Text del 2003
Alleugerir el dolor porta intrínseca una potencialitat curativa.
En el món de la medicina, el metge ha prestat des de sempre la màxima atenció al dolor físic, i ha associat la seva labor professional al fet d’alleugerir el dolor. La Societat Catalana de Dolor representa la màxima expressió d’aquesta realitat i un crit d’alerta cap a la nostra societat. No hi ha especialistes en aquest camp mèdic, ni tampoc un reconeixement explícit per part de la societat de l’especialitat en dolor, quan totes les disciplines mèdiques s’hi enfronten. El Dr. Carlos de Barutell Farinós i el Dr. Ricardo Ruiz López van ser els promotors de la creació de la Societat Catalana de Dolor compartint la presidència i vice-presidència d´aquesta. Ells juntament amb altres professionals mèdics van adonar-se, fa uns anys, de la necessitat de crear una entitat que defensés i donés a conèixer aquesta especialitat. Així, el 2000 es va crear la Societat Catalana de Dolor que pertany a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. “La societat occidental ha evolucionat; el model mèdic també ha anat canviant i s’ha pres consciència que calia replantejar alguns aspectes del món de la medicina. A partir dels anys 60 en els països anglosaxons es va recuperar la idea que alleugerir el dolor havia de ser un objectiu prioritari de la tasca del metge. Si bé totes les especialitats mèdiques s’enfronten al dolor perquè aquest és el primer símptoma que té una persona davant d’una malaltia i, per tant, el motiu més freqüent d’una consulta mèdica, poques especialitats havien estudiat el dolor com a objecte preferencial. Només les branques de l’anestesiologia i la neurocirurgia s’havien ocupat d’estudiar-lo.”
El 1945 el Dr. John Bonica va crear als Estats Units les primeres clíniques especialitzades en el tractament del dolor. “Va ser el primer metge en tractar el dolor com una malaltia. Va traçar una línia divisòria i va crear unes unitats especialitzades en el tractament del dolor aglutinant un equip de diferents especialistes amb l’objectiu de poder fer un diagnòstic precís i determinar un tractament adequat per cada pacient. Aquesta idea es va anar implantant en d’altres països, entre ells Espanya. Aquest metge també va contribuir a la creació de la Societat Internacional per l’estudi del dolor.”
El dolor es va passar a considerar no sols com un símptoma de moltes malalties sinó com una veritable enfermetat que necessitava un tractament adequat i determinat per especialistes. L’anestesiologia és la branca que més ha impulsat en les úlitmes dècades les investigacions sobre el dolor. A Catalunya es va prendre consciència de la necessitat d’actuar en aquest camp després de detectar l’impuls que en els països anglosaxons tenien els estudis sobre el dolor. Un equip de persones encapçalades pels Dr. de Barutell i Dr. Ruiz López van començar a aglutinar una sèrie de professionals mèdics, clínics i investigadors per a constituir-ne una societat. “Hem de partir de la multidisciplinarietat per dur a terme les investigacions i aconseguir beneficis pel pacient.”
El dolor es manifesta en totes les malalties i reclama tractaments diferents. Per aquest motiu cal que el concepte de dolor es consideri com una malaltia. “Els anestesiòlegs i els cirurgians són els grans coneixedors del dolor agut, ja sigui quirúrgic o postoperatori. Tradicionalment l’han hagut de tractar. Mentre que el dolor agut té una importància biològica perquè és indicador d’un problema, el dolor crònic deixa de tenir aquesta funció i s’ha de considerar una malaltia. Però el dolor s’extén a molts àmbits. El dolor postraumàtic sorgeix com a conseqüència d’un traumatisme per accident. L’alleugerament del dolor agut adquireix una temporalitat d’urgència perquè genera un patiment molt fort. En canvi, el dolor crònic pot ser produït per un càncer (al voltant del 80% dels càncers es manifesten amb dolor) o per un problema reumàtic. És difícil suavitzar de forma eficaç el dolor generat pel càncer. El dolor reumatològic apareix després d’una malaltia inflamatòria. És més que un símptoma i es converteix en una malaltia invalidant que pot afectar la persona en molts aspectes de la seva vida. El dolor, en aquest cas, s’ha de tractar com una malaltia. A la societat occidental, el 25% de la seva població pateix algun tipus de dolor crònic durant la seva vida. El dolor també pot tenir com a origen una lesió del sistema nerviós central. Les neuràlgies facials, els dolors de raquis (columna vertebral) són d’aquest tipus.”
Hi ha poc coneixement sobre els mecanismes del dolor i el seu tractament perquè a les facultats de medicina no s’ha donat a aquest fenomen prou importància. El vice-president de la Societat Catalana de Dolor, el Dr. Ricardo Ruiz López indica que “els especialistes en dolor provenim d’altres especialitats mèdiques. Jo sóc neurocirurgià. Els plans d’estudi de les universitats contemplen el dolor com un tema integrat dins les altres especialitats però no el consideren una especialitat independent. La realitat no es correspon amb el que l’opinió pública coneix: la necessitat de trobar respostes a les dolències. Actualment a la majoria d’hospitals catalans hi ha un professional mèdic que s’encarrega de tractar el dolor, sobretot en els hospitals universitaris de més alt nivell, on hi ha especialistes molt ben preparats. Catalunya és una de les comunitats que té més unitats de dolor. A nivell estatal aquestes unitats no tenen reconeixement oficial dins d’un hospital. S’està fent una labor extraordinària sense cap tipus de reconeixement. A més, hi ha un dèficit important d’especialistes en anestesiologia que és l’especialitat que més tracta el dolor i això fa que no puguin dedicar-se de forma exclusiva a tractar-lo.”
El fet de trobar la manera d’afeblir el dolor està directament relacionat amb una millora de la qualitat de vida. “Si tractem correctament el dolor viurem millor i segurament més anys. Aminorar el dolor porta intrínseca una potencialitat curativa: no notar el dolor fa sentir millor i fa viure més feliç. Les tècniques que utilitza la medicina del dolor no s’ha comprovat científicament que redueixin el temps de vida, al contrari, totes coincideixen en la màxima de ‘primum non nocere’, és a dir, primer no lesionar, no fer més mal del que ja hi ha. Les tècniques que s’apliquen són per alleugerir el dolor i són reversibles. No produeixen un mal colateral. Quasi tots els medicament alleugeren, n’hi ha pocs que curin. Aquest és el principi de la farmacologia.”
La Societat Catalana de Dolor realitza reunions trimestrals per als seus associats i un simposi anual on es tracta un tema monogràfic vinculat al camp del dolor al qual hi assisteixen professionals mèdics de dins i fora de Catalunya. El simposi està obert a tothom i té un nivell científic molt alt que deriva de l’alt nivell qualitatiu d’investigació en el camp del dolor que hi ha Catalunya.
