Text del 2004
El que vol el metge és poder fer allò que sap que s’ha de fer i per això demana els equipaments humans i tecnològics necessaris.
Ginecòleg i obstetra, el doctor Pere Cavallé Vallverdú va veure clar des de ben jove que volia seguir els passos del seu pare dins d’aquesta especialitat: “A més de la influència del meu pare, que ben segur que em va condicionar encara que no m’imposés mai l’opció d’estudiar medicina, també va ser fonamental la meva formació secundària a Reus, on vam gaudir d’excel·lents professors que havien estat expulsats de Barcelona per qüestions polítiques. Eren dies de postguerra i aquells humanistes ens van ajudar a entendre moltes coses que després crec que em van encoratjar per escollir medicina, tot i que cap d’ells no era metge.”
El pas següent, doncs, fou entrar a l’Hospital Clínic per seguir els estudis de medicina: “La veritat és que no hi vaig viure una universitat de massa qualitat, els bons professors que hi havia s’havien hagut d’exiliar i en quedaven molt pocs que realment t’ensenyessin bé. Sí que recordo un gran mestre per tots nosaltres, el professor Soriano, amb uns grans dots de comunicació i amb un tracte excel·lent amb els pacients.”
Abans d’optar per la ginecologia i l’obstetrícia, el doctor Pere Cavallé va preferir tenir una bona formació en medicina interna: “Després encara vaig adquirir coneixements de cirurgia i finalment vaig decantar-me per la meva especialitat. Aleshores, però, no hi havia la formació MIR i jo vaig aprendre al costat del professor Gil-Vernet i, més tard, del meu pare a l’Hospital de Reus. Era una època en què l’especialitat era més un art que una ciència, però posteriorment vaig continuar formant-me dins i fora del país, i encara no he deixat de fer-ho des d’aleshores.”
I és que la formació continuada és fonamental en una professió com aquesta: “Recordo que quan vaig acabar, un professor em va dir que els estudis de medicina tenien una caducitat de deu anys, que després d’aquest temps tot ha canviat molt i s’ha de tornar a estudiar, però el cert és que jo encara escurçaria aquest termini!”
La docència, a més, és una bona forma de continuar estant sempre al dia: “La formació de metges, i especialistes, a la facultat de medicina de Reus m’aporta molta satisfacció.”
Un cop acabats els estudis, el doctor Cavallé s’incorporà a l’Hospital Sant Joan de Reus, on en aquests moments és cap del servei de ginecologia i obstetrícia: “Hi ha dues coses fonamentals perquè el servei funcioni: la qualitat del mateix servei, però també l’entorn, ja que necessites suports addicionals per a donar una bona medicina. En tot el que fa referència a la tecnologia hem avançat molt i les gerències dels hospitals no acostumen a resistir-se massa a concedir-te un o altre aparell, però costa una mica més que entenguin la manca de personal i el que costa gestionar amb medis reduïts.”
Segurament la qüestió és que s’ha de fer més feina que la que està pensada per a aquell servei: “Nosaltres tenim una infrastructura per fer uns mil dos-cents parts cada any i ara n’estem fent mil sis-cents amb els mateixos recursos i amb el mateix personal. És d’esperar que es resoldrà. L’Institut Català d’Estadística ja fa temps que avisa que hi haurà un increment en el nombre de parts, però s’està fent poca cosa per afrontar-ho. Penso que la immigració els ha sorprès i no s’han pres prou mesures per absorbir-la.”
En aquests moments, les dones embarassades passen per uns controls molt exhaustius i molt diferents dels que havien passat les seves mares pocs anys abans, i el doctor Cavallé explica: “La vigilància que es fa avui de l’embaràs fa que a vegades prenguem actituds que poden arribar a posar la mare nerviosa perquè amb les proves anem descartant malalties i malformacions i l’espera del resultat per a ella és un tant angoixant, però també és veritat que des que se segueixen aquests controls tan rigorosos la mortalitat infantil ha baixat molt. Als anys setanta encara es parlava de vint-i-quatre morts de nadons per cada mil naixements en el món occidental i ara els hem reduït a menys de sis; a més, la mortalitat materna gairebé és nul·la.”
Els avenços tecnològics són els que han aconseguit tot això, que no és res més que prevenció: “De tota manera, ens estem trobant amb moltes dones immigrants que no vénen a fer-se els controls perquè no tenen ‘papers’, i encara que l’assistència és gratuïta pensen que els pot perjudicar. Això suposa que estiguem veient casos de patologies que en el nostre país feia molt temps que ja no es veien.”
Quant a l’oncologia, malauradament el doctor Pere Cavallé també l’ha de tocar com a ginecòleg que és: “Per sort, el càncer de mama, que és el més freqüent en la dona, cada vegada té més possibilitats de curació, i tots plegats hi estem esmerçant molts esforços. De tota manera, els ginecòlegs treballem junt amb oncòlegs, radiòlegs i tots els especialistes que ens poden ajudar en una patologia com aquesta. De fet, els comitès d’oncologia són fonamentals en el nostre hospital i a tots els de Catalunya, perquè només treballant en equip podem obtenir els millors resultats. Aquest és un càncer amb molta incidència i per això l’hem de prevenir tant com puguem. De mitjana s’agafa als seixanta-cinc anys, però això no vol dir que una dona amb quaranta no el pugui tenir. D’altra banda, encara s’han de fer molts estudis perquè l’hem de conèixer molt millor. Les dones japoneses, per exemple, pateixen poc càncer de mama, però si es traslladen a viure als Estats Units o a països on hi ha més incidència, com el nostre, aleshores ja tenen les mateixes possibilitats de patir-lo, la qual cosa ens fa pensar en factors ambientals o d’alimentació.”
Encara cal estudiar molt bé tots els tipus de càncer i tots els factors que influeixen en la seva aparició. El doctor Cavallé també es troba amb casos de càncer de matriu: “El diagnòstic precoç ens ha ajudat en el cas del càncer de l’úter, però encara tenim molts problemes en el cas de l’ovari, perquè costa de detectar i en general quan la dona va al ginecòleg ja és una mica tard.”
Tornant al càncer de mama, que és el que més veu el doctor Pere Cavallé, cal parlar dels efectes psicològics que pot tenir en la pacient: “Vaig estar un temps en contacte amb el doctor Fischer, dels Estats Units, i vam començar a fer la cirurgia conservadora de mama al nostre país perquè s’havia vist que en molts casos no canviava el resultat. Jo tenia una certa por d’aplicar-ho aquí perquè s’estaven fent mastectomies en aquell moment, però aviat vam adonar-nos que per a la dona era molt important que li conservéssim el pit si a més no disminuïen les possibilitats de curació. Ara només s’extirpa la mama quan és imprescindible.” Treure un pit a una dona és un drama molt gros i per això en els casos en què s’ha de fer la mastectomia s’opta per la cirurgia reparadora immediata en cooperació amb els cirurgians plàstics.