Text del 2004
No opero cors, opero persones que tenen un problema de cor.
.
El Dr. Eduard Castells Cuch és cirurgià cardiovascular, una tasca vocacional a la qual va començar a dedicar-se amb intensitat quan l’especialitat encara no s’havia desenvolupat a Espanya. “La funció bàsica d’un cirurgià cardiovascular és la d’operar els pacients que pateixen malalties del cor i que tenen un millor tractament amb la cirurgia cardíaca.”
Aquesta vocació pel món de la medicina té diversos lligams dins l’entorn familiar del Dr. Castells. “El meu pare, el Dr. Domènec Castells Batalla, era metge general, el meu germà Salvador és pediatre i la meva dona, M. Carme Octavio de Toledo, és anestesiòloga.”
Va fer la carrera a la facultat de medicina de Barcelona. Abans d’acabar-la l’any 1964, va aprendre la pràctica de la cirurgia al servei d’urgències d’aquest centre. “A l’Hospital Clínic vaig fer moltes pràctiques, perquè així com ara els serveis estan molt ben organitzats i tenen molta plantilla, en aquella època hi havia tan sols dos metges que havien acabat la carrera i uns quants estudiants que hi eren com a aprenents. Quan em vaig plantejar què volia fer dins de la cirurgia, em va semblar que els dos vessants amb més futur eren la cirurgia cardíaca i l’oncològica. Em vaig decidir per la cirurgia cardíaca i m’hi vaig introduir gràcies al Dr. Miquel Puig Massana, un cirurgià general que també feia cirurgia cardíaca.”
L’evolució de la cirurgia cardíaca ha estat lenta perquè per ficar-se dins del cor es necessitava aïllar-lo, perquè deixés de funcionar. Però si el cor deixa de funcionar, en uns minuts les cèl·lules cerebrals moren. Per tant, l’única possibilitat que es va entreveure i que en aquell moment s’estava desenvolupant era fer-ho mitjançant una màquina que substituís alhora la funció del cor i la del pulmó. “Abans d’acabar la carrera vaig estar a Lió, perquè treballava amb el Dr. Puig Massana i junts volíem posar en funcionament la màquina cor-pulmó. Cada setmana fèiem experiments amb animals, els anàvem a buscar a la gossera municipal, els sagnàvem i els operàvem. En aquell temps vaig conèixer la meva dona, qui va ser la persona que va impulsar l’anestèsia en cirurgia cardíaca. Vam treballar junts i ens vam convertir en un matrimoni fins i tot professionalment. Aquests experiments ens van servir per introduir-nos en les tècniques de la circulació extracorpòria. Vaig poder ampliar-los gràcies a la meva estada a Lió amb el professor Michaud , i a París amb el professor Dubost.”
I després anà als Estats Units. “L’any 1970 vaig anar becat pel Centre Quirúrgic Sant Jordi als Estats Units. L’objectiu era completar la meva formació al costat del doctor Cooley i del doctor Favarolo.” En aquella època, el doctor Cooley era el cirurgià que havia fet el major nombre d’operacions cardíaques del món.
Quan va acabar la formació, va treballar amb el Dr. Puig Massana al servei de cirurgia general, a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i a l’Aliança. Després, el Centre Quirúrgic Sant Jordi va incorporar el Dr. Puig Massana perquè es dediqués exclusivament a la cirurgia cardíaca. “El Centre Quirúrgic Sant Jordi, per mitjà del Dr. Puig Massana i del seu equip, en el qual hi havia també el Dr. Marcos Murtra Ferré i el Dr. José Calbet González, es va convertir en el centre més important de cirurgia cardíaca de Catalunya. Les operacions eren molt complexes, era una cirurgia molt difícil, però teníem la sensació que obríem camí.”
El Dr. Castells hi va treballar des del 1966 fins al 1973. A principi de l’any 1971 va ser el primer cirurgià de Catalunya i el segon d’Espanya que va fer un bypass coronari. L’any 1974, va anar a treballar a l’Hospital de Bellvitge, novament amb el Dr. Puig Massana. “El 1990 el Dr. Puig Massana és va jubilar i em vaig fer càrrec del servei de cirurgia cardíaca de l’Hospital de Bellvitge.”
El servei que dirigeixo es el que té l’experiència més gran en cirurgia cardíaca d’adults de Catalunya. “Pràcticament hem investigat tots els aspectes de la cirurgia cardíaca en l’adult. El Dr. Puig Massana va descriure una tècnica de annuloplàstia mitral. Hem treballat sobre diferents tipus de vàlvules. Hem treballat molt en la cirurgia coronària, i també en la cirurgia dels aneurismes d’aorta. Hem creat tècniques originals, que han estat objecte de patents nord-americanes. També som líders a Espanya en l’assistència mecànica circulatòria, amb utilització de bombes que substitueixen la funció del cor durant dies, setmanes i fins i tot mesos. Els nostres resultats de l’assistència circulatòria amb el sistema Abiomed van ser considerats els millors en les ponències que es van presentar en un recent simposi del Congrés de la Societat Espanyola de Cirurgia Cardiovascular.” Cal afegir-hi que, des de 1991, l’equip del Dr. Castells ha treballat força en el camp del trasplantament cardíac, amb uns resultats superiors als del registre internacional. Abans de 1970 ja fèiem estudis experimentals
La teràpia tissular també està present en els projectes de l’Hospital de Bellvitge. “Tenim dos projectes d’investigació en col·laboració amb altres hospitals espanyols. Amb la participació del Banc de Cèl·lules i Centre de Transfusions de Bellvitge, estudiem les possibilitats d’injectar cèl·lules a les zones mortes que apareixen, per exemple, després d’un infart, per aconseguir que els teixits danyats es revitalitzin i tornin a funcionar. En aquests moments representa una gran perspectiva i una gran il·lusió, malgrat que, lògicament, s’haurà de comprovar si l’eficàcia és tan bona com s’espera.”
Les noves tècniques són molt útils, però també tenen les seves limitacions. El cardiòleg clínic continua sent una peça insubstituïble en el diagnòstic i en el tractament del malalt. “Es necessita algú que faci la síntesi, perquè la persona és alguna cosa més que un cor o una malaltia cardíaca. El fet de prémer un botó i que surti un diagnòstic no és un fet global, és una cosa molt parcial. El diagnòstic no ho és tot, s’ha de saber quina és la persona que està afectada i conèixer-ne les característiques físiques, biològiques i psicològiques, perquè davant d’una determinada malaltia, les repercussions són diferents en cada pacient. Com a cirurgià, no opero cors, opero persones que tenen un problema de cor.”
Que si féssim una bona tasca preventiva ens estalviaríem problemes cardiovasculars, és una inqüestionable veritat. “En trenta-cinc anys, la prevenció, en part, ja ens ha canviat el tipus de malalt que operem. A la meva època inicial, la major part de les malalties cardíaques que tractàvem eren les valvulopaties, és a dir, les malalties de les vàlvules, d’origen reumàtic. Actualment, la malaltia més freqüent és la degeneració senil de la vàlvula aòrtica, que es calcifica i que afecta persones grans, de més 65-70 anys. En canvi en cirurgia coronària encara ens trobem a l’època de les conseqüències de factors com fumar, la diabetis, la hipertensió i l’obesitat. Si la gent tingués cura de la seva salut, la incidència seria bastant més baixa.” Un bon consell que cal tenir en compte, perquè el dóna una autoritat mèdica que a més és professor de cirurgia cardiovascular de la Universitat de Barcelona i que desenvolupa la seva activitat privada a la Clínica Corachan.
