Text del 2004
El pacient no sols espera coneixements mèdics sinó també sensibilitat humana.
.
El recorregut històric que ens porta a conèixer la vida del doctor Oriol Domènec Llavallol posa de manifest la intensitat amb la qual ha sentit la professió mèdica i la capacitat de lluita que ha demostrat tenir per portar endavant els seus objectius. Avui, aquest eminent metge barceloní es mostra satisfet de la seva trajectòria professional i dels viaranys pels quals l’ha portat la vida. Va néixer al cor de Barcelona i de ben jove va decidir que estudiaria medicina en una universitat i una societat marcada per la situació política vigent. “Sempre he tingut un fort sentiment catalanista i això em va portar a penjar moltes banderes durant els primers cursos de medicina, a principis dels anys quaranta. Les meves tendències i actuacions polítiques van comportar que fos detingut i empresonat. Vaig passar per tretze presons. El règim franquista em va fer un consell de guerra i em va tancar a la presó de Montjuïc. Aquesta situació no em va impedir que seguís estudiant la carrera des de darrere les reixes. Em portaven a examinar a les tardes perquè anava emmanillat i en aquesta hora era més dissimulat. Aquest fet em va donar a conèixer entre el col·lectiu universitari. Per evitar-ho em van extradir a Saragossa i després a València. En sortir de la presó vaig tornar a Barcelona. Quan a la ciutat es produïen visites de certs alts càrrecs de la dictadura havia de presentar-me a la policia, segons ells per qüestions de seguretat, i una de les vegades em van fer quedar unes hores tancat. Pensant que un dia potser no en sortiria, vaig aconseguir documentació falsa per marxar del país i vaig iniciar un nou camí emigrant a l’Argentina i d’allà a l’Antàrtida.”
La situació política i social que es vivia a l’Estat espanyol va perjudicar en gran manera un ampli grup de població. Un jove i emprenedor doctor Oriol Domènec havia acabat la carrera de medicina i s’havia especialitzat en otorinolaringologia i necessitava poder exercir la professió lliurement. “Una vegada a Buenos Aires, vaig assabentar-me que es necessitava un metge per al destacament Luna de l’Antàrtida. La possibilitat de poder dur a terme labors d’investigació m’atreia. Aquell destacament quedava aïllat gairebé durant tot l’any a causa dels gels. Hi va haver un fet que em va donar a conèixer al continent americà i que va ser destacat per molts mitjans informatius internacionals: l’atenció mèdica que vaig donar a un infermer del destacament veí xilè a l’Antàrtida. Vaig recórrer setanta quilòmetres sobre el mar gelat en tres dies per salvar la vida de l’infermer. Aquest fet va commoure el govern argentí i el general Perón em va oferir la possibilitat d’operar en destacaments oficials de la Patagònia i la Terra de Foc. L’ambaixador d’Espanya a Buenos Aires em va insistir perquè visités el general Franco per demanar-li la construcció d’una base espanyola a l’Antàrtida, però m’hi vaig negar.”
No va tornar a Espanya però sí a Europa. “Em vaig establir per un temps a Alemanya, on vaig realitzar un doctorat, i després vaig tornar a l’Argentina.”
En la vida d’aquest metge català també té un pes molt especial la seva esposa, Mercedes Elizalde Bertrand, de qui ha rebut el suport i la col·laboració per portar plegats els seus projectes. La seva és una història d’amor que durant anys va passar per vicissituds i angoixes fins assolir la felicitat. “La meva esposa era filla d’una família burgesa de Barcelona que no podia permetre que la seva filla es casés amb una persona humil i senzilla com jo. Després de molts problemes vam casar-nos a Lisboa, encara que la meva esposa va ser obligada a tornar a Barcelona i fins que no va complir els vint-i-cinc anys no va poder tornar al meu costat.”
Durant aquest període de temps el doctor Domènec va incorporar-se a una expedició al Matto Grosso per biopsiar uns indígenes afectats d’una leishmanioisis mucocutània. “Quan la meva esposa va poder venir a l’Argentina vam començar a treballar plegats i ens vam comprar una finca a la qual vam posar el nom de El Canigó, i és que aquelles muntanyes argentines també són fresques i regalades. El record de les quatre barres catalanes sempre va ser present en aquelles terres.”
Uns anys després el règim franquista va permetre el seu retorn a l’Estat espanyol. El doctor Domènec va donar-se a conèixer amb les tècniques alemanyes d’operació d’orella. “També vaig obrir-me camí amb les operacions amb anestèsia general i intubació dirigides sobretot a edats joves, llavors desconegudes per la major part del col·lectiu mèdic.”
Al llarg de tots aquests anys d’exercici professional ha demostrat tenir l’humanisme com a pilar bàsic de la seva actuació diària. “El tracte amb els malalts ha de ser sincer, de confiança i directe, sense intermediaris que s’hi interposin. Creiem que la tecnologia d’avui ho resol tot, i que podem assolir tots els objectius oblidant que la humanitat és moltes vegada la clau de volta que obre un diagnòstic. No m’assec darrere d’una taula, m’assec al costat del malalt. Què espera el malalt del metge? Primer la comprensió d’allò que li passa; després la curació. Ens confia la seva vida a ulls clucs.”
Amb vuitanta anys continua plenament actiu i així seguirà. A principis dels noranta va demostrar el seu coratge i la seva humanitat anant a Bòsnia-Herzegovina, en plena guerra. “Vaig operar en condicions terribles, fent d’otorino, de cirurgià general i fins i tot assistint parts. Sovint el somriure al llit d’un malalt operat feia més que molts medicaments, i això és important que ho tinguin en compte els futurs professionals mèdics. No hem d’oblidar que el pacient no sols espera coneixements mèdics sinó també sensibilitat humana.”
