Text del 2003
El metge del futur estarà incentivat si se’l pot premiar pel que fa, a més de pagar-li pel que és.
La Unió Catalana d’Hospitals és una agrupació de 94 entitats hospitalàries que es va crear el 1975. En aquella època a Catalunya es disposava d’hospitals i centres vinculats a mutualitats o a institucions i ajuntaments, o bé a fundacions privades sense finalitat de lucre. Aquests centres van estendre els serveis més enllà dels assegurats i els van oferir a la Seguretat Social per tal de pal·liar el desequilibri entre la dotació hospitalària i la població causat per la immigració procedent d’altres regions d’Espanya. Aquests hospitals negociaven, a Madrid, amb l’Institut Nacional de Previsió i amb la Seguretat Social, les contrapartides per atendre malalts de la Seguretat Social. “En el sistema sanitari predemocràtic hi havia la doble oferta pública d’hospitals de la Seguretat Social i d’hospitals on es podia anar per la Seguretat Social”, explica el Dr. Boi Ruiz García, director general de la Unió Catalana d’Hospitals i membre de la junta directiva del Foment Nacional del Treball.
Amb l’arribada de la democràcia es va optar per respectar la xarxa de centres concertats existent integrant-la en una xarxa hospitalària d’utilització pública. Per aquest motiu, la sanitat catalana s’estructura segons un model mixt: “integra centres de titularitat jurídica privada com les fundacions i mútues municipals; algunes societats anònimes sense ànim de lucre, i, d’altra banda, els antics hospitals de la Seguretat Social.”
En aquesta decisió va ser fonamental el paper de la Unió Catalana d’Hospitals, representativa del model que va contribuir a consolidar. “Quan ens vam registrar com a entitat associativa, el 1977, ho vam fer com a patronal. Aproximadament el 90% de les entitats sanitàries catalanes estan en l’àmbit de la Unió.”
El sorgiment de la Unió Catalana d’Hospitals responia a la voluntat de maximitzar l’aprofitament dels diners públics. “Ens vam crear amb el convenciment que la gestió dels serveis públics sota el dret privat és més eficient que sota el dret públic.”
El Dr. Boi Ruiz considera que, en un futur, s’ha de superar la distinció que perviu entre hospital públic i privat “en funció de qui és el propietari de l’edifici i de si els treballadors són funcionaris o laborals. Un sistema sanitari és públic o privat depenent de qui paga els serveis i cal avaluar-lo pels resultats, mitjançant el control adequat.”
Actualment, des del sistema sanitari cal aconseguir que els professionals, bàsicament els metges, se sentin ben tractats, amb el reconeixement de les mateixes empreses i dels ciutadans. “És un dels grans reptes dels sistemes sanitaris europeus. El metge, que ha evolucionat d’una professió liberal a ser una persona assalariada, es troba que els ciutadans ja no dipositen en ell la responsabilitat de l’atenció sanitària, sinó que ho fan en l’Estat, i aquest darrer la traspassa al metge. El metge ha passat a ser un agent de l’autoritat sanitària.”
En les generacions de metges joves un factor important és l’alta feminització de la professió, que introdueix un canvi en les condicions de treball. Això, juntament amb el fet que els facultatius ja no tenen “el referent del metge com a autoritat sanitària, socialment reconegut, que treballava de sol a sol i amb un estatus elevat objectivable”, sinó el referent de la plaça en propietat, fa que es requereixin decisions de caràcter polític i plantejaments estratègics entre l’autoritat sanitària, els hospitals i els metges.
Un motiu de preocupació en la Unió Catalana d’Hospitals és trobar instruments que facin que els professionals se sentin satisfets en les organitzacions. “És difícil que tinguin expectatives que no siguin merament la relació laboral, la contractual i la salarial.”
Cal tenir en compte que hi ha valors de l’antic paradigma que es poden extrapolar a la realitat actual. “Les noves generacions de facultatius haurien de tenir en compte i defensar que hi ha tres nivells de reconeixement: un metge cobra pel que és; a més, segons què faci amb el que és, pot accedir a una segona contraprestació (si treballa més que d’altres…), i, encara, segons com dugui a terme tot el que fa a partir del que és, pot rebre una tercera contraprestació (l’excel·lència de la seva actuació). Això faria que, la motivació pel que es fa cada dia tingués un horitzó de reconeixement.”
Cap als anys vuitanta va tenir lloc una reconversió estructural que va fer que alguns hospitals d’atenció d’aguts per la Seguretat Social que no complien certs requisits, esdevinguessin serveis sociosanitaris i de malalties cròniques donant resposta a una necessitat emergent. Igualment, els centres que van romandre d’aguts van haver d’incorporar més llits i obrir posteriorment línies d’atenció sociosanitària per l’envelliment de la població. “Volem fugir de la paraula sociosanitària i parlar d’atenció a la dependència. Es tracta del servei a unes persones que han perdut l’autonomia; per exemple, quan dues persones grans que viuen soles es troben que, per raons de malaltia, l’una no pot ajudar l’altra.”
Molts centres tenen serveis d’atenció domiciliària, però cal recórrer a l’internament quan hi ha d’haver una persona que tingui cura d’algú a la llar durant les 24 hores del dia perquè cap familiar no se’n pot fer càrrec. De tota manera, hi ha una fórmula intermèdia: “L’hospital de dia o centre de dia, depenent de si s’hi ofereix atenció sanitària o més a la dependència, i en què la persona se’n va a casa a pernoctar.”
Pel que fa a la dependència que generarà l’envelliment de la població, el Dr. Boi Ruiz subratlla que caldria sospesar si és sostenible com a dret universal i finançat públicament amb els impostos. “Cada vegada entrem més en una irresponsabilització individual per traspassar la responsabilitat a la col·lectivitat”, però s’ha de tenir en compte la correlació entre els serveis públics i els impostos.
Clarament, “no es poden oferir als ciutadans noves prestacions que no vagin acompanyades d’una dotació pressupostària que surti dels impostos.”
Estudis publicats a The Economist mostren que l’increment del cost sanitari no estarà determinat per l’envelliment de la població, sinó pel cost tecnològic. “Cada cop tenim medicaments més eficaços, però més cars. A Catalunya la despesa en farmàcia representa més del 30% del pressupost de Sanitat.”
Tant els governs com la societat tendeixen a veure la sanitat com a únicament generadora de despesa. El Dr. Boi Ruiz ho nega: “A més de curar la gent, proporciona una enorme riquesa social i econòmica.”
En molts indrets de Catalunya, les empreses més importants són els hospitals: “Contracten gent, fan que al seu voltant hi puguin subsistir persones amb negocis diversos, paguen impostos i, a més, el 40% de la despesa es destina a l’adquisició de béns i serveis: aliments, medicaments, equipaments, etc.”, conclou el Dr. Boi Ruiz.
