar i tractar bé les necessitats dels pacients.
Els avenços en farmacologia han estat de gran ajuda per atendre malalts mentals que dècades enrere no tenien cap possibilitat de dur una vida normalitzada en el seu entorn habitual. No podem oblidar, però, que la paraula, com a element terapèutic, també és molt valuosa: “A una persona l’ajuda el fet de traduir el seu conflicte en paraules. Si, a més, aquesta traducció la comuniques a algú, això ja té una dimensió terapèutica. I si l’interlocutor és un professional, l’efecte és encara mes beneficiós.”
Antoni Bulbena assenyala que la psiquiatria sovint té un lligam fort amb la biologia. De fet, els últims descobriments permeten afirmar que moltes malalties mentals tenen una arrel genètica; l’entorn no sol ser la causa, sinó un desencadenant o un niu, malgrat que li podem atribuir “modulacions importants del trastorn.”
I posa un exemple: “L’anorèxia a l’illa de Fidji només va aparèixer quan va arribar la televisió. Les persones genèticament més susceptibles no van desenvolupar la patologia fins que no hi va haver una influència de l’entorn.”
L’angoixa també té una base genètica. Ho demostren els importants estudis de recerca desenvolupats a l’Hospital del Mar. “Vam observar que molts dels pacients que ateníem per un atac d’angoixa tenien associada una malaltia hereditària benigna relacionada amb la flexibilitat articular, anomenada hiperlaxitud.”
Pel que fa a les addiccions, una malaltia mental freqüent a la nostra societat, el doctor Bulbena anomena tres tipologies: “Per una banda, hi ha persones que prenen drogues buscant, i trobant parcialment, remei a algun problema, però també passa el contrari: hi ha substàncies que poden ocasionar un trastorn, com l’heroïna, la cocaïna o el mateix alcohol. En tercer lloc, hi ha el vessant addictiu de l’ésser humà, que cal no considerar sempre com un trastorn. Així, hi ha aliments, com la xocolata, les olives o les ametlles, que demanen una repetició del consum.”
El tractament és complex: “La rehabilitació té tres eixos: Primer, cal superar l’hàbit i la pèrdua de plaer que suposa el fet de no prendre aquella substància. En segon lloc, cal saber tenir-ne control, i per últim, cal entendre què està passant. Si les tres peces les tens a favor és més fàcil la recuperació, però si alguna falla, hi ha més risc de recaiguda.”
Paradoxalment, hi ha tractaments que en lloc de retirar el consum, el substitueixen de manera reglada sanitàriament, com el cas de la metadona, que s’aplica com a substitutiu de l’heroïna. Per aquest psiquiatre, aquest programa ha estat un éxit, a Catalunya: “Hi ha una addicció, però els beneficis són molt grans. Els toxicòmans tractats amb metadona poden rebre la seva dosi cada dia, amb control. Persones que no serien capaces de deixar el consum d’heroïna ja no trafiquen ni delinqueixen. Són elles qui governen la droga i no a l’inrevés. La seva qualitat de vida ha millorat molt.”
Si Antoni Bulbena ha d’escollir entre les moltes activitats que desenvolupa a l’Hospital del Mar, la resposta és clara: No pot renunciar a cap, tot i que té la deferència de posar-les en ordre de preferència. Primer, col·loca l’assistència clínica, després la recerca, en tercer lloc la docència i en quart, la gestió. “Quan estàs portant a terme projectes de certa volada, has de tenir la competència de combinar tots aquests vessants i saber implicar-t’hi. Quan es dissenya un hospital o un conjunt de serveis, que a més han d’ésser competents en recerca i docència, hi ha d’haver algú al front amb aquesta capacitat. Sóc una víctima privilegiada d’aquest procés, i no renuncio a ser-ho.”
