Text del 2004
Les solucions que dóna el cirurgià pediàtric poden ser immediates o no, però resolen problemes, no hi ha mitges tintes.
L’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona té com a Cap del Servei de Cirurgia Pediàtrica el doctor Carlos Bardají Pascual. El fet de ser metge cirurgià pediàtric és una tríade que desgrana amb aquestes paraules: “Sóc metge perquè els meus avantpassats ho van ser, sóc cirurgià perquè tinc un tarannà força resolutiu i sóc pediatre, senzillament, perquè m’agraden els nens. Les solucions que dóna el cirurgià pediàtric poden ser immediates o no, però resolen problemes. No hi ha mitges tintes. Cirurgies pal·liatives n’hi ha molt poques.”
Se sent fill de Barcelona, però també de la nissaga de metges de la qual prové. Un llinatge que ha transmès la vocació per la medicina des del segle xix fins arribar a la quarta generació. “Quan era petit ajudava el meu pare, que era pediatre. Anàvem a visitar malalts a domicili, fins i tot els diumenges.”
El Dr. Bardají és el gran de vuit germans i l’únic que va agafar el relleu professional de mans del pare. Admirava especialment la seva brillantor, l’amor que sentia per la medicina i la vocació de servei quasi il·limitada. “Recordo que l’any 1962 va haver-hi a Barcelona una gran nevada que va col·lapsar la ciutat durant una setmana. El pare era el responsable del servei de prematurs de l’Hospital de la Vall d’Hebron i perquè els companys poguessin arribar-hi, els esperava amb el seu cotxe a la plaça de Lesseps, on arribava el Metro, per pujar-los a l’hospital. Després, baixava també el torn que sortia al migdia. Estic segur que aquests fets m’han influenciat força a l’hora d’estimar la feina.”
Va començar la carrera de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona, a principi dels anys setanta. “Sóc membre de la cinquena promoció de la UAB. Vaig decidir pujar al tren de l’ensenyament modern, perquè en aquell temps era la millor alternativa a la Universitat de Barcelona. A l’Autònoma, les unitats docents estaven molt ben equilibrades: n’hi havia una a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, una altra a l’Hospital de la Vall d’Hebron i, la darrera, a l’Hospital del Mar.”
La major part dels professors que va tenir eren molt joves i feien la seva tasca sota la supervisió dels professors numeraris. “El Dr. Villar Palasí, el Dr. Salvà Miquel i el Dr. Laporte Salas, els fundadors de la UAB, van seleccionar professors molt joves i molt motivats, amb una clara vocació docent.”
Els primers anys d’estudiant els va viure en un context d’efervescència política i social. “Els dos primers anys de carrera els vaig fer a l’Hospital de Sant Pau. Va coincidir amb una vaga que va durar quatre mesos. Aleshores tenia disset anys i era delegat de curs, juntament amb Carlos Guarner Aguilar, que ara és digestòleg. Tots vam aprendre d’aquelles experiències.”
A partir de tercer va anar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, que tenia la unitat docent més sol·licitada. “Érem tan sols uns quaranta alumnes en una petita unitat docent, situada al Pavelló de Govern de la Ciutat Sanitària, on comença el Tibidabo. A quart vaig fer l’assignatura de pediatria. En acabar les pràctiques, em vaig reenganxar voluntàriament al Servei de Cirurgia Pediàtrica de l’Hospital de la Vall d’Hebron i m’hi vaig quedar com a alumne intern.”
El Dr. Bardají pertany a la promoció que va inaugurar el MIR l’any 1978. Va fer la residència a l’Hospital de la Vall d’Hebron, el mateix hospital on havia fet les pràctiques clíniques. “Vaig treure bon número, de manera que vaig poder fer l’especialitat al Departament de Cirurgia Pediàtrica de la Vall d’Hebron. Aquesta decisió va estar animada per moltes persones prestigioses, com el Dr. Boix Ochoa, que era el cap del Departament, o el Dr. Martínez Mora, que era una eminència en cirurgia oncològica i genitourinària.” Hi va estar els cinc anys de residència i un any més que va prolongar voluntàriament a causa de les precàries condicions laborals de l’època. Després dels sis anys de residència, una estada a l’Hospital Sahlgrenska de Göteborg (Suècia), amb la tesi doctoral enllestida i ja format, va començar a volar tot sol.
Com que ja tenia dos dels seus quatre fills, va fer les oposicions al Cos de Metges Titulars de Sanitat per tal d’assegurar-se una estabilitat econòmica. Va guanyar la plaça de Mataró i quan va sorgir l’oportunitat, demanà una excedència, va fer les maletes i se’n va anar a Pamplona a fer-se càrrec de la seva primera plaça d’especialista. “Vaig arribar-hi amb vint-i-nou anys i vaig estar a l’Hospital de Pamplona treballant amb un equip que em va acollir meravellosament. Un equip que la gent anomenava el dream team, perquè estava format per cirurgians magnífics.”
El somni de Pamplona es va trencar l’any 1992 quan li van comunicar que el seu pare havia mort de manera sobtada. “La mort del meu pare em va afectar moltíssim i va fer que comencés a pensar a tornar a Barcelona, perquè la família em necessitava.”
Quan va tornar, la situació social i econòmica no havia canviat gaire. “Malgrat la difícil situació laboral existent, vaig tenir la sort de guanyar una plaça d’especialista a l’Hospital Nen Jesús, de Sabadell. Era un hospital monogràfic magnífic, on es treballava força, però en molt bones condicions”.
Amb trenta-nou anys i tota l’experiència acumulada volia crear un servei de cirurgia pediàtrica, i amb aquesta idea va anar a Tarragona. “Vaig decidir obrir el Servei de Cirurgia Pediàtrica a l’Hospital Universitari Joan XXIII, en un moment en què, exceptuant Barcelona, tan sols n’hi havia un a Girona. Gràcies a aquella iniciativa i a l’esforç diari, ara tenim un servei consolidat integrat per cinc persones molt ben formades, que actua com a referència de les regions sanitàries de Tarragona i Tortosa i compta encara amb expectatives de creixement.”
El servei tracta fonamentalment malformacions congènites de tots els aparells. Les més freqüents són les que afecten l’aparell genitourinari (genitals, ronyó i les vies urinàries), les digestives i les toràciques, que normalment es poden corregir. “Opero una mitjana de mil nens l’any i més del 90% de la patologia congènita es resol satisfactòriament i sense deixar seqüeles.” Dins del món de la cirurgia pediàtrica les malformacions que poden sorgir són molt conegudes. Algunes són malalties hereditàries, altres anomalies congènites esporàdiques. El servei s’ha distingit pel desenvolupament de tècniques mínimament invasives i l’endocirurgia toràcica, abdominal i renoureteral. En el camp de la recerca les línies fonamentals versen sobre motilitat digestiva, diagnòstic prenatal de les malformacions congènites i dolor en el nen. En l’àmbit docent, va crear per primer cop amb entitat pròpia a Espanya l’assignatura de cirurgia pediàtrica a la Universitat Rovira i Virgili.
El doctor Bardají connecta amb els nens per petits que siguin i es posa al seu nivell. “El metge ha d’establir un vincle personal amb el pacient, encara que sigui petit, perquè amb un nen d’un any ja pots establir una vinculació afectiva, mitjançant senyals o mímica.” Per als petits, deu ser com un mag que té el poder de curar-los i que de tant en tant fa aparèixer un sonall o un xumet.
