Text del 2004
El nostre treball es caracteritza per la meticulositat i perquè hi cal la precisió d’un rellotger.
La vocació pel món de la medicina del doctor García Mas està relacionada tant amb els antecedents familiars com amb el desig infantil d’ajudar la seva mare: “El meu oncle i el meu oncle-avi van ser metges, però el meu contacte personal amb ells no va ser gens sovintejat i no van ser determinants en la meva vocació. El que sí pot ser que ho fos va ser l’escoliosi tan pronunciada que patia la meva mare. Jo li deia que quan fos metge la guariria. D’altra banda, des de sempre em va interessar i em va ser fàcil la biologia i tot el relacionat amb l’anatomia.”
Malgrat que els mitjans econòmics de la seva família eren molt escassos, va rebre sempre tot el suport i l’ajuda possibles per tal de dedicar-se a la medicina: “Provinc d’una família marcada per la història espanyola del segle xx. El meu pare i una de les meves ties es van haver d’exiliar per motius polítics. La meva tia mai no tornà. Mon pare ho féu al cap d’uns anys, després de patir un periple francès que mai no va voler relatar-me. Tot i els patiments viscuts, era una persona d’una bondat i rectitud moral extraordinàries. Jo l’admirava profundament.”
Després d’acabar els estudis secundaris, es va decantar per la Universitat Autònoma de Barcelona per cursar la llicenciatura de medicina; la seva va ser la segona promoció de metges de la UAB. Un cop superat un examen d’ingrés, va poder escollir entre el pla antic i el nou de la llicenciatura: “Vaig optar pel pla antic perquè ens formava més específicament com a sanitaris i a més jo odiava les matemàtiques.”
Els seus anys de facultat van estar marcats per la pèrdua del seu pare i per la necessitat d’haver de sostenir el domicili familiar des de 1973: “Ja abans d’acabar la carrera –l’any 1974– vaig entrar a treballar a L’Aliança, simultaniejant-ho amb la feina d’ajudant a diverses immobiliaries per les quals el meu pare havia treballat, amb el rugbi i amb alguna matrícula gratuïta.”
Quan va finalitzar els estudis superiors als 22 anys, va preparar-se per superar el MIR i especialitzar-se en cirurgia ortopèdica. Va anar a l’hospital de Son Dureta a Palma de Mallorca, sota la supervisió del doctor Jordà: “Vaig passar-hi tres anys, de 1977 a 1980, durant els quals vaig aprendre molt. Recordo especialment el doctor Jordà, cap de servei, rigorós i estricte, però també obert a noves possibilitats i opcions sempre que tinguessin una sòlida argumentació mèdica, i el doctor Fernàndez Billon, que era una bellísima persona.”
En tenir el títol d’especialista en cirurgia ortopèdica va tornar a Barcelona a treballar a L’Aliança al costat del doctor Boada –“tot un senyor”–, però llavors ja en qualitat d’especialista. L’any 1983 va descobrir la microcirurgia a través d’un curs del doctor Joan Pi i li va entusiasmar tant que dos anys després va aconseguir una petita beca de L’Aliança i va marxar a París per especialitzar-se en mà i microcirurgia i fer part de la tesi doctoral: “És apassionant perquè el nostre treball es caracteritza per la meticulositat i perquè hi cal la precisió d’un rellotger. Diàriament hem de ser capaços de veure i reparar peces molt petites, activitat que requereix paciència, entrenament i un instrumental adequat.”
Desgraciadament, és una especialitat terriblement sacrificada i “molts sense especialitat en microcirurgia de la mà en realitzen intervencions. Això pot comportar que no es proporcioni als pacients la solució més adequada a la seva patologia o àdhuc que pugui empitjorar-se. És imprescindible disposar d’un bon microscopi, d’ulleres-lupa, i del material de microcirurgia adequat. D’altres equipaments no són imprescindibles.”
Pel que fa als implants en una intervenció: “En la medicina pública, vénen determinats pel mateix hospital. En la privada, jo em poso en contacte amb els comercials de diverses marques per tal de trobar el més adequat i ajustat al pressupost del malalt. Després és el mateix malalt qui es posa en contacte amb la marca.”
El doctor García Mas té la sort professional de poder col·laborar amb l’única institució hospitalària pública que des dels anys vuitanta compta amb una infraestructura de microcirurgia de la mà estable i fixa: “L’Hospital de Sabadell continua sent l’únic centre del territori català que disposa d’un servei mèdic de microcirurgia de la mà que cobreix les 24 hores.” Des de sempre ha compaginat, però, l’exercici de la medicina pública amb el de la privada. Per aquesta raó, dirigeix una unitat de mà i microcirurgia al Centre Mèdic Delfos.
Recentment ha optat per retirar-se parcialment de la medicina pública: “Tinc ganes de passar més temps amb la família. Les guàrdies hospitalàries de 24 hores desgasten força físicament i psíquicament, i més quan es porten trenta anys fent-les. La meva família, en especial la meva dona, s’ha sacrificat força per tal que m’especialitzés, i ja és hora que ella i el meu fill tinguin una recompensa.”
En aquest sentit, “la meva esposa és infermera i per sobre de tot una gran persona, m’ha entès i m’ha donat suport en totes les decisions que he pres.”
Per al doctor García Mas, el vessant personal és tan important com el laboral: “Cadascú de nosaltres és fruit de les seves experiències i circumstàncies. Quan vaig decidir especialitzar-me en microcirurgia, acabàvem de patir el trist desenllaç de la més gran desgràcia familiar que hi pot haver. Deixar la meva família i anar tot sol a fer un stage d’un any a França per formar-me en microcirurgia de la mà va ser extraordinàriament dur i difícil. No obstant això, la meva esposa em va dir ‘ho has somiat sempre, fes-ho i ja ens en sortirem.’ Ho vam aconseguir, i em sento satisfet de la meva trajectòria professional i orgullós de la meva família.”
