Text del 2004
“Hi ha moltes patologies orgàniques que s’expressen amb simptomatologia psiquiàtrica”
El psiquiatre Lluís San Molina ha exercit la seva professió a consciència; no hi ha pràcticament cap vessant de l’atenció psiquiàtrica que no hagi seguit de prop. Tot i que va iniciar la seva carrera dedicant-se a l’assistència clínica a l’Hospital Mútua de Terrassa, on va ingressar com a metge resident, no va trigar gaire a interessar-se per altres activitats com la docència, la gestió –un càrrec de responsabilitat desenvolupat durant set anys com a director mèdic al centre Benito Menni– o la recerca, iniciada a la unitat de toxicomanies de l’Hospital del Mar. Tanmateix, hi ha una cosa que no s’atreveix pas a provar: “No m’agradaria mai ser malalt. Els metges som els pitjors pacients”, afirma, deixant anar una rialla sincera que coloreix el to pausat mantingut al llarg de tota l’entrevista. “Només sabent escoltar s’aprèn a parlar”, sentencia amb la seguretat d’aquell que ha passat moltes hores intentant posar ordre al desordre, o si més no comprenent els laberints, a vegades caòtics, de la nostra ment.
“No es pot psiquiatritzar tot. Uns pares amb un fill mort han de passar el seu dol, han de posar en marxa els seus mecanismes d’adaptació. El psiquiatre només ha d’intervenir quan el procés es complica i s’inicia un trastorn”, considera, tot desfent la tendència actual a frivolitzar amb la paraula depressió. La frase estic depre l’hem pogut sentir moltes vegades en boca de persones que tot i estar tristes, ja sigui per factors personals o ambientals, tanmateix no tenen cap depressió, malaltia que només experimenta entre un 5% i un 10% de la població. “Persones que han patit un infart i també una depressió diuen que abans prefereixen tornar a tenir una angina de pit. La depressió no té res a veure amb la tristor. El malalt depressiu sent que es morirà i no sap de què. Pensa que mai més a la vida es tornarà a posar bé i creu que l’única sortida és el suïcidi. És una patologia que dóna un nivell de patiment psíquic greu.”
Tant en la depressió com en qualsevol altra malaltia psiquiàtrica, la família és fonamental: “És un element indispensable en el tractament del malalt; si no comptem amb el seu suport, se’ns complica molt la feina.”
La paraula curació en psiquiatria és substituïda pel concepte de compensació. “Hi ha malalts que es recuperen de manera íntegra i poden tornar a fer una vida normal. Aconsegueixes compensar i reequilibrar, tot i que tant aquests pacients com les seves famílies sempre estan a l’aguait de qualsevol recaiguda. Hi ha, però, extrems contraris, malalts absolutament refractaris, que no responen mai als tractaments.”
Sortosament, avui en dia la psiquiatria ha evolucionat prou com per entendre que hi ha persones que amb un adequat tractament poden conviure en el seu context quotidià. “Abans la malaltia psiquiàtrica era la gran desconeguda de tothom. No hi havia cap fàrmac i l’única solució que s’oferia era l’aïllament en manicomis allunyats de les ciutats. Quan nasqueren els primers psicofàrmacs, a finals de la dècada dels cinquanta, això canvià. Primer van aparèixer els antipsicòtics i després els antidepressius i els ansiolítics; tot un grup de medicaments que transformaren la vida dels afectats. De tancar els individus vam passar a donar prioritat als tractaments que es porten a terme dins el seu entorn habitual, sempre que això sigui possible.”
Aquest canvi, però, ha hagut de superar entrebancs, el més important el rebuig social, la incomprensió, l’estigmatització. “La por al malalt mental és alta, moltes vegades s’associa amb la violència indiscriminada i de conseqüències greus. Tanmateix, la majoria d’actes violents no estan protagonitzats per malalts mentals, sinó per persones amb altres tipus de trastorns.”
Malgrat el rebuig, hi ha hagut campanyes informatives destinades a enderrocar aquestes barreres: “Amb iniciatives com la Marató de TV3 la societat ha après què significa patir una Síndrome de Down o una patologia neurodegenerativa. La celebració de l’Any de les Malalties Mentals també va ser una valuosa oportunitat informativa.”
Una de les patologies psiquiàtriques amb un índex d’incidència més alt són les conductes addictives. Per patir una malaltia d’aquest tipus no es necessita, però, cap substància. Les compres compulsives en són un bon exemple. Segons Lluís San Molina, la combinació de tres factors incideix en l’alça d’aquests trastorns: Per una banda, hi ha tota una sèrie de circumstàncies individuals i personals que fan que un determinat tipus d’individus sigui més vulnerable. Per una altra, el fet que visquem en una societat extremament consumista i hedonista, que busca de manera permanent la recompensa immediata al desig. “Cada vegada ens costa més demorar la gratificació.”
En tercer lloc, i com a conseqüència d’això, “la tolerància al dolor empitjora. Hi ha un pèssim aguant a la frustració. No s’entén la recompensa aconseguida a llarg termini”, destaca, abans d’afegir també com a causa el bombardeig publicitari constant de l’oferta d’aquests productes. La resolució passa per actuar sobre aquests tres factors: “La llei seca que es va aplicar als Estats Units no va tenir èxit, perquè va incidir només sobre l’oferta.”
La seva experiència professional en aquest àmbit és extensa: va estar treballant catorze anys a una unitat especialitzada en toxicomanies de l’Hospital del Mar, la primera d’aquestes característiques a Espanya, que va ser finalment integrada dins el servei de psiquiatria. “Al final s’ha acabat assumint que les toxicomanies també són un àmbit de competència de la psiquiatria.”
Malgrat que la feina del psiquiatre i la del psicòleg són complementàries, cal diferenciar-les “Hi ha moltes patologies orgàniques que s’expressen amb simptomatologia psiquiàtrica. Per tant, el psiquiatre, que també és metge, ha de tenir una formació mèdica sòlida per saber distingir els símptomes d’una disfunció tiroïdal, pancreàtica, hepàtica o pulmonar, per exemple. Un metge, a més, té capacitat per diagnosticar i tractar una patologia mental des d’un punt de vista farmacològic. En canvi, el psicòleg no té aquesta formació, tot i que sí que està preparat en els àmbits de les psicoteràpies, els tractaments psicològics, individuals o de grup.”
Tots dos professionals, però, han de tenir una bona higiene mental, és a dir, disposar d’un equilibri mental que els permeti ajudar els altres. “Has de conservar la teva humanitat, però sense perdre els papers, no pots implicar-te massa. Si entres en els problemes dels malalts, esdevens part de la seva problemàtica i no pas de la seva solució. No es pot perdre mai l’objectivitat”, afirma, amb ganes ja de recuperar dins la seva trajectòria professional el vessant més assistencial: “Tinc ganes de reprendre la relació directa amb els pacients. Em segueix agradant molt la part clínica de la meva feina. De fet, si no fos metge no sé pas què faria. Per a mi la medicina és una vocació, és la meva vida.” Com també ho va ser per al seu pare i el seu avi, també metges.
