Text del 2006
Orientem els esforços a l’aplicació de la tecnologia electroquímica a processos d’interès industrial i a l’estudi de la corrosió dels materials.
Els grups de recerca catalans han impulsat el món de la investigació i han fet aportacions rellevants al conjunt de la ciència gràcies a l’esforç, la dedicació i la il·lusió que han esmerçat en els seus projectes. Aquest avenç ha estat possible tot i haver hagut d’enfrontar-se a unes dotacions pressupostàries escasses que els han dificultat més la seva tasca. Per això, reclamen un impuls inversor més gran dels poders públics, però també un compromís decidit per part de les empreses que també tenen molt a dir en la carrera de la investigació. El doctor Carlos Müller Jevenois és director i responsable de projectes del Laboratori d’Electrodeposició i Corrosió (ELECTRODEP). Així mateix, és catedràtic de la Universitat de Barcelona i des de sempre ha estat molt compromès amb el món de la recerca. En aquest sentit, reivindica amb força una revisió dels seus objectius i del seu model de funcionament per afrontar els reptes de futur i situar-se al capdavant de la investigació mundial. Llicenciat a la facultat de química de la Universitat de Barcelona, la trajectòria professional del doctor Müller ha anat molt unida a aquesta institució docent catalana i a la seva evolució. Durant anys, ha exercit responsabilitats en els òrgans directius de la universitat de Barcelona: n’ha estat vicerector de recerca i de política científica, vicedegà de la facultat de química i finalment director del departament de Química Física, des d’on ha treballat per impulsar la recerca. Tot i fer estades breus a l’estranger, va optar per quedar-se a Catalunya amb “la il·lusió de transformar la universitat i convertir-la en un espai de coneixement adaptat a les necessitats de la societat actual.”
El seu estudi de doctorat va tractar sobre l’estudi de processos d’adsorció sobre l’elèctrode de mercuri, temàtica que va derivar cap a l’estudi de l’electrodeposició, línia d’investigació en què el seu equip de recerca en electroquímica treballa des de fa alguns anys. “El Laboratori d’Electrodeposició i Corrosió està constituït al voltant d’un grup consolidat de científics que han dirigit els seus esforços a l’aplicació de la tecnologia electroquímica a processos d’interès industrial i a l’estudi de la corrosió dels materials. Aquests processos tenen una aplicació directa en la creació de recobriments anticorrosió o de recobriments a escala nanomètrica per a dispositius electrònics.”
El laboratori ELECTRODEP està capacitat per oferir assessorament tècnic i posar a punt nous processos per a les empreses interessades en la fabricació de dipòsits o en la caracterització de materials. “No tenim cap patent, però sí que disposem d’una formulació per fer recobriments d’aliatges binaris d’interès per a la indústria de l’automòbil. El nostre plantejament ha estat sempre el de buscar projectes amb possible aplicació tecnològica”
Tot i que actualment el desenvolupament científic de la majoria de les universitats catalanes és absolutament equiparable al nivell europeu, encara perdura un cert desconeixement sobre aquesta realitat. “En conjunt hem assolit un estatus comparable al de moltes universitats de prestigi del món. El fet que la societat no en tingui consciència pot tenir a veure amb l’existència d’uns canals inadequats d’informació. El públic no és receptiu a aquests temes. La realitat és que els diaris han creat suplements científics que han acabat desapareixent per falta d’interès social, quan les universitats han creat gabinets de premsa amb l’objectiu, entre d’altres, de difondre la informació científica que s’hi genera. Crec que la solució hauria d’anar en la línia d’introduir l’educació científica a les escoles.”
Avui, un elevat nombre de grups de recerca topa amb un problema d’organització que, segons el doctor Müller, requereix solucions ràpides. “Des de fa anys s’ha anat aplicant un model de treball promogut per la llei de la ciència que ha permès a la recerca espanyola pujar un graó dins del conjunt del món de la investigació. No obstant això, si volem continuar ascendint i generant coneixement nou i pioner, hem de canviar el tipus d’organització Per competir a Europa calen més sinergies amb altres grups, cal més unió i una organització diferent. Com es diu sovint però no s’acaba d’acceptar, el mateix concepte de grup de recerca hauria de canviar i, en aquest sentit, hauríem de pensar en un treball d’equip interdisciplinari i que creui fronteres. Els científics d’aquest país hem demostrat que som capaços de publicar a les millors revistes del món, però ara és hora d’anar més enllà.”
També cal una transformació en l’entorn de la investigació, que acostuma a ser massa individualista. “En ciència dura, aquest plantejament cada vegada és més complicat de portar endavant perquè requereix una infraestructura i un entorn molt ampli i complex; cal interdisciplinarietat entre gent de moltes àrees de coneixement.”
També la universitat espanyola canvia ràpidament, de manera que és necessària una actualització. “Les darreres lleis de recerca sobre universitats han quedat obsoletes. No hem de tenir por al canvi. Estem aplicant una estructura i organització d’una universitat del segle xx, quan el que cal és repensar el model i adequar-lo al segle xxi.”
Un aspecte que ha canviat positivament en els darrers anys ha estat l’avaluació de projectes. “La sistemàtica fins al moment ha estat la de potenciar grups d’investigadors amb projectes interessants de recerca deixant-los evolucionar lliurement, la qual cosa ha facilitat l’increment del nivell científic i tecnològic.” Tanmateix, el que no s’ha revisat és la coordinació. “Seria bo especialitzar la recerca de les diferents regions. A Espanya hi ha un estament de coordinació, però no s’ha definit oficialment cap distribució, encara que a algunes àrees sembla que hi ha una tendència cap a una certa especialització, a Catalunya en els temes de biomedicina i biotecnologia. Hauria d’existir una entitat que pogués coordinar aquesta tasca en un esforç de concertació d’objectius.”
El doctor Müller també posa de manifest la necessitat de revitalitzar les inversions en recerca. “Els darrers anys hi ha hagut un estancament de les inversions en aquest camp. Tot i que hi ha veus que diuen que les inversions s’han incrementat, els diners poden haver estat destinats a crear centres i no tant a nodrir els canals de distribució competitius. Un greu problema recau en la dependència creada pels fons FEDER, que al llarg de l’última dècada han substituït inversions en recerca i desenvolupament dels estaments públics. El resultat és que, de fet, no s’ha incrementant el percentatge del PIB que s’ha destinat a R+D, sinó que s’ha reduït. Finalment, encara que les qüestions pressupostàries són molt importants, no podem oblidar el nostres investigadors. El nucli dur dels investigadors del país té un nivell molt alt; són persones de 35 a 45 anys que han demostrat tenir una gran capacitat per desenvolupar projectes importants i, no obstant això, en aquests moments estan en molts casos infravalorats i infrautilitzats. No ens podem oblidar dels investigadors del futur, els hem de proporcionar el camí per desenvolupar-se.”
