Text del 2004
La tecnologia dels infectòlegs és la microbiologia.
.
Iniciativa, passió per la feina i una bona dosi d’optimisme. Aquestes tres característiques dibuixen un retrat bastant fidedigne de la personalitat del doctor Gudiol, metge internista subespecialitzat en malalties infeccioses. Els fets parlen per si mateixos: Gudiol ha estat un dels impulsors del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Bellvitge, que actualment dirigeix i que quan va néixer, l’any 1976, era pioner a Espanya. Ha estat també al darrere de la creació de la societat mèdica que suma els esforços i els interessos comuns dels microbiòlegs i dels infectòlegs; la seva experiència en la docència i la recerca és àmplia, i és un dels principals defensors de la reglamentació d’una especialitat, la de malalties infeccioses, que sorprenentment i malgrat la importància creixent d’aquest tipus de patologies –només cal anomenar la paraula sida perquè ens n’adonem- no està reconeguda encara de manera oficial com a subespecialitat de la medicina interna.
La medicina interna ha viscut a les darreres dècades una subespecialització creixent i sovint excloent. L’imparable avenç de la tecnologia ha ofert als professionals aparells que demanen un curós aprenentatge. Aquesta subespecialització fa necessari, sobretot als hospitals, el treball en equip. Gudiol, però, recalca la importància de no deixar de banda els coneixements més genèrics que facilita l’especialitat, i distingeix entre la medicina practicada a l’ambulatori i l’hospitalària: “El metge de família representa l’exercici de la medicina general fora de l’hospital, on ara es parla de la figura de l’hospitalista, el professional que s’encarrega de coordinar diferents especialitats.”
El doctor Gudiol va haver d’enfrontar-se als problemes nous que va plantejar els anys vuitanta la irrupció d’una de les pitjors epidèmies que ha viscut la humanitat: la sida.
En aquella època, ja estava treballant de ple en el Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Bellvitge, on va entrar l’any 1973 com a metge adjunt internista. “Tres anys després, vaig proposar la creació d’aquesta nova unitat. Creia que era necessària.” L’arribada de la sida va obligar a replantejar l’organització del servei, que fins llavors consistia en una oferta assistencial de llits d’hospitalització adreçats, per una banda, a casos d’infeccions externes, com meningitis o tuberculosis, i, per l’altra, a infeccions hospitalàries, és a dir, malalts ingressats a alguna altra unitat que haguessin contret una infecció.
Els primers casos de sida aparegueren l’any 1981 als EUA, tot i que fins el 1983 no en sorgí cap a Espanya. Un any després, l’epidèmia ja s’havia estès sense control, tot demanant una reacció ràpida dels professionals. “Malgrat que teníem l’avantatge del background de les infeccions, tot era nou i cada dia descobríem coses. Vam haver d’espavilar-nos i muntar un servei assistencial en qüestió de tres o quatre anys. Quasi a tots els hospitals la resposta va ser molt bona i tothom va organitzar equips d’atenció específics.”
Gudiol qualifica l’experiència d’extraordinària, no sols perquè era una patologia nova i complexa de la qual no se sabia res, sinó perquè introduïa una nova manera d’afrontar la malaltia: “Fins aquell moment la nostra especialitat no havia tingut patologies cròniques. A la sida, però, t’hi havies d’afrontar amb una mentalitat més d’oncòleg que no d’infectòleg. No hi havia tractament, havies d’assistir el malalt fins que es morís. Vam haver d’adaptar-nos-hi.”
Tot i que sembla que a Occident la sida s’ha convertit en una malaltia crònica, sempre que el malalt segueixi escrupolosament les pautes farmacològiques, als països anomenats del Sud, com els africans, l’epidèmia continua avançant: “Hi ha molta gent que s’ha mort i molta que es morirà. En aquests països l’esperança de vida ha baixat molt i la malaltia està afectant molts joves. Pel món continua sent una desgràcia tremenda.”
Gudiol descriu la feina dels infectòlegs com una especialitat horitzontal, perquè no comprèn l’atenció a un òrgan determinat sinó que tracta microorganismes que poden infectar tot l’organisme. Les conseqüències varien segons l’estat de salut de l’hoste, de l’agent infecciós i de la via d’entrada. En tots els casos, però, els especialistes han de fer el diagnòstic, identificar l’agent causant de la malaltia i donar un tractament específic. “La nostra tecnologia és la microbiologia. Hem hagut de buscar una sinèrgia amb aquests professionals del laboratori. Hem vist que hem de tirar endavant tots junts”, afegeix Gudiol, un dels artífexs de la creació d’una societat mèdica conjunta que ha estat molt útil.
Pel que fa a la recerca, l’especialitat no viu un dels millors moments. La principal causa és l’interès dels laboratoris farmacèutics per altres malalties, de caràcter crònic i alta incidència, com la diabetis o el reuma. “Els antibiòtics estan amenaçats per la resistència dels bacteris. La inversió en el desenvolupament d’una nova família de fàrmacs seria molt alta, i la recerca, complexa i lenta. L’antibiòtic nou valdria molts diners i seria de difícil introducció. A més, s’administraria a un malalt un curt període de temps, fins que es curés. No és rendible.”
Tot i així, continua havent-hi un cert recolzament de la indústria i els professionals es continuen bellugant per iniciar projectes de recerca i atraure fons públics o privats. Un esforç continu, com sempre, intrínsec a una professió estrictament vocacional, sovint poc valorada. “Tot i la dificultat per fer coses i els sous hospitalaris dolents, hem tirat endavant molts projectes. L’excés de gestió o de control podria arribar a perjudicar el bon funcionament i les ganes de fer coses. Se’ns hauria de mimar una mica més.”
