Text del 2004
No és millor metge el que més sap sinó el que més es preocupa.
.
La pràctica esportiva professional de la gimnàstica va ser durant molts anys un aspecte important de la vida d’Antoni Fraguas i Castany. L’atracció vers les ciències naturals i una certa habilitat manual per a determinades accions relacionades amb el món de la cirurgia van fer que tot plegat convergís en una voluntat concreta, convertir-se en metge de cirurgia ortopèdica i traumatologia i especialitzar-se en una àrea pròxima a l’esport, la traumatologia esportiva. Avui aquest doble bagatge professional l’ha convertit en un dels principals especialistes de l’Estat en cirurgia i medicina de l’esport.
El doctor Antoni Fraguas i Castany va ser esportista de l’equip nacional de gimnàstica. “Sempre vaig tenir clar que l’esport havia de cobrir una etapa de la meva vida. El fet d’estudiar medicina em va apartar d’aconseguir fites més altes en gimnàstica. Vaig compaginar els estudis de medicina amb la pràctica de l’esport i la participació a campionats del món. Una vegada a la residència vaig seguir amb aquest ritme, cosa que exigia molta planificació de les hores del dia. Però aquell doble vessant de la meva vida havia de frenar alguns dels meus reptes: quan un esportista d’elit es prepara per accedir a unes competicions internacionals i al mateix temps estudia per superar el MIR, la situació es fa més complexa. No vaig poder anar als jocs olímpics de Seül del 1988 perquè la Federació em va retirar la beca esportiva, això tot i ser subcampió d’Espanya d’aquell any.”
La xifra d’estudiants que es presentaven a exàmens MIR aquells anys era molt superior a les places existents. No era fàcil assolir l’especialitat anhelada. “Es perden vocacions i moltes persones es malmeten fent activitats o especialitats que no desitgen. Potser s’hauria de replantejar un nou sistema d’accés a les places especialitzades. En el meu cas, vaig poder accedir a l’especialització que havia escollit de cirurgia ortopèdica i traumatologia i vaig entrar a l’Hospital de Bellvitge, un dels centres de més prestigi en aquest camp.”
Poc abans d’acabar l’especialitat va establir uns primers contactes amb l’Institut Català de Traumatologia de l’Esport (ICATME), “on realment hi havia una combinació perfecta, traumatologia i medicina esportiva. El 1992, quan vaig saber que no aniria a l’olímpiada, acabava la trajectòria professional com a esportista de nivell i començava a exercir a l’ICATME fent traumatologia esportiva. Posteriorment vaig obrir consulta a la Clínica Teknon.”
Aquesta especialització era un primer pas en la seva trajectòria mèdica. També compta amb l’especialització en medicina esportiva. “El metge de l’esport és aquell que es dedica al tractament integral de l’esportista. Intentem recuperar el seu estat físic al més de pressa possible amb suplements i complements perquè pugui reincorporar-se a l’activitat esportiva. Màxima recuperació i ràpida són les premisses bàsiques. La medicina de l’esport també investiga el rendiment dels esportistes (muscular, cardiològic, respiratori, etc.) i aplica nous tractaments per millorar-lo. També s’encarrega de tractar les lesions, però no entra al quiròfan per fer una reparació d’una fractura o d’un lligament fet malbé, en canvi sí que ho fa l’especialista en cirurgia traumatòlogica. Jo dic als malalts que sóc ebanista. Faig servir claus per a les espatlles i de la ferreteria fins i tot en puc treure idees. El cavall de batalla de l’especialitat són les articulacions. S’estan fent investigacions per conservar el moviment de les articulacions preservant els cartílegs. Ja s’estan injectant factors de creixement a les articulacions perquè genolls o espatlles no es desgastin i no s’hagi d’arribar a les pròtesis. En els meus estudis busco millorar les tècniques traumatològiques perquè els esportistes puguin practicar la seva passió.”
La concepció que pot tenir un traumatòleg que no tracta esportistes i la d’un cirurgià traumatòleg que ha estat esportista d’elit és força diferent. “El meu triple vessant em dóna un punt de vista més ampli i proper al pacient, que demana allò que jo com a esportista sempre vaig desitjar. Veig la traumatologia d’una manera especial i els grans beneficiats en són els esportistes, tot i que en realitzar traumatologia general atenc qualsevol persona.”
Els atletes tenen els seus límits i el traumatòleg de l’esport ha de poder orientar-los sobre les seves possibilitats físiques. “Hi ha una traumatologia per a l’esportista d’elit, però també n’hi ha per a l’esportista de lleure, de cap de setmana. El pacient ha de fer allò que és més adequat a les seves característiques físiques i a les lesions que ha desenvolupat. Hi ha moments que m’he vist obligat a aturar una activitat física. Com a traumatòleg de l’esport canvio una activitat per una altra perquè sóc un bon coneixedor del ventall d’esports de competició existents. Es poden trobar alternatives esportives. La inactivitat és dolenta per als ossos, igual que n’és l’excés.”
De fet, la passió del doctor Antoni Fraguas és la cirurgia tumoral dels ossos. “El nombre de tumors ossis primaris no és molt alt. La majoria de càncers d’ossos sorgeixen a partir d’una metàstasi. El tumor de l’os normalment es presenta en forma de dolor. Hem d’intentar donar qualitat de vida als malalts afectats per un càncer que els ha afectat els ossos i no els permet fer una vida normal. Fem proeses en malalts amb un pronòstic de vida curt per tal que continuïn bellugant-se, tinguin autonomia i no hagin de ser amputats com es feia vint anys enrere. Fem reconstruccions importants i meravelloses de tumors metastàsics aplicant fins i tot tècniques de tumors primaris. És una cirurgia que requereix molta imaginació del cirurgià i un coneixement ampli del món protèsic, de la fixació dels ossos i de l’empelt.”
La superespecialització en l’artroscòpia d’espatlla o cirurgia d’espatlla ha fet que el doctor Fraguas pugui atendre molts gimnastes. “La gimnàstica és la gran productora de lesions d’espatlla, una articulació fins fa poc oblidada pels traumatòlegs. El desenvolupament de la tècnica artroscòpica i la ressonància magnètica han estat fonamentals per diagnosticar i tractar els malalts. L’artroscòpia de l’espatlla és difícil i exigeix gran professionalitat, experiència, coneixements i habilitat manual. Una cosa és mirar dins de l’espatlla i una altra intervenir-hi.”
I conclou: “Una de les màximes de la meva vida professional me la va transmetre el meu pare: no és millor metge el que més sap sinó el que més es preocupa, i això és absolutament cert. El professional de la medicina s’ha de preocupar per la salut del malalt i sentir una mica el seu dolor. El metge és un conseller de salut d’un problema que per a la persona és important i que normalment es tradueix en dolor.” Aquest punt de vista humà de la medicina completa el perfil biogràfic d’aquest professional. Esport, medicina i família són els tres grans projectes de la vida del doctor Fraguas, qui no oblida el gran suport rebut al llarg d’aquests anys per la seva esposa Montserrat.
