Text del 2004
La medicina es caracteritza per la seva vastedat inabastable. Tot i el que s’ha evolucionat en els darrers anys, els interrogants per respondre encara són molt nombrosos.
El doctor Formiguera no pot precisar ni el moment exacte ni les causes que el van conduir a dedicar-se al món de la medicina: “No hi havia cap antecedent mèdic a la família i tampoc no recordo cap figura mèdica que marqués la meva infantesa i m’animés a seguir aquesta trajectòria A mesura que em vaig anar fent gran la concepció altruista i romàntica de la medicina com una activitat humanista i humanitària em van captivar.”
Va començar a estudiar a la Universitat de Barcelona l’any 1962 “en plena efervescència política. Des de meu punt de vista la formació mèdica que rebérem va ser molt millor del que de vegades es creu. A diferència d’èpoques posteriors, la universitat no estava massificada i els estudiants teníem l’oportunitat de portar a terme activitats pràctiques i d’esdevenir alumnes interns –en el meu cas de la Càtedra de Patologia General. A més a més, en aquell moment no només adquiríem uns coneixements mèdics, sinó que ser estudiant universitari comportava tenir unes inquietuds i uns interessos força més humans que els actuals. De fet, crec que aquesta és la gran diferència entre els estudiants de la meva generació i els de l’actual, que possiblement estan accedint a una formació acadèmica molt completa i que mostren un interès enorme per excel·lir en la seva preparació, però, a vegades, no gaires interessos polítics, socials ni culturals.”
Després de graduar-se en medicina, el doctor Formiguera va desenvolupar en exclusiva durant un breu lapsus de temps la tasca de doctor itinerant d’urgències per a diverses companyies mèdiques: “Tres dies abans del meu casament em vaig assabentar de la possibilitat d’ingressar en la primera promoció de Metges Interns Residents que es desenvoluparia a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Després del meu viatge de noces vaig complimentar la documentació necessària per accedir al programa, però el termini d’inscripció s’havia tancat un dia abans. Tot i així, va quedar una plaça deserta i se m’oferí la possibilitat de treballar com a metge resident de facto sense honoraris. Vaig acceptar i durant el primer any vaig haver de compaginar el treball al servei d’urgències amb la tasca d’alumne resident. L’any següent, no obstant això, vaig poder ingressar directament com a alumne intern de segon curs al programa perquè se’m va reconèixer la tasca honorària desenvolupada durant el curs anterior.”
La branca d’especialització triada pel doctor Formiguera va ser l’endocrinologia per la qual va mostrar interès de seguida: “era un camp molt nou i que oferia moltes possibilitats.”
El seu gran mestre en aquesta àrea fou el doctor Màrius Foz: “Va determinà la meva marxa de l’Hospital de la Vall Hebron, per seguir treballant amb ell. Quan hi marxà per treballar a l’Hospital Germans Trias i Pujol, jo també vaig decidir implicar-me en aquest repte professional.” Tanmateix al mateix temps que es formava com a endocrinòleg, el doctor Formiguera també ho feia com a especialista en medicina a l’Escola Professional de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Per aquesta raó és un dels és un dels facultatius de la seva generació amb doble especialitat hospitalària.
La posterior subespecialització del doctor Formiguera en obesitat mòrbida és el resultat de múltiples factors personals, mèdics i socials; en definitiva, però, respon al buit assistencial que l’endocrinòleg va trobar: “Em vaig adonar de la situació d’un sector de pacients que patien una problemàtica que només es valorava des de la perspectiva estètica, sense tenir en compte les conseqüències metabòliques i psicològiques. Vaig començar a aprofundir-hi més i més i m’hi vaig anar subespecialitzant.”
En aquest sentit, per al doctor Formiguera, “la medicina es caracteritza per la seva vastedat inabastable. Tot i el que s’ha evolucionat en els darrers anys, els interrogants per respondre encara són molt nombrosos. Fins i tot en el cas de malalties molt comunes com el càncer, les dades que posseïm són encara escasses.”
L’obesitat mòrbida és una patologia crònica condicionada per factors genètics (40%) i ambientals (60%) consistent en l’augment de la quantitat de teixit adipós del cos i que es mesura mitjançant l’índex de massa corporal: “Aquesta dada s’obté dividint el pes entre l’alçada del pacient al quadrat. Una persona amb un índex de massa normal se situa entre una xifra de 18,5 i 25. A partir de 25 i fins a 30 parlem de sobrepès. Amb més de 30 es considera que el pacient pateix obesitat i a partir de 40 parlem de obesitat mòrbida. Paral·lelament, s’ha de fer una història clínica, amb els antecedents familiars i personals del pacient, i realitzar una sèrie de proves –analítiques, scàner, dexa, etc.- per examinar la localització i tipus de greix. Mentre esperem el resultat de totes aquestes proves, el malalt ha de seguir una dieta i ser visitat per un psicòleg que determinarà si pateix algun tipus de trastorn psicològic alimentari.”
És per aquest motiu que “quan el visitem per segona vegada ja podem determinar si és recomanable de practicar-li una intervenció quirúrgica o si aquesta teràpia és totalment desaconsellable.”
Si es dóna aquest segon cas, des de l’Hospital Germans Trias i Pujols se li dóna la possibilitat “de ser ingressat durant tres setmanes per tal de seguir una dieta hipocalòrica –d’unes 600 calories- i un programa d’activitat física personalitzat que tingui en compte les seves limitacions. D’aquesta manera el pacient pot comprovar que és possible de perdre pes i fer activitat física i que només cal que continuï amb aquestes pautes en sortir del centre hospitalari.”
Amb aquesta teràpia “no curem la malaltia, però sí podem millorar la situació física i psicològica del malalt.”
Quan, en canvi, es decideix optar per la intervenció quirúrgica el primer pas és informar adequadament el pacient dels avantatges, inconvenients i riscos que comporta aquesta operació: “La intervenció no és la curació de la seva malaltia, sinó un instrument perquè perdin progressivament pes, de manera que han d’aprendre a emprar de forma correcta aquesta eina. D’altra banda, l’operació, com qualsevol altra, comporta riscos i seqüeles que poden arribar a ser mortals en un 2% dels casos. Aquest percentatge és semblant al d’altres tipus d’operacions i, en comparació, és menor perquè els malalts que intervenim presenten un estat de salut precari.” Aquests riscos obliguen que aquestes cirurgies siguin desenvolupades per equips mèdic-quirúrgics de professionals preparats específicament.
Quant a la metodologia emprada, en l’actualitat el més comú és practicar intervencions “mixtes en què es persegueix la restricció de la capacitat de l’estómac –de manera que el malalt se sent ple ràpidament- i la disminució de la seva capacitat d’absorció.”
Un cop efectuada la intervenció, el malalt haurà de passar per tota una sèrie d’estadis alimentaris i corporals fins a perdre “el 70% del seu sobrepès; serà així com esdevindrà un exobès que haurà de portar a terme una alimentació i un sistema de vida coherents per tal de no recaure.”
El seguiment postoperatori d’aquests pacients dura 10 anys: “Durant el primer any efectuem revisions trimestrals; durant el segon, semestrals, i a partir del tercer anuals.”
