Text del 2006
El fet d’iniciar un procés d’investigació i poder crear un producte produeix una satisfacció que no s’experimenta de cap altra manera.
La cosmètica de qualitat i prestigi s’associa inevitablement a les formulacions de la marca Carreras. La clau d’aquest èxit rau en el fet que contenen ingredients que satisfan als consumidors i convencen als dermatòlegs. “Vaig muntar el Laboratori Carreras amb l’objectiu de crear un tipus de cosmètica científica. Hi vam treballar catorze anys, però va arribar un moment en què havíem crescut tant que per tirar endavant havíem de muntar una planta industrial fora de Barcelona. L’oficina de farmàcia també va augmentar el nombre d’empleats. Tot plegat se m’escapava de les mans. Per tant, i com que no tenia fills que poguessin fer-se càrrec de l’empresa, vaig decidir vendre la marca al Grup Novartis. El meu nebot, Miquel Carreras Coma, doctor en farmàcia i director del laboratori, va continuar la seva tasca professional en aquesta companyia.”
El Dr. Eusebi Carreras no prové precisament d’un entorn relacionat amb la medicina. “No vinc de família de farmacèutics, he estat el primer a dedicar-m’hi. Els pares eren industrials.”
Curiosament, tampoc no va ser la farmàcia la seva primera vocació, sinó que va escollir-la amb una visió força pràctica. “L’any 1946 era a Madrid, fent les oposicions a enginyers de camins, canals i ports. En aquell temps es presentaven al voltant de mil tres-cents candidats i en seleccionaven només trenta. Vaig arribar fins a l’última eliminatòria, durant quatre anys consecutius, però l’any següent havia de començar a fer la primera fase de la prova. Tenia vint-i-tres anys i no hi veia sortida. Llavors, vaig escollir farmàcia, perquè pensava que era una carrera que no em donaria problemes i aviat podria establir-me.”
Quan va començar a endinsar-se en el món de la farmàcia i a conèixer-ne la realitat, va veure que no seria mai un farmacèutic de taulell. “Des que feia tercer de carrera, vaig tenir clar que volia dedicar-me a la formulació magistral.”
En acabar la carrera, l’any 1957, va iniciar el doctorat, el qual va culminar amb una tesi titulada Aproximació a l’estudi de l’evolució de la formulació magistral a Barcelona durant cent anys. “L’estudi arrenca l’últim quart del segle xix, quan la gent parlava encara de maravedís i es feien servir les dracmes, les unces i les lliures. Reflecteix com, amb el temps, anaven canviant la terapèutica i les fórmules mèdiques. S’hi veu com la medicina, que és una ciència viva, es va modificant dia a dia. També s’hi observa que la fórmula magistral, que en els segles xviii-xix era la base de la medicació, decreixia a mesura que les especialitats farmacèutiques envaïen el mercat.”
La recerca li ofereix una satisfacció incomparable. “El fet d’iniciar un procés d’investigació, seguir totes les passes convenients i poder crear un producte, que després es ven al mercat amb una gran quantitat d’unitats, produeix una satisfacció que no s’experimenta de cap altra manera. En canvi, l’activitat a la farmàcia és diferent, perquè, en realitat, el farmacèutic és l’extensió de la mà del metge, que abans ha prescrit un determinat medicament.”
Considera que hi ha col·laboració entre el metge i el farmacèutic. Per reforçar-la només cal una mica de mà esquerra. “Quan detectem un possible error, no podem agafar el telèfon per dir al metge que s’ha equivocat. S’ha d’estudiar el problema i mirar de trobar una possible solució, i explicar al prescriptor quina és l’alternativa més adequada. Amb diplomàcia, el facultatiu sempre hi col·labora.”
L’atenció farmacèutica ha de tenir una cura especial dels malalts grans, aquells que tenen alguna malaltia crònica i que, sovint, prenen diversos medicaments. “Quan ve un pensionista a la farmàcia i posa una pila de receptes sobre el taulell, és possible trobar alguna incompatibilitat, interacció, contraindicació, o algun malentès sobre la dosificació o la manera de prendre el medicament. Moltes vegades, al metge, se li passa per alt alguna incidència, perquè no té tota la informació sobre el malalt, ja que el pacient gran acostuma a prendre diversos medicaments, que li han receptat tres o quatre metges. En el futur serà més fàcil controlar les receptes, perquè es crearà un sistema informàtic mitjançant el qual el facultatiu premerà un botó i tindrà la fitxa del malalt al davant.”
Ben segur que s’evitaran anècdotes com la següent: “De vegades, ve a l’oficina una persona amb dues receptes, de dos metges, per a la mateixa malaltia, i em demana, per favor, que triï la que consideri millor.”
En el futur, les substàncies biològiques guanyaran importància, en detriment dels principis actius químics actuals. “Tot això requerirà una farmàcia amb una vessant força hospitalària. Probablement, es crearà un banc de cèl·lules, similar a un banc de sang, on potser hi haurà un farmacèutic o un biòleg. Malalties degeneratives com l’Alzheimer o el Parkinson no es tractaran amb pastilles, sinó amb un vector que portarà les cèl·lules al lloc precís per recompondre el teixit danyat. Amb tot, els principis actius químics subsistiran sempre dins de l’àmbit de la medicina al·lopàtica.”
El farmacèutic ha de tenir una visió de l’ètica suficientment àmplia com per complir amb les seves responsabilitats professionals i, alhora, respectar les creences alienes. “L’ètica professional a la farmàcia significa: garantir que allò que es dispensa al pacient és realment el que se li ha de donar; assegurar que s’ha emmagatzemat en bones condicions; certificar que la data de caducitat és correcta i vetllar perquè els tractaments siguin compatibles. Paral·lelament, hi ha els principis personals, però que no han d’interferir en l’ètica ni en els costums dels altres. La gent és lliure de fer el que vol. No n’he de fer res, del credo religiós o polític d’un pacient, per vendre-li o no un determinat fàrmac. Si arriba un dia en què la píndola del dia després es dispensa a les farmàcies, no tinc per què fer un sermó o negar-m’hi, ja que, si un metge l’ha receptat és perquè, prèviament, ha fet l’anamnesi pertinent.”
El Dr. Carreras ha col·laborat durant dotze anys amb la càtedra de galènica, de la Facultat de Farmàcia de Barcelona, on ha pogut ensenyar als estudiants l’art de la formulació magistral i els processos que permeten assegurar que les fòrmules magistrals que arriben al pacient són les que el metge prescriu. “Hi ha protocols escrits per a cada cosa que es fa.”
També ha creat escola a la seva oficina de farmàcia. “Hi ha sis farmacèutics i un químic. Un dels farmacèutics, Isabel Roura Romagosa, fa uns trenta anys que hi treballa. És el segon de bord. També la meva esposa, Rosa Maria Jucglà, que encara m’ajuda, i la resta de col·laborados fins a 38.”
En acabar la seva exposició, es descobreix que, a més de ser un mestre de la formulació magistral, també ho va ésser de l’esport de la vela, ja que amb la seva embarcació el Brunzent, va guanyar Copas España, regates interclubs i fins i tot el Campionat Internacional del Mediterrani.
