Text del 2004
Actualment menys del 40% dels hipertensos tractats en el món occidental estan controlats.
El doctor Antonio Coca avui seria pilot d’aviació si no fos perquè un diagnòstic mèdic efectuat a l’escola, que després va resultar erroni, li va aconsellar oblidar-se de la seva passió per les altures. Aleshores va decidir cursar els estudis de medicina, atès el seu interès per les ciències biològiques. Per fer la carrera es va desplaçar a Barcelona des de la seva Mallorca natal. Els primers anys van coincidir amb les revoltes socials i polítiques del maig del 68 i, per tant, amb el tancament de les facultats. Com tots els estudiants del moment es va enfrontar a un nou sistema d’ensenyament i a un aprenentatge per lliure. D’aquesta etapa recorda diversos professionals que el van animar a continuar i el van ajudar a entendre la medicina: els doctors Eladio Soriano, García Valdecasas, Ribas Mundó, Vidal Sevilla. “El doctor García Valdecasas va crear una assignatura de farmacologia experimental amb un concepte didàctic molt modern, eminentment pràctic, que ens va marcar a tots els que hi vam assistir. Mai més no hi ha hagut res de tan avançat.”
Després de fer l’especialització en medicina interna durant quatre anys, el doctor Coca va obtenir la plaça de metge adjunt de medicina interna a l’Hospital Clínic, i des d’aleshores ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat en aquest centre (adjunt del servei, cap de secció, director del centre Hospital General, etc.), fins a l’actualitat, que excerceix com a director de l’Institut de Medicina i Dermatologia. Aquest institut agrupa tots els metges internistes, generals i subespecializats, i els dermatòlegs. El doctor Coca mai no s’ha desvinculat del centre on va créixer com a professional de la medicina i que considera com a casa seva des que tenia divuit anys. “Per la meva generació l’Hospital Clínic té un imant especial. Era un hospital molt avançat, competitiu i estimulant per a la recerca. Mai no ha existit una unió tan íntima entre el metge i el seu centre.”
La idea que es tenia de l’especialista en medicina interna era la d’un professional amb una visió integral del pacient, però ja no és ben bé així. Ha estat necessària la subdivisió de l’especialitat davant la impossibilitat d’abastar-la tota. “A partir de la medicina interna, han aparegut totes les subespecialitats mèdiques. El metge internista avui dia té dues funcions fonamentals. D’una banda, el diagnòstic complex de malalties ocultes sense una simptomatologia focal que permeti derivar el pacient cap a un especialista. De l’altra, el tractament de pluripatologies. Abans, la medicina interna s’exercia en els hospitals universitaris i en l’àmbit privat, però a partir dels anys setanta, arran del canvi del sistema sanitari, la ubicació del metge internista també ha variat. Ara el trobem en consultoris privats i en hospitals de tercer i segon nivell. El metge internista juga un paper fonamental en hospitals de segon nivell on no existeixen les subespecialitats del nivell terciari. Allí l’internista atén la globalitat de la població i resol la major part dels problemes. En un hospital terciari l’internista general ha esdevingut una figura amb una certa indefinició i ha acabat buscant una subespecialització o una capacitació en una àrea prèviament inexistent.” L’àmbit d’actuació dels metges internistes i d’altres qüestions relatives als continguts de l’especialitat són un debat permanent dins la Sociedad Española de Medicina Interna.
El doctor Coca s’ha subespecialitzat i doctorat en hipertensió arterial. En la seva tesi va buscar les bases moleculars de la sensibilitat a la sal. Va aprofundir en el tema durant una estada a París amb el doctor Ricardo Garay. Actualment és el president de la Sociedad Española de Hipertensión i de la Fundació per a l’Estudi de la Hipertensió als Hospitals Comarcals de Catalunya (FEHTACC). “El 25% de la població general i més del 60% de la gent més gran de 65 anys pateix hipertensió.”
Aquesta síndrome està lligada a totes les complicacions vasculars que actualment suposen la causa mes freqüent de mortalitat. “La causa més comuna de mort a Espanya en aquest moment, un 36% aproximadament, és la malaltia vascular, és a dir, la que produeix complicacions en l’esfera cerebral, cardíaca i renal. La hipertensió hi té un paper clau, junt amb d’altres factors de risc com el tabac, el colesterol, el sedentarisme i l’obesitat.”
“La hipertensió arterial suposa un augment de la pressió per sobre d’un límit a partir del qual es lesiona l’artèria des del punt de vista funcional i estructural. Aquesta malaltia no presenta cap símptoma, ni signe, ni és diagnosticable mitjançant cap prova de laboratori. Es defineix per un criteri arbitrari de magnitud de pressió arterial que ha variat amb el temps. Intentem que les xifres de pressió siguin al més baixes possible perquè sabem que hi ha una relació linial entre pressió i mortalitat.” Quan una persona és hipertensa, l’excés de pressió li causa un risc, que és més o menys elevat si coexisteixen altres factors. Per això la major part de la feina de l’especialista consisteix a prevenir la malaltia vascular per evitar les complicacions que se’n deriven i prolongar l’expectativa de vida.
Avui dia el tractament més efectiu per reduir la mortalitat és el farmacològic. “Podríem reduir la pressió arterial amb mesures no farmacològiques, però són de difícil aplicació i el cost és elevat. Per assegurar la seva eficàcia seria necessària la creació d’equips professionals multidisciplinaris (infermeres, metges, farmacèutics) que recordessin als pacients el risc de fumar, menjar sal o guanyar pes. Tot això el malalt ho percep com una pèrdua de qualitat de vida, per la qual cosa no segueix aquests consells. Menys del 30% dels hipertensos tractats al Primer Món estan controlats.”
L’herència té un paper determinant en la patologia vascular. “Si no hi ha predisposició genètica no es produeix la malaltia. La dificultat radica en el fet que la transmissió és poligènica i es manifesta a través de malalties molt diverses.”
“Dedico tota la meva vida com a metge a la investigació, docència i assistència de l’hipertens. Entenc que tot està relacionat i que són aspectes indestriables.” La recerca en medicina és lenta i complexa. “A mesura que sabem més coses ens adonem que el que descobrim només és una petita baula d’un gran projecte que trigarà molts anys en ser desvetllat del tot.”
La docència és un aspecte molt vocacional i no tothom té facultats per exercir-la. “Entenc que la docència, més que la transmissió de coneixements apresos d’altres, consisteix a ensenyar allò en què tu ets pioner i que saps millor que ningú.” El doctor Coca, com catedràtic de medicina interna, ensenya coneixements bàsics de semiologia i fisiopatologia per formar futurs metges, i també dedica molt del seu temps a la docència de postgrau sobre la hipertensió arterial dins l’àmbit nacional i internacional.
“El futur en aquest camp està en l’aprofundiment en els mecanismes que originen la malaltia vascular i en la seva detecció. El descobriment de noves tècniques genètiques i les noves aportacions farmacològiques hi contribuiran positivament.”
