Text del 21-09-2010
Després d’estudiar la tasca que han fet alguns divulgadors en l’àrea de les neurociències, he arribat a la conclusió que tot es troba a la ment de les persones. Contemplant el comportament de l’ésser humà podem veure que, si la ment no es manté equilibrada, el cos se’n ressenteix.
Totes les especialitats mèdiques haurien de tenir cura de la relació metge/pacient. Si un metge oblida el seu vessant humà, deixa de ser un metge per passar a ser un tècnic.
Tothom coincideix en què la societat moderna ha perdut els autèntics valors, però, tot i així, la classe política ens impulsa a consumir per recuperar l’economia del país. Probablement aquesta no sigui la millor manera de recuperar uns valors que tant necessitem, perquè el consum innecessari i desmesurat és eminentment egoista.
D’una bona rehabilitació depèn el 50% de l’èxit de qualsevol cirurgia en l’àrea de traumatologia.
Malgrat ser nascut a Buenos Aires, el doctor Fernando Kirchner van Gelderen va viure diversos anys a Nova York. Després es traslladà a Olot, on residí durant un temps abans d’establir-se a Mataró per crear el Gabinet Mèdic Maresme, un centre que compta amb més de 12 anys de funcionament i que incorpora diverses especialitats mèdiques. Actualment, a banda d’exercir la medicina, el doctor Kirchner també col·labora en col·loquis i conferències, tant en l’àmbit nacional com internacional. Especialista en traumatologia, fou guardonat el 1988 amb el Premi Emanuel Kaplan Award per la investigació realitzada, durant sis anys, sobre el recorregut nerviós en les extremitats superiors i inferiors. “En aquest treball de recerca primer vaig centrar-me en els nervis perifèrics i després vaig passar al camp de les neurociències, un àmbit que m’apassiona i que m’ha fet un gran servei al llarg de la meva carrera. Després d’estudiar la tasca que han fet alguns divulgadors en aquesta àrea, he arribat a la conclusió que tot es troba en la ment de les persones. Contemplant el comportament de l’ésser humà, podrem veure que, si la ment no es manté equilibrada, el cos se’n pot ressentir. Com tots els llicenciats, vaig sortir de la universitat creient que m’ho havien ensenyat tot, però 20 anys després vaig adonar-me que no en sabia res del pacient. Amb el grau que atorga l’experiència, fa ja algun temps que vaig començar a ser conscient que, en el 90% dels casos, allò que impulsa una persona a acudir a la consulta són els afectes i el pensament. Els afectes la motiven primerament a dirigir-se al metge, després és el pensament qui condiciona el seu nivell de dolor i el seu nivell de necessitat d’atenció.”
En els àmbits externs a la medicina es pot creure que la traumatologia és una especialitat freda on l’aspecte humà o psíquic hi compten ben poc; tanmateix, és precisament tot el contrari. “Totes les especialitats mèdiques haurien de tenir cura de la relació metge/pacient. Si un metge oblida el seu vessant humà, deixa de ser un metge per passar a ser un tècnic. Pel que fa als traumatòlegs, per poder ajudar els nostres pacients cal molt tacte, perquè tractem amb persones que han patit un accident que ha trasbalsat la seva vida o amb malalties degeneratives pròpies de l’edat. De fet, l’increment de la longevitat en la societat desenvolupada comporta més possibilitats de contraure malalties en edats avançades, però, si ens preparem amb teràpies adequades, podem arribar a frenar-les. A Hamlet, Shakespeare deia que l’home està condicionat a viure per a la mort, que la vida és un aprenentatge per començar una nova vida a partir de la mort. Aquest concepte em va influir molt, perquè crec que en la mort, o en els seus previs, es produeix un veritable estat de saviesa. Si no omplim la nostra vida de sentit, si no busquem desaprendre el que hem aprés quan som joves, si no intentem resoldre temes que ens han quedat pendents i no ens bolquem en l’amor al proïsme i a un mateix, per molts anys que visquem la nostra vida no haurà valgut la pena. La longevitat és quelcom positiu, però, per damunt de tot, hem d’estar preparats per saber morir.”
Actualment estem experimentant un moment de crisi a tots els nivells. “Per una banda, tothom coincideix en què la societat moderna ha perdut els autèntics valors, però, tot i així, la classe política ens impulsa a consumir per tal de recuperar l’economia del país. Probablement aquesta no sigui la millor manera de recuperar uns valors que tant necessitem, perquè el consum innecessari i desmesurat és eminentment egoista. Com deia Albert Einstein, les crisis són ocasions excel·lents per millorar. Tots aquells que tenen la responsabilitat del coneixement haurien d’ensenyar a pensar, a sentir i a avaluar. Aquesta és la seva missió. Personalment, per la meva condició de metge, em sento del tot obligat amb la societat. Per aquest motiu sempre procuro que cap pacient se’n vagi de la meva consulta sense abans haver-ne extret una reflexió.”
Tornant a la medicina, la microcirurgia reconstructiva en traumatologia gairebé ha deixat de practicar-se i s’empren altres tècniques. “Les intervencions a partir de microcirurgia tenien una durada exagerada, a vegades fins a 14 o 18 hores de quiròfan, i això era esgotador per a tothom. Amb l’entrada al segle xxi va produir-se el despertar de les neurociències i de les ciències biològiques no invasives, cosa molt positiva per a l’àmbit de la cirurgia. Ara intervenim amb agulles de 15 a 50 centímetres per accedir a qualsevol part de l’organisme, amb el pacient despert en moltes ocasions, i podem operar patologies greus, així que millorem considerablement la qualitat de vida dels nostres pacients o, fins i tot, els salven de la mort. D’aquí que allò que més practiquem actualment siguin els tractaments no invasius.”
Probablement aquests avenços portin esperança a totes aquelles persones afectades per patologies crítiques, com ara la paraplegia. “En el passat vaig estar treballant a l’Institut Guttmann i considero que hi ha molt pocs patiments equiparables al fet de quedar-se impossibilitat. Fa 15 anys s’intentava millorar la condició del paraplègic mitjançant la microcirurgia, però les intervencions eren extremadament complexes i llargues. I, tot i que es van produir alguns casos documentats que donaven bons resultats, no va arribar a ser mai una tècnica vàlida per aquest tipus de pacient. En canvi, a dia d’avui, amb les cèl·lules mare i els factors de creixement hem aprés que les neurones es reprodueixen, que no moren tal i com crèiem fins fa poc. El que succeeix és que envelleixen, i els seus contactes dendrítics van funcionant més lentament amb el transcurs dels anys. Amb les cèl·lules mare, els factors de creixement i una reeducació potser es pot arribar a aconseguir la unió funcional de les neurones: és la nostra esperança de cara a un futur no gaire llunyà. Actualment, a l’Institut Max Planck d’Alemanya s’està treballant intensament en aquesta línia i s’espera que d’aquí alguns anys trobem quelcom concret i funcional. Al principi, els metges érem molt escèptics amb tot allò relatiu als factors de creixement, però ara ja sabem que, gràcies a la seva acció, una ruptura fibril·lar muscular que abans tardava sis setmanes en cicatritzar ara en tarda dos i mitja. Els factors de creixement són proteïnes que avisen de situacions extremes al cos i desperten els mecanismes de reparació de les lesions. Tot sembla indicar que, d’aquí poc temps, podrem tractar lesions degeneratives, quelcom que farà possible que una persona de més de 80 anys mantingui bé els cartílags. El teixit més elàstic i més vital del cos humà és l’os, per això esportistes d’elit passen per teràpies agudes que no només no els perjudiquen, sinó que els recuperen ràpidament. A banda dels tractaments purament mèdics també cal destacar la gran tasca que fan els rehabilitadors d’avui dia, ja que d’una bona rehabilitació depèn el 50% de l’èxit de qualsevol cirurgia en l’àrea de trauma.”
