Text del 2004
Seguint el model americà hauríem de potenciar la donació d’òrgans de familiars vius.
El Dr. Josep M. Grinyó és en l’actualitat cap del servei de nefrologia de l’Hospital de Bellvitge. “La nefrologia és l’especialitat mèdica que estudia les malalties renals. Els ronyons regulen la composició i el volum de líquid que necessita el nostre cos per treballar de forma natural. Filtren les sals i toxines que es desenvolupen en el nostre metabolisme. Per exercir aquesta funció, que es fa a gran pressió, necessiten estar molt a prop de l’aorta, ja que el cor bombeja i distribueix permanentment la sang al llarg del cos. En el fons, el cor i el ronyó són dues estacions de servei intermediàries del sistema vascular. Cada dia la nostra sang passa cinc vegades pels ronyons per ser netejada. Aquest gran trànsit fa que els ronyons siguin vulnerables a la hipertensió arterial i a moltes malalties. El ronyó és una cruïlla, un punt de trobada on es poden manifestar moltes malalties i, al mateix temps, les patologies del ronyó poden crear disfuncions a d’altres òrgans. La nefrologia estudia les malalties que afecten directament o de forma secundària als ronyons i també s’ocupa de les alteracions dels líquids corporals derivades de trastorns generals sistèmics o de la mateixa alteració de la funció dels ronyons. Per tant, és una especialitat amb un component fisiològic important.”
El doctor Grinyó va arribar a la medicina després de passar dos anys a la facultat de biologia. Va creure que la biologia aplicada a l’ésser humà malalt havia de ser un camp molt gratificant. “Quan ets jove confereixes a la medicina un component messiànic en què allò més important és ajudar els altres, cosa que ennobleix els estudis mèdics quan es fan amb vocació.”
Durant els dos anys que va estudiar medicina interna a l’Hospital del Mar, el doctor Alcàntara el va introduir en l’especialitat de la nefrologia. “Em va agradar el component patològic, immunològic i fisiològic de la nefrologia. Vaig veure que era una especialitat que en contenia moltes altres, era com un punt de trobada d’altres entitats.”
Va començar a treballar en aquest àmbit a l’Hospital de Bellvitge dins d’un servei recentment inaugurat i del qual ha esdevingut el cap. De tots aquests anys de formació, el Dr. Grinyó té en un record especial per alguns dels professors. “El doctor Alcàntara, qui em va introduir en la medicina interna, era un mestre del discurs clínic i mostrava sempre una cordialitat absoluta amb els malalts. Dins la nefrologia destacaria especialment el Dr. Antoni Caralps, un clínic extraordinari, i el Dr. Alsina, una persona amb un gran neguit científic i intel·lectual.”
Les patologies que afecten el ronyó són diverses. “Parlem de nefropaties primitives si són pròpies del ronyó i no les podem atribuir a cap altra malaltia (glomeronefritis, nefropaties intersticials, etc.). Les nefropaties secundàries, en canvi, deriven de malalties metabòliques o immunitàries.”
La patologia vascular i la diabetis melitus són les primeres causes de dany renal. “La diabetis és la gran epidèmia del segle xx. La diabetis melitus s’està convertint en una de les causes principals d’afectació secundària del ronyó. De fet, s’estima que aproximadament la meitat dels diabètics acabaran patint una nefropatia diabètica.”
D’altra banda, hi ha comportaments freqüents que poden causar un mal crònic al ronyó sense adonar-nos-en. “L’abús de medicaments que prenem per tractar altres malalties, com per exemple els analgèsics, poden afectar els ronyons de manera irreversible.”
Quan el ronyó emmalalteix dóna pocs símptomes, per la qual cosa moltes malalties renals es detecten en revisions mèdiques rutinàries. “Per detectar patologies que el malalt no acusa, els nefròlegs observem una sèrie de signes, com alteracions analítiques, preses de tensió arterial o albúmina excessiva a l’orina. Hem de tenir en compte que algunes malalties renals provoquen dolor per la distensió de la càpsula del ronyó o per contraccions espasmòdiques de la via urinària (còlic nefrític). Però moltes altres són indolores i, per tant, es desenvolupen de manera silent.”
La diàlisi va suposar un gran avenç per solucionar parcialment les disfuncions dels ronyons. Hi ha dues gran modalitats, l’hemodiàlisi o ronyó artificial i la diàlisi peritoneal, molt més natural. “La diàlisi supleix les funcions de filtració (eliminació de líquids i de toxines), però no les funcions endocrines.”
Quan la diàlisi esdevé inevitable per sobreviure, al pacient se li ha d’explicar molt bé tot el que representa perquè, sens dubte, és un trastorn de la seva vida quotidiana. “La qualitat de vida del malalt que s’hi sotmet ha millorat extraordinàriament els deu últims anys, tot i que s’ha d’acceptar la servitud d’acudir periòdicament a un centre. L’eficàcia de la diàlisi ha augmentat: la tolerància del pacient a la sessió d’hemodiàlisi és molt més reglada i previsible, ha disminuït la durada de les sessions i els tractaments complementaris han permès controlar altres disfuncions associades (risc cardiovascular, anèmia, diabetis, hiperglucèmia, colesterol, etc.)
El trasplantament és la solució idònia per al tractament de la insuficiència renal perquè restitueix completament les funcions del ronyó. Actualment, gràcies a l’aparició de nous medicaments i als tractaments combinats, els rebuigs han disminuït considerablement. “Als pacients que clínicament ho puguin suportar, els plantegem un tractament integrat de la insuficiència renal. Catalunya va ser pionera en aquest concepte. Quan als anys vuitanta s’acabaven de fer les transferències sanitàries a la Generalitat, es va crear per primera vegada el Programa d’atenció integral a la insuficiència renal (PAIR), que proposava la diàlisi i el trasplantament com a dos tractaments complementaris deixant una porta oberta a l’esperança.”
Catalunya va ser pionera en trasplantaments de ronyó i és un dels països més solidaris i altruistes pel que fa a la donació d’òrgans. “Des dels anys vuitanta hi ha hagut una gran eclosió de trasplantaments. L’any 2003 se’n van fer setanta per milió d’habitants.”
Els trasplantaments es fan gràcies a la donació d’òrgans sans de cadàvers o bé de familiars vius emparentats, consanguinis o no. “A Espanya la donació d’òrgans de cadàvers és molt alta en comparació amb d’altres països. Quan una persona necessita un òrgan apel·lem a la solidaritat col·lectiva o a l’altruisme anònim, mentre que a d’altres llocs, com per exemple als Estats Units, el primer que es fa és emplaçar la família per trobar un donant viu emparentat. Nosaltres hauríem de seguir aquest exemple sobretot pensant en les persones joves que fan diàlisi i que se’n podrien beneficiar a curt termini.”
El doctor Grinyó creu que en el futur la seva especialitat evolucionarà amb l’obtenció de diagnòstics més precisos i amb l’aplicació de teràpies refinades basades en la farmacogenòmica.
