Text del 2003
Els metges han d’estar preparats i formats per tractar els malalts amb els nous avenços tecnològics.
La medicina no pot donar l’esquena a les noves tecnologies, no només perquè són una font d’importants avenços, sinó perquè també obren la possibilitat de portar a terme una gestió més acurada de la ingent quantitat d’informació generada en el tractament de la salut de les persones. Qüestions com la informatització de la història clínica, que podrà ser compartida pels diferents centres hospitalaris, o l’automatització dels processos d’atenció sanitària obren actualment el debat i empenyen el present més immediat cap el canvi. La Societat Catalana d’Informàtica i Enginyeria Mèdica se situa avui al centre d’aquesta revolució cultural i mèdica. Va néixer l’any 1960, amb el nom d’Associació de Cibernètica Mèdica, impulsada per un grup de socis de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears que, després d’anar al primer Congrés Internacional de Cibernètica Mèdica a Nàpols, van decidir que a Catalunya, també calia promoure aquesta nova disciplina.
La Carta Fundacional, signada per 31 prestigiosos professionals el mes de novembre de 1960, diu textualment: “Malgrat ser la cibernètica la branca mes jove de l’àmbit de la medicina, la seva empenta actual i les seves perspectives fan preveure la importància que tindrà en un futur no massa llunyà, no solament des de un punt de vista teòric sinó en el domini pràctic.”
La primera Junta Directiva de la nova Associació de Cibernètica Mèdica estava constituïda pel psiquiatre Santiago Montserrat Esteve (president), el neurofisiòleg Josep Maria Samsó (vice-president), el pediatre Ignasi M. Aragó (secretari), el cirurgià toràcic Felip Margarit (tresorer), el físic Miquel Masriera (assessor en ciències) i el filòsof Alexandre Santvicens Marfull (assessor en filosofia). “Aquí es troben les tendències del que va ser la cibernètica – informàtica en el seu inici. En aquella època es començava a desenvolupar tecnològicament la lògica de Bool, que intenta traduir les dades del coneixement en seqüències de 0 i 1, es a dir ‘no-si’, que és com funcionen els ordinadors. I això va agradar molt a psiquiatres, neurofisiòlegs i filòsofs, perquè era una forma de mirar d’analitzar l’essència del pensament. Es a dir, si es pot posar una dada en forma de seqüències de ‘si-no-no-no-si-no’ és com trobar els àtoms de les idees. Era tal el nou tipus de coneixement que no hi cabia en la resta d’especialitats mèdiques i tampoc era d’una altra branca de la ciència sinó de la medicina, era un àmbit nou que estava sorgint “
L’entitat creix i, el 1962, organitza el primer Curs de Cibernètica Mèdica; amb el pas del temps no triga a acollir experts d’altres camps. “Arriba una època marcada per la admissió de radiòlegs, neurofisiòlegs i altres professionals que incorporen a les seves consultes aparells mèdics que utilitzen per a funcionar electrònica i ordinadors”, assegura, abans de detallar l’inici d’una tercera etapa cap a la dècada dels anys 80: “es comencen a utilitzar eines informàtiques habitualment en els estudis epidemiològics i en el treball estadístic de les investigacions dels metges. Una corrent posterior s’inicia amb la difusió de la informàtica per gestionar l’activitat assistencial i, passada aquesta època, arriben tots els nous socis que estan a les noves tecnologies d’internet i, sobretot, els metges joves que tenen ja, amb la difusió massiva del PC, del software i d’internet, accés a l’alta tecnologia des del propi domicili”.
La formació continuada és un dels objectius principals de l’entitat, sempre interessada a promoure l’exposició de temes d’interès per al col·lectiu. “L’informática i l’enginyeria mèdiques son eines que avancen més ràpidament del que els professionals mèdics poden assumir.”
Cal evitar que cap metge perdi el tren. “El que penso dels companys més grans, que estan al dia, és que han sabut dir durant molts anys: Per què no? Amb aquest interrogant positiu et deixes portar, no et tanques i entres en noves zones de coneixement. Però si et poses un límit emocional, del tipus ‘això nou no cal’ et quedes a la ruta i acabes patint una carència. Aquesta actitud de arriscar-se ens fa estar al dia. D’altra banda, la medicina compta amb una gran motivació: curar els teus malalts i has de fer-ho bé, i tant bé com els altres companys.”
El president de la Societat Dr. Ferran L. Tognetta assenyala, emperò, que tant important és tenir l’interès per aplicar aquests mètodes novedosos, com saber-los emprar correctament. Una qualitat que només es pot oferir fomentant la formació continuada i una mentalitat oberta al canvi. “Fa unes setmanes vaig assistir a dos congressos de telemedicina. En un d’ells van mostrar com un equip mèdic treballava sobre alguns malalts traumatològics de les illes Canàries que alhora, per videoconferència, eren valorats per altres metges des d’un hospital de la península per decidir conjuntament el millor tipus de tractament o un possible trasllat. En una altra connexió via satèl·lit un metge, des d’un vaixell, realitzava una ecografia abdominal i la imatge era valorada simultàniament per un especialista des del seu hospital. En una altra demostració real, un metge enviava la imatge de vídeo, el ECG, el so del estetoscopi i el nivell d’oxigen en sang d’un malalt des de l’UCI a l’Afganistan i un especialista en cremats ho estava valorant al mateix temps des del seu hospital i, simultàniament, amb un altre professional des d’un segon hospital a una altra ciutat. En el segon congrés es valorava l’impacte positiu d’enviar, per mitjans informàtics, l’exploració radiològica o oftalmològica d’un malalt per ser valorada per un especialista de qualsevol punt de món. Estar preparats per assumir aquest canvi cultural és un dels principals reptes de futur que potenciaria encara més els beneficis d’un treball mèdic en equip.
“Un altre tema actual és que tradicionalment la informació mèdica d’un malalt ha estat a la memòria o a l’arxiu del seu metge i la dels malalts mes greus a l’arxiu de l’hospital. Però ara ja no estem parlant d’això, sinó de que totes les dades mèdiques de les persones estiguin en un format electrònic estàndard, posat en algun tipus de xarxa informàtica. Seria un sistema que permetria compartir-les de forma amplia, però alhora molt confidencial, sense que el malalt perdés el control de la seva difusió. Això és un canvi cultural que la nostra consciència encara no te ben assumit”.
“Els nostres antecessors van saber adaptar-se al funcionament hospitalari abandonant la mentalitat individualista. Aquesta va ser la seva revolució. A nosaltres ara ens pertoca assumir un altre canvi de concepte: ser capaços de veure amb bons ulls que la distancia ‘no es impediment’ per treballar en equip, gràcies a la informàtica i l’enginyeria mèdiques.»
