Text del 2004
Vam constatar que el trasplantament funcionava i només vam haver d’aplicar-lo a Espanya.
“L’any 2003 Espanya va registrar 1.134 trasplantaments de fetge, el 25% dels que es realitzaren a Europa. És el país que en fa més al món en proporció a la població que té, i el que compta amb més donants. Vint-i-tres hospitals públics espanyols en realitzen, tres dels quals són catalans, fet que implica una organització que és un exemple per al món.” Són les dades que assenyala amb satisfacció el doctor Carlos Margarit, cap de la unitat de trasplantament hepàtic de l’Hospital de la Vall d’Hebron.
Ell va fer el primer a Espanya: “En trenta anys d’experiència hem viscut uns temps extraordinaris. A mi em va marcar la tenacitat del doctor Starzl, que investigava el trasplantament sense saber si funcionaria. Per a nosaltres va ser més senzill, vam constatar que funcionava i només vam haver d’aplicar-lo.”
El 1982 el doctor Margarit era un jove metge de cirurgia general digestiva que, com el seu pare, el cirurgià del tòrax Felip Margarit, va anar amb una beca als Estats Units a conèixer les darreres tècniques: “Vaig assistir a una conferència del doctor Starzl, que havia fet el primer trasplantament hepàtic del món. Va presentar uns resultats de supervivència extraordinaris amb una nova medicació. Vaig acabar l’estada amb ell, a Pittsburg, on es feien sis-cents trasplantaments l’any. I aquí va canviar la meva vida professional. Vaig tenir la sort de ser un dels col·laboradors del doctor Starzl, amb qui vèiem sobreviure pacients que a Europa morien. També vaig assistir al llançament de la tècnica als Estats Units: va obtenir el vistiplau del National Institute of Health i va passar de ser un experiment a ser un tractament.”
El setembre de 1983 el doctor Margarit va tornar a Barcelona, als 32 anys: “Amb el doctor Jaurrieta vam tirar endavant el programa de trasplantament de fetge a Bellvitge, i a finals d’any va sorgir el primer pacient. El 23 de febrer de 1984, per mitjà del doctor Brulles, vam aconseguir-li un donant adequat. Llavors la gestió de donants era personal. Jo mateix vaig traslladar immediatament l’òrgan, amb una nevera. Els tràmits legals van endarrerir la intervenció unes hores, en què vam passar molts nervis esperant.”
La notícia del trasplantament es va estendre: “El ressò a la premsa va ajudar-nos a fer el segon. Va ser un rebombori a tot Espanya, Pittsburg es va convertir en la Meca del trasplantament i a Bellvitge recollíem tots els candidats d’Espanya. Però van sorgir problemes interns a l’hospital, i el programa de trasplantament no va rebre l’ajut de la Generalitat malgrat els èxits.”
Tot i les dificultats, el doctor Margarit, junt amb el doctor Martínez-Ibáñez, va aconseguir dur a terme, l’any 1985, el programa de trasplantament a infants, l’únic de Catalunya: “Com que a Bellvitge no hi havia hospital infantil, vaig traslladar-me a l’hospital de la Vall d’Hebron i el 1988 vam obtenir el permís per fer trasplantaments a adults.”
De llavors ençà, el doctor Margarit no ha deixat de treballar-hi: “Haver viscut l’evolució del trasplantament des del principi ens ha ajudat a fer recerca i a desenvolupar la tècnica. El 1992 vam ser pioners en partir el fetge en dos trossos per trasplantar-los a un adult i un nen. L’últim avenç ha estat el trasplantament amb donant viu, primer d’adults a nens i després entre adults, més complex perquè cal més quantitat de fetge. S’ha desenvolupat sobretot al Japó, on per qüestions culturals no es pot disposar de donacions de cadàvers. La millora de la tècnica i de la medicina en general també ha contribuït a ampliar molt el ventall de donants. A l’inici havien de tenir menys de 45 anys, ara n’hi ha que passen dels vuitanta.”
Però les donacions no són suficients respecte del nombre de candidats: “Hi ha molts pacients que esperen perquè saben que la supervivència després del trasplantament és superior al 90%. Mentrestant, viuen una situació anguniosa, ja que els queden uns mesos de vida. Un 10% moren abans del trasplantament.”
La selecció dels candidats és acurada: “Escollim els casos amb millors possibilitats de sobreviure. Operem els tumors que no s’han estès. Als pacients amb tumors molt avançats ja no els fem trasplantament, perquè la medicació immunosupressora accelera el càncer. En aquests casos, la cirurgia associada als avenços de la quimioteràpia ha canviat molt els resultats.”
A banda del trasplantament, el doctor Margarit practica cirurgia hepàtica per a altres patologies: “S’ha desenvolupat molt en els darrers vint anys gràcies al trasplantament, que ens ha aportat moltes dades sobre el fetge, la fisiologia i la tècnica.”
Les malalties hepàtiques canviaran: “La regeneració de teixits del fetge amb cèl·lules mare curarà malalties de tipus metabòlic. En malalties més generals com la cirrosi no hi ha un problema funcional de cèl·lules, sinó estructural, que crea problemes circulatoris. Per combatre la cirrosi cal disminuir l’alcoholisme, que n’és la primera causa. Pel que fa a l’hepatitis, les vacunes i els tractaments la faran desaparèixer. S’hi està investigant molt, ja que la pateix el 2% de la població espanyola.”
No hi ha dubte que la recerca és fonamental: “En el trasplantament cal investigar contínuament fàrmacs nous, la tècnica, el risc d’infeccions. Estàs en contacte amb molts camps que no corresponen a la teva especialitat, la qual cosa és molt enriquidora.”
El doctor Margarit creu que la recerca en el trasplantament continuarà: “És una tècnica rendible, hi ha gent que té medicació per a tota la vida, indústries farmacèutiques interessades. A més, la recerca en immunologia per al trasplantament també beneficia malalties com el càncer. Com que es fan tants trasplantaments, la indústria s’ha abocat a la recerca clínica, i ara volem afavorir-ne la recerca bàsica amb ajuts.”
