Text del 2003
Som el país on es fan més trasplantaments i on el nombre de donants és més elevat.
El trasplantament d’òrgans, una intervenció que fa només quaranta anys semblava extreta d’un llibre de ciència-ficció, és actualment una tècnica mèdica assentada i reconeguda que continua donant passos encertats cap a un continu perfeccionament. Catalunya sempre ha estat capdavantera en tot l’Estat. Els metges catalans han liderat les primeres operacions i el grau de qualitat assolit en els hospitals de Catalunya no té res a envejar a altres centres europeus de primera línia. Una mostra evident d’aquest alt nivell és l’existència de la Societat Catalana de Trasplantament: És l’única a Espanya i té una vocació internacional que l’ha impel·lit a intercanviar coneixements amb els més destacats homòlegs internacionals. La importància científica de la disciplina justifica la seva amplitud de mires: “Els avenços dins d’aquest camp tenen una gran repercussió en tots els àmbits de la medicina i provoquen el canvi de moltes postures”, considera el Dr. Carles Margarit Creixell metge que, juntament amb el doctor Jaurrieta, va efectuar l’any 1984 el primer trasplantament de fetge a Catalunya, i que és actualment el president de la Societat Catalana de Trasplantament.
L‘entitat neix el 1985, en plena ebullició d’una especialitat, en aquells moments, encara incipient. “Als anys 60 van aparèixer els primers medicaments que controlaven el rebuig i es van iniciar les primeres intervencions, tot i que l’èxit es va apaivagar ràpidament perquè els resultats no van ser gens positius. Però als anys 80 es descobreix la ciclosporina, que és un fàrmac immunosupressor cabdal per a posar fre a la resposta negativa del sistema immunitari al nou òrgan. La investigació es canalitza per aquesta banda i comencen a aparèixer nous productes”, comenta el Dr. Carles Margarit.
L’avenç mèdic obre les portes al progrés quirúrgic: els primers trasplantaments són un èxit i el rebuig, que era el problema més punyent, va deixar de ser una frontera insalvable. Els equips d’especialistes catalans no perden el tren i s’endinsen en aquesta revolució mèdica sense precedents. El seu protagonisme és indubtable: “L’any 1963, el cirurgià Gil Vernet i el nefròleg Antoni Caralps realitzen amb èxit el primer trasplantament de ronyó a Espanya. El de pàncrees arriba el 1983, de la mà del Dr. Gil Vernet i de Laureano Fernández-Cruz.”
L’impuls no s’aturarà aquí. L’any 1984 els doctors Margarit i Jaurrieta practiquen la primera substitució de fetge. El mateix any té lloc la de cor, pel Dr. Josep Maria Caralps i el Dr. Bonnín. “L’any 1990 el metge Julio Astudillo, el Dr. Morell i jo mateix fem la de pulmó. I al 1985 es realitza el primer trasplantament hepàtic infantil. L’únic que no ha estat iniciat ni practicat a Catalunya és el de budell”, apunta, abans d’indicar que el fruit d’aquest dinamisme va desembocar en la creació de la Societat: “El promotor de la iniciativa fou el Dr. Antoni Caralps, el primer president de la Societat. Ell va ser qui va veure que era necessari aplegar els professionals perquè hi havia una problemàtica comuna a tots els trasplantaments, i era important que hi hagués un nexe d’unió entre els especialistes.”
L’entitat va acabar assumint una representació estatal: “A Espanya no ha estat possible crear una institució d’aquestes característiques.”
Els congressos, que són bianuals, tenen un elevat i creixent grau d’assistència: “L’últim va reunir uns 600 professionals de tot l’Estat. També hi havia molts metges sud-americans i d’alguns països europeus”, constata el president.
La projecció internacional de la Societat emprèn un camí ferm des de la seva constitució: “L’any 1989 vam tenir l’honor de rebre a Barcelona el congrés de l’European Society for Organ Transplantation, institució que representa l’organització europea de l’especialitat. La ciutat preolímpica encara no era prou coneguda i, tot i així, vam atreure un bon nombre de participants. Va ser molt important. A més, vam tenir la sort d’acollir la primera presentació a escala mundial de l’experiència amb un nou immunosupressor: el tacrolimus, que actualment s’utilitza de forma habitual”, explica.
Aquests esdeveniments, tant si s’organitzen dins l’àmbit nacional com si pretenen traspassar fronteres, esdevenen una oportunitat única per a posar en comú els coneixements, sobretot si el camp del que es tracta és tan ampli com el d’aquesta branca mèdica. “L’especialitat engloba els experts en trasplantaments de tots els d’òrgans i de teixits; això inclou a molts professionals. Els congressos bianuals donen l’oportunitat de consensuar la problemàtica que tots compartim, com són els temes de la immunosupressió, les infeccions o el rebuig. També es tracten qüestions complexes, que requereix una regulació legal, com és el cas de la donació. Actualment, també hi ha altres temes polèmics, com la possibilitat de donar òrgans de persones vives o la creació d’un sistema de venda o remuneració. El trasplantament és una especialitat de la medicina, situada sovint en la frontera de la legalitat”, opina, abans d’indicar que la Societat també organitza sessions de periodicitat mensual per atendre qüestions monogràfiques o específiques.
Aquests especialistes han estat immersos durant les darreres dècades en un mar de coneixements que han hagut de ser actualitzats amb molta freqüència. “Dels anys 70 ençà, la medicina ha sofert molts canvis. L’esforç del col·lectiu per adaptar-se als nous reptes informàtics, tecnològics o quirúrgics ha estat impressionant i continu. No et pots quedar parat”, afirma el president de la Societat, i destaca que el reciclatge no només té a veure amb l’adaptació als avenços sinó també amb la formació continuada. “El metge que es dedica a aquest camp ha de tenir una preparació molt completa i heterogènia, ja que els tractaments són multidisciplinars; intervé un equip nombrós de professionals, i el cirurgià no es pot limitar només a operar i a donar punts. Hem de tenir coneixements de les altres disciplines, perquè aquests pacients després poden presentar problemàtiques diverses. Quan més amplis siguin els teus referents mèdics, més idees podràs intercanviar amb els altres experts”, assenyala.
L’exercici d’aquesta branca mèdica requereix una dedicació exhaustiva, reservada per a doctors apassionats per la seva tasca: “Se n’aprèn molt amb el contacte diari amb els altres companys, tenim la sort de treballar amb els millors de cada especialitat. La professió acaba sent com una droga; és a dir, si realment t’hi impliques és difícil sortir-te’n, perquè motiva molt. Veure malalts que fa uns anys es morien i que ara, després de l’operació, poden fer una vida normal, em continua semblant un avenç extraordinari.”
Els hospitals que protagonitzen aquest tipus d’operacions solen ser equipaments importants. “Són centres de gran prestigi, on es fa investigació. A més, hi estan presents totes les especialitats. Amb un parell metges bons aquests programes no funcionen, hi ha d’haver un equip d’especialistes de qualitat capaços d’absorbir l’elevada quantitat d’intervencions que es realitzen cada any.”
En tota unió d’esforços i coneixements, sempre hi ha d’haver algú que assumeixi el liderat: “Si no hi ha aquesta figura, és difícil que el projecte tiri endavant, perquè és precisament aquesta persona qui motiva la renovació i l’entrada de nous professionals”, opina el doctor Carles Margarit.
El nombre de trasplantaments a Espanya és alt: “En relació a la quantitat de població, som el país on es fan més intervencions. I si tenim en compte que van a càrrec de la sanitat pública, llavors ja és extraordinari.”
El mateix succeeix amb el nombre de donants, que assoleix xifres desitjades per altres països. Segons el president de l’entitat, la diferència la marca un sistema d’organització capdavanter. En aquest camp, Catalunya també ha marcat la pauta: “S’ha de recordar que quan vam iniciar aquest tipus d’operacions, no hi havia cap coordinació. Els metges telefonàvem als hospitals i preguntàvem. Amb el suport de l’Administració, la doctora Deulofeu va endegar la primera oficina d’intercanvi d’òrgans, estrenant així la centralització. Vam ser pioners en aquest mètode organitzatiu. Després, el relleu el va agafar Madrid. Ara som d’àmbit autonòmic.”
La donació és un assumpte complex, que no s’adapta bé a les improvisacions, ja que necessita una atenció personalitzada: “Ens vam adonar que havia d’existir un col·lectiu mèdic dedicat a aquest tema d’una manera específica. A més, s’ha de saber informar als familiars, plantejar la donació i tenir experiència en aquest tipus de demanda. Tot això no es prepara d’un dia per l’altre, sinó que s’ha de professionalitzar. Abans es deia que a Espanya hi havia tants donants perquè la gent anava sense casc a les motos i hi havia molts accidents. Això no és cert. No tots els morts a les carreteres són donants. És un tema d’organització dels hospitals el que ens diferencia. Així mateix, hi ha més donants que en d’altres països europeus o nord-americans, i això fa que el nombre de trasplantaments s’elevi.”
El futur de la disciplina està condicionat als progressos de la recerca científica. “El gran canvi esdevindrà quan no es necessitin immunosupressors. Actualment la investigació s’està enfocant molt cap a la tolerància, és a dir, aconseguir que el sistema immunitari de l’individu amb un òrgan trasplantat acabi reconeixent-lo com si es tractés d’un de seu. Això permetria que poguéssim suspendre la medicació continuada. Seria la panacea de l’especialitat”, valora el doctor Carles Margarit, abans de detallar quins són els òrgans que més es resisteixen al trasplantament: “Des del punt de vista del rebuig, el fetge dóna menys problemes. El pulmó o el budell prim són més conflictius perquè són òrgans barrera, és a dir, limiten amb l’exterior. Si un budell fa un rebuig i perd tota la seva protecció mucosa, totes els bacteris intestinals passen a dins del cos i és una catàstrofe. Per aquest motiu, els resultats en aquest tipus d’intervencions sempre són inferiors.”
Els avenços en la creació i perfeccionament d’òrgans artificials podrien oferir un nou camí de tractament i d’esperança. “Pel que fa a la diàlisi, ja tenim una màquina que funciona i que cada vegada és més sencilla i ràpida. A més, no vol dir que una persona que faci diàlisi es mori, tot i que a llarg termini la seva esperança de vida potser és inferior. En el cas del cor, crec que anem pel bon camí, l’efecte mecànic ja s’ha aconseguit. El problema és que ha d’estar funcionant contínuament i que es necessita trobar una font d’energia transportable i que no s’acabi mai.”
Tanmateix, el fetge es resisteix de moment a tenir un substitut eficaç: “És difícil crear un òrgan artificial que substitueixi a la gran fàbrica metabòlica de l’organisme. Encara estem lluny”, comenta el president de la Societat, qui valora positivament l’actual recerca en òrgans temporals: “Hi ha molts malalts que es moren quan falla el fetge, perquè no disposen de cap substitut a temps. Si es trobés algun mecanisme que permetés que el pacient aguantés encara que fos uns dies o unes setmanes seria un gran pas.”
Quant a la investigació en animals hi ha encara massa barreres: “És aquell futur del que es diu que sempre serà futur”, valora el doctor Carles Margarit, qui creu que la recerca científica amb ximpanzés oferiria grans possibilitats, tot i que aquest camí està truncat per consideracions ètiques. “Per això, hem d’utilitzar el porc, que està més lluny de nosaltres. Has de fer tota una sèrie de manipulacions genètiques perquè l’òrgan trasplantat se sembli a l’humà. S’està treballant força en aquest camp, però encara és aviat. A més, hi ha hagut entrebancs que han posat fre a la recerca, principalment per la por a transmetre malalties víriques. Sembla que els retrovirus porcins no són nocius per a l’home, però no està del tot comprovat.”
Consolidar la investigació és un dels principals objectius d’una especialitat que tindrà una vida llarga. “Al segle XX, el fetge emmalaltia fonamentalment per l’alcohol o les hepatitis víriques. Ara hi ha una altra patologia que és l’obesitat que deriva també en una afecció hepàtica. I quan siguem capaços de controlar-la n’apareixerà una de nova. Hem de treballar perquè els trasplantaments no siguin necessaris, però les persones cada vegada viuen més anys i, per tant, hi ha més possibilitats que els hi falli un òrgan”, afirma, abans d’assenyalar que el desenvolupament de la recerca científica a Catalunya és una assignatura pendent per a la Societat que presideix: “Encara no estem a l’alçada dels principals laboratoris europeus o nord-americans, i això ens preocupa. Per aquest motiu, oferim beques als professionals de tot el món, per tal que desenvolupin la seva tasca en algun hospital català”, assevera Carles Margarit, qui avalua molt alt el nivell assolit pels investigadors catalans fora de les nostres fronteres: “Han hagut de marxar fora per poder treballar. Estan liderant equips de recerca en altres països i no necessiten demostrar res. Seria bo facilitar-los mitjans perquè retornessin. El problema és que aquí la investigació, com l’ensenyament o la sanitat no haurian de romandre als vaivens de la política.”
Per a aquest especialista, l’aposta pel foment d’aquesta activitat està del tot justificada: “Els fruits de la recerca tindran transcendència en molts camps de la medicina.”
