Text del 2004
Quan fas neonatologia veus que no hi ha cap especialitat mèdica similar, és una illa al mig de l’oceà.
El Dr. Félix Castillo Salinas és metge neonatòleg de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron de Barcelona, centre amb el qual ha establert un ferm vincle que es va iniciar a l’època de la seva formació. Actualment ha fet un parèntesi en l’assistència clínica per col·laborar en un projecte l’objectiu del qual és potenciar la neonatologia i la pediatria a l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona. “La neonatologia és una especialitat totalment diferent a la pediatria. Comprèn des de l’inici de la vida fetal fins als primers dies de la vida del nen. Atenem qualsevol nounat amb problemes. Quan fas neonatologia veus que no hi ha cap especialitat mèdica similar. És una illa al mig de l’oceà. Un metge intensivista pediàtric o d’adults no té res a veure amb un neonatòleg que tracta un prematur greu.”
L’origen de la seva vocació mèdica va ser un xic accidental. “Als set anys em vaig trencar el braç i em van dur en un consultori on hi havia un metge molt amable i simpàtic que em va curar. En aquell moment li vaig dir al meu pare que volia ser com aquell senyor.”
Això va tenir lloc en un poble de les terres de Lleida. Després, la família es va traslladar a Girona per motius laborals i s’hi va establir definitivament. Si als set anys tenia clar que volia ser metge, als catorze anys ja sabia que es dedicaria a la pediatria. Poc a poc la seva vocació primerenca es va anar concretant en l’especialitat que li té robat el cor. “Sempre em definiré com un neonatòleg. La neonatologia és la meva vida, estic tan enamorat del que faig que no sabria dedicar-me a una altra especialitat.”
Va fer la carrera de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant els tres primers anys de carrera va estudiar a la facultat de Bellaterra i, a partir de quart any, a la unitat docent de l’Hospital de la Vall d’Hebron. “L’edifici era impersonal i fred, tot de formigó, però les persones suplien aquesta falta de calidesa. Recordo especialment el Dr. Segura, que feia classe de fisiologia, i el Dr. Domènech, que impartia anatomia; eren professors molt científics i amb una gran vocació docent.”
Quan va venir l’època de fer l’examen MIR, volia ser pediatre a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Aleshores, hi havia una borsa històrica d’uns trenta-cinc mil metges, amb tan sols mil places. Això no obstant, va treure un bon número i va aconseguir els seus propòsits. “El sistema MIR no és perfecte, però de moment és el més just. Hi ha d’haver una planificació de les necessitats d’especialistes al país.” Després d’acabar la residència a la Vall d’Hebron, va treballar durant un any fent guàrdies a l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona. Quan va finalitzar el contracte, va tornar novament a la Vall d’Hebron.
El Dr. Castillo considera que actualment s’està vivint el boom de la cirurgia fetal. “La cirurgia fetal està començant. La cirurgia en la qual hi ha més experiència és la cirurgia de l’obstrucció traqueal, en les hèrnies diafragmàtiques. També fem molta transfusió fetofetal, amb tractament amb làser.”
Un dels aspectes més delicats de la neonatologia és el desemparament de la mare d’un nen prematur. “Després de tenir-lo dintre del seu ventre durant mesos, de sobte es troba que ja no està embarassada i que no pot abraçar-lo. Vol ajudar, col·labora en l’alimentació del nen amb la seva llet, però se sent desplaçada i impotent. Aquestes mares viuen tres o quatre mesos sense el nen, que és a la incubadora. A la fase prèvia a l’alta, l’agafen i ja comencen a adonar-se que és el seu fill. El contacte físic és un joc gratificant per a tots dos.”
Finalment, la mare pot gaudir del seu fill, però aquesta alegria li dura poc, perquè el permís maternal se li acaba aviat. “Això és una norma que no té sentit i que s’hauria de canviar. El permís de la mare d’un nadó prematur hauria de començar quan li donem l’alta al nen i no pas quan ingressa a la incubadora.”
Creu que els avenços en genètica representen el futur. “El fet de poder determinar genèticament la causa d’una malaltia crònica, com l’hemofília o la fibrosi quística, el fet de detectar-la i d’intervenir-hi per evitar que es desenvolupi, és molt transcendent. Això significa prevenció i aquest és el camí ideal que hem de seguir.”
Actualment fa tasques de gestor, però està convençut que la seva ocupació és la neonatologia. “L’Hospital de la Vall d’Hebron és on m’he format, a cada racó de l’hospital tinc un record. Ara no hi sóc i no faig neonatologia, però estic potenciant que es faci a Girona i això em satisfà.”
A l’Hospital Dr. Josep Trueta necessitaven una persona que hi aportés la seva experiència per organitzar el servei de pediatria a la regió sanitària de Girona, i van pensar en el Dr. Castillo com la persona indicada. “Vaig pensar que valia la pena col·laborar-hi a favor de la pediatria del poble on visc, i des del novembre de 2004 em dedico a la gestió clínica. Considero que és un bon projecte. No sé si el continuaré, però almenys hi hauré posat el meu gra de sorra.”
Resum la situació actual de l’Hospital Dr. Josep Trueta amb aquestes paraules: “Quant a l’equip humà, vaig trobar que hi faltava gent, cosa que s’ha aconseguit amb un gran suport per part de l’equip directiu. L’equip humà del Trueta és excel·lent, és un personal amb una capacitat humana i professional impressionant. Pel que fa a l’equipament tècnic, va proveint-se dels recursos adequats per ser un hospital de referència de la regió de l’àrea sanitària de Girona.”
Girona és l’única província catalana que no té facultat de medicina. “No sé si cal una facultat de medicina, però estaria bé ubicar a Girona una unitat docent que depengués de la Universitat Autònoma de Barcelona.”
El Dr. Castillo té una opinió molt gràfica sobre els residents: “El resident és el mosquit que et va picant constantment perquè no t’adormis. És un estímul.”
El suport familiar l’ha ajudat sempre al llarg de la seva trajectòria professional. “Sóc metge gràcies al fet que els meus pares van fer l’enorme sacrifici d’enviar un dels quatre fills des de Girona a Barcelona a estudiar medicina. Ara continuo sent metge gràcies al suport de la meva dona i al dels nostres tres fills.”
A part de la família, que considera el més important de la seva vida, té una altra afecció que l’omple i que li fa oblidar la medicina: “La meva vàlvula d’escapament és la muntanya.”
