Text del 2004
Ajudar que les parelles amb problemes d’esterilitat puguin veure realitzat el seu desig de tenir un fill resulta apassionant.
El doctor Ferran García avui seria pilot d’aviació de l’exèrcit de l’aire si no fos perquè la miopia que pateix el va desplaçar definitivament de les proves d’admissió. “Vaig néixer a Alacant el 1958 i sóc el més gran de quatre germans. Quan tenia vuit anys el meu pare, que treballava a la banca, va ser traslladat a Barcelona. No tinc familiars metges.”
Influït pel pare, que hauria volgut ser metge, es va orientar vers aquesta professió. Va estudiar medicina a l’Hospital Clínic de Barcelona. Un cop acabada la carrera, mentre treballava d’assistent en un servei d’urgències de Girona, va entrar en contacte amb un especialista de la urologia, amb qui va treballar com a ajudant durant un temps. “Va ser ell qui va despertar en mi l’interès per l’andrologia i qui em va proporcionar els primers llibres que tractaven temes andrològics.”
Així va ser com el doctor García va començar a aprofundir, mitjançant lectures especialitzades, en una part de la medicina que desconeixia totalment. A la facultat els temes de reproducció, sexualitat i andrologia es tractaven molt de passada. De fet, encara avui “l’andrologia no està oficialment reconeguda com una especialitat.” El desig de posar en pràctica tot allò que explicaven els llibres el va portar a la Fundació Puigvert, l’únic lloc on hi havia un servei estructurat i de docència de l’andrologia.
“L’andrologia és la part de la medicina que es dedica a l’estudi de l’aparell genital masculí i de les seves malalties. Tracta fonamentalment problemes com la infertilitat, disfuncions sexuals o contracepció.” El que havia de ser una estada de tres mesos a la Fundació Puigvert es va convertir en una residència de tres anys.
Al costat del seu mestre, el doctor Pomerol Montseny, va adquirir tot un bagatge de coneixements i experiència fonamentals per a la seva vida professional futura. “Tot el que sóc ho dec al meu pare. Tot el que sé d’andrologia ho he après del meu mestre i amic, el doctor Pomerol Montseny, que em va transmetre la passió per l’andrologia i que sempre ha estat per mi un referent professional, ètic i humà.” La residència a la Fundació Puigvert va finalitzar l’any 1990. Havia arribat el moment d’iniciar el camí en solitari. Va començar substituint el doctor Pomerol a l’Institut Dexeus, a temps parcial, i treballant, simultàniament, a l’Institut Marquès de la Clínica Quirón de Barcelona i a Fecunmed a la Policlínica de Granollers, centres punters en els quals el doctor García desenvolupa la seva activitat professional en l’actualitat.
La tasca que porta a terme el doctor se centra, en gran part, en la reproducció humana i en la disfunció erèctil. “Ajudar que les parelles amb problemes d’esterilitat puguin veure realitzat el seu desig de tenir un fill, resulta apassionant. L’esterilitat afecta aproximadament el 15% de les parelles en edat reproductiva. El retard de la maternitat per part de les dones és un factor prou conegut que hi influeix, però sovint s’oblida l’anomenat factor masculí, malgrat que es detecten problemes d’esterilitat masculina en sis de cada deu parelles que reben tractament de reproducció assistida.”
Si una parella té problemes d’esterilitat és la dona qui s’adreça primer al metge per demanar ajuda i, lògicament, consulta el seu ginecòleg. Aquest especialista és el que li demanarà al marit la realització d’un seminograma, i si aquest surt alterat el remetrà a l’andròleg. “Un seminograma és la prova més important per avaluar la capacitat fèrtil del baró. És aconsellable realitzar un mínim de dos seminogrames, ja que la producció espermàtica està sotmesa a fluctuacions fisiològiques, cosa que fa arriscat establir diagnòstics amb una única anàlisi.”
Un seminograma alterat no necessàriament indica esterilitat. “Cal distinguir el diagnòstic seminològic de la valoració clínica del seminograma. El diagnòstic seminològic valora per separat les diferents característiques del semen: volum, concentració i nombre total d’espermatozoides, mobilitat, morfologia, etc. Si alguna d’aquestes característiques es troba per sota dels paràmetres de normalitat establerts per l’Organització Mundial de la Salut el seminograma ja no pot ser considerat normal. En fer la valoració clínica hem de tenir em compte totes aquestes característiques conjuntament i no de forma aïllada. Així un pacient pot tenir un dèficit de mobilitat al seminograma però un elevat nombre d’espermatozoides, cosa que pot fer que el nombre total d’espermatozoides mòbils sigui fins i tot superior al mínim normal. També hem de tenir en compte que l’esterilitat o la fertilitat són conceptes de parella. Un home pot ser estèril amb una dona i aconseguir tenir fills amb una altra. En moltes ocasions la fertilitat de la dona pot compensar una subfertilitat de la seva parella.”
Hi ha investigacions que afirmen que a través del temps la qualitat del semen ha anat baixant. Una de les possibles explicacions és l’exposició de la població a substàncies tòxiques (per contaminació ambiental o ocupacional). “És cert, però altres investigacions demostren el contrari. Probablement existeixen variacions geogràfiques, en relació amb la major o menor exposició a substàncies tòxiques. Alguns estudis científics han demostrat la perillositat dels denominats disruptors endocrins, una sèrie de productes químics d’àmplia utilització comercial i molt estesos a la natura que actuen de forma similar a algunes hormones naturals, alterant el funcionament hormonal de diverses espècies, i també en humans.”
L’esterilitat pot ser deguda a causes molt diverses: congènites, genètiques, adquirides, factors tòxics. “La funció de l’andròleg és en primer lloc determinar quina és l’alteració del semen i quins són els possibles factors etiològics que la provoquen. Però no sempre és possible trobar la causa i altres vegades aquesta no té tractament o no hi respon adequadament.” Aleshores, si els tractaments farmacològics o quirúrgics no solucionen els problemes i si els pacients hi estan d’acord, s’ha d’optar per les tècniques de reproducció assistida. L’actitud de l’home vers la paternitat ha canviat considerablement els últims anys en tots els estaments socials i culturals de la societat. Cada vegada és més solidari i més conscient que pot tenir part de responsabilitat en el problema reproductiu i, generalment, se sotmet a les proves clíniques que indica el metge.
La reproducció humana és un camp molt ampli i complex i la problemàtica que se’n deriva afecta una part important de la població arreu del món. No es tracta només d’un aspecte que ateny la professió mèdica sinó també els legisladors. En determinats països les lleis sobre tècniques de reproducció assistida són més restrictives que en d’altres, la qual cosa provoca l’existència d’un turisme reproductiu que es dirigeix als centres més idonis en funció dels seus interessos. “Tractem molts pacients que venen d’altres països d’Europa buscant solucions que les lleis dels seus llocs d’origen no permeten.”
