Text del 2004
Intentem esbrinar els camins per on arriba la malaltia i obtenir fàrmacs que actuïn sobre aquests camins.
Si existeix un òrgan que tingui connotacions fisiològiques, psicològiques i sentimentals transcendentals per a totes les persones del nostre entorn cultural, aquest òrgan és, sens dubte, el cor, ja que hi hem associat tota la nostra afectivitat, tot i que en l’actualitat sabem que no hi té cap mena de relació: “Segurament els nostres avantpassats s’adonaren que determinades situacions amb molta càrrega emocional i afectiva comportaven una acceleració del ritme cardíac, i a partir d’aquesta constatació deduïren que el cor era l’òrgan dels sentiments.”
Parlant des d’un vessant estrictament mèdic, la cardiologia és l’especialitat que té com a objectiu “detectar, mitjançant l’exploració i l’elaboració d’un historial clínic, la presència d’una patologia cardíaca per tal de diagnosticar-la i tractar-la.”
El doctor Garcia-Moll pertany a una nissaga mèdica que ja compta amb cinc generacions: “He viscut la medicina de forma intensa a casa meva. El meu pare, cardiòleg fundador de la primera unitat coronària d’Espanya a l’Hospital de Sant Pau, mai no em va adreçar cap a la medicina ni cap a la cardiologia. Sóc metge cardiòleg per la meva voluntat de ser-ho i perquè a casa s’ha viscut aquesta professió d’una manera il·lusionant i atractiva.”
Un cop presa la determinació de seguir la professió familiar, va entrar a la UAB: “Vaig formar part d’una promoció molt centrada en la formació i amb molt poc interès per les activitats lúdiques que es feien a la universitat.”
Pel que fa a la formació, “a l’Hospital de Sant Pau s’inculcava als alumnes un tarannà pràctic i humanista que considero fonamental per a l’activitat assistencial.”
Tanmateix, desgraciadament, aquesta línia formativa no sempre era la més adequada per encarar de forma satisfactòria l’examen del MlR per optar a especialitat. “Vaig decidir especialitzar-me en cardiologia a cinquè de carrera i un cop llicenciat vaig obtenir la primera plaça de cardiologia adjudicada a la província de Barcelona. Des del meu punt de vista, la preparació del MIR és summament memorística i teòrica, per la qual cosa la nostra universitat està creant grans estudiosos de la medicina, però no sé si està propiciant la formació de grans metges. El nostre treball és eminentment pràctic i empàtic, basat en la capacitat de connectar i entendre el missatge lingüístic del pacient, i caldria desenvolupar més aquests dos vessants en els plans de formació universitaris.” Altrament, aconseguirem uns metges amb una gran formació teòrica, però que tal volta no reuneixin els requisits de tarannà i personalitat idonis per desenvolupar aquesta professió.
Ja abans d’acabar els seus estudis universitaris el doctor Garcia-Moll havia sortit del país per completar la seva formació: “A quart de carrera vaig fer una estada a l’Hospital Mont Sinai sota la supervisió del doctor Fuster.”
Un cop acabada la residència de cardiologia “vaig viure durant un any i mig a Londres col·laborant en un projecte de recerca clínica bàsica.”
Deixant de banda el coneixements apresos i l’experiència adquirida, el més important d’exercir a l’estranger és que “et dóna perspectiva sobre el sistema sanitari en què exerceixes i aprens a relativitzar els problemes-lo.”
Després de finalitzar l’etapa d’especialització i de formar-se específicament dins la cardiologia en la cardiopatia isquèmica, el doctor Garcia-Moll es va incorporar com a membre de plantilla del Servei de Cardiologia de l’Hospital de Sant Pau. Allà les seves tasques comprenen dos àmbits diferents, però complementaris en l’objectiu de lluitar contra les patologies cardiovasculars: “La recerca clínica i l’atenció dels pacients de la unitat postcoronària, és a dir, d’aquelles persones que estan internades per haver patit una incidència cardíaca.”
A Sant Pau, “tractem tot tipus de patologies cardiovasculars: trasplantaments, problemes vasculars, insuficiència cardíaca, sistema elèctric i cardiopaties isquèmiques. Desgraciadament, segons el meu parer, encara les abordem amb un sistema de treball molt subespecialitzat. Això provoca que de vegades ens manqui una visió generalitzada del malalt. Aquesta tendència està canviant i ara la medicina s’inclina a treballar mitjançant equips multidisciplinaris.”
A més a més, el doctor Garcia-Moll també desenvolupa una tasca complementària com a consultor cardiològic de la prestigiosa Fundació Puigvert: “La Fundació Puigvert actua en tres àmbits mèdics diferents: l’urològic, el nefrològic i l’andrològic. En l’urològic cada vegada es tracten i s’operen pacients d’edat més avançada, la qual cosa genera consultes sobre la conveniència, des del punt de vista cardíac, d’intervenir-los. En l’apartat nefrològic, els pacients amb una patologia renal acostumen a presentar molts factors de risc per patir una incidència cardíaca, com diabetis, colesterol o tabaquisme, i és necessari controlar-los per prevenir possibles complicacions. Finalment, la presa de fàrmacs per corregir disfuncions erèctils està contraindicada en pacients amb riscos cardíacs. Per això, s’han d’avaluar els casos en què hi hagi indicis de perill. La nostra meva tasca no comporta la visita de tots els malalts, sinó la confecció d’uns criteris que determinin quan un pacient de qualsevol d’aquestes tres àrees ha de ser observat per un cardiòleg.”
Aquests dos vessants del seu treball es complementen amb un de transversal, la docència i la divulgació dels seus coneixements: “a part de la tasca de formació pràctica dels alumnes i residents de l’Hospital de Sant Pau, imparteixo alguns seminaris i conferències sobre la meva especialitat.”
Malgrat la imatge optimista que la ciutadania pugui tenir, els cardiòlegs són conscients que “tot i els avenços espectaculars que ha viscut l’especialitat, ara per ara encara només curem de veritat les incidències relacionades amb alguns problemes elèctrics del cor. Pel que respecta a totes les altres incidències i patologies, únicament som capaços de posar pedaços, és a dir, millorem la qualitat de vida i corregim les conseqüències amb intervencions a posteriori, quan ja s’ha produït la lesió o els efectes de la patologia, però no podem actuar encara sobre les causes.”
Per aquest motiu, “la recerca és essencial per al desenvolupament de la nostra especialitat i, sobretot, per poder tractar veritablement els pacients amb una patologia cardíaca. Per mitjà dels projectes d’investigació, intentem esbrinar els camins per on arriba la malaltia i obtenir fàrmacs que actuïn sobre aquests camins.” En un futur indeterminat probablement les cèl·lules mare tindran un paper destacat en la regeneració de teixits. Ara per ara, però, només són una expectativa incerta. Com sempre en medicina, només el temps i la tasca de vegades massa anònima de metges com el doctor Garcia-Moll respondrà les múltiples incògnites ara existents i, sobretot, possibilitarà una major i millor cura i qualitat de vida per als malalts. D’això, se’n diu progrés. I tots sabem com ha progressat la medicina durant el segle xx. Segur que més encara ho farà el xxi.
