Text del 2004
Quan un medicament surt al mercat ens manquen encara molts coneixements sobre la seva eficàcia i la seva seguretat.
El Dr. Francesc Jané és cap del servei de farmacologia clínica de l’Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau i catedràtic de la mateixa especialitat a la Universitat Autònoma de Barcelona. “La farmacologia clínica estudia els efectes dels medicaments en l’ésser humà. Els àmbits d’actuació dels farmacòlegs clínics són diversos: hospitals, universitats, administració sanitària, indústria farmacèutica i, recentment, la medicina primària.”
Al doctor Jané, quan era infant, només l’atreien dues activitats per dedicar-s’hi de gran: maquinista de tren de vapor o metge. Vivia i jugava a prop de la via del ferrocarril i el pas diari del tren de vapor amb el seu xiulet eixordador el deixava embadalit. L’altre afecció, la mèdica, va sorgir probablement de la impressió que li causava el metge que venia a casa de visita, i que era considerat quasi un més de la família. Al final, la vocació mèdica es va imposar. El doctor Jané va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Com que l’ensenyament universitari dels anys seixanta era excessivament teòric i memorístic, per fer pràctiques es va inscriure a dos serveis mèdics, el de patologia mèdica Dr. Pedro Pons i el de farmacologia. La branca farmacològica li va agradar especialment. “Vaig tenir com a professors els doctors García Valdecasas, Salvà i Laporte, tres figures extraordinàries de la farmacologia catalana i espanyola. Eren uns grans docents i uns professionals excel·lents en un temps molt pobre científicament i acadèmica.”
La farmacologia clínica va ser una de les últimes especialitats que es van introduir els anys setanta. Els professionals que tenien experiència en aquest àmbit havien obtingut la titulació a través d’una via especial. No va ser fins els anys vuitanta que es va iniciar l’especialització amb el programa MIR. Un cop acabats els estudis, va treballar durant uns anys com a becari a la càtedra de farmacologia. Posteriorment va ser professor adjunt d’aquest departament, va exercir de professor agregat a la universitat de Múrcia i, finalment, de catedràtic a la UAB des de 1976. Aquest mateix any també va entrar a treballar a l’Hospital de Sant Pau, tot i que fins tres anys més tard no es va crear la primera unitat de farmacologia clínica de Catalunya. Al servei de L’Hospital de Sant Pau va començar tot sol, però ara ja són més de trenta professionals en una unitat especialitzada. En l’àmbit hospitalari el farmacòleg clínic treballa en àrees diverses: investigació sobre nous fàrmacs, estudi d’utilització dels medicaments, proves de monitorització dels nivells plasmàtics dels fàrmacs i consultes terapèutiques. El fet de poder dur a la pràctica totes aquestes activitats està directament relacionat amb els interessos i els mitjans econòmics que l’hospital hi dedica. “Tenim una unitat molt important que depèn del servei de farmacologia clínica de l’Hospital de Sant Pau, el Centre d’Investigació de Medicaments. Ens dediquem a la recerca sobre nous fàrmacs i fem estudis de bioequivalència dels medicaments genèrics i dels efectes dels fàrmacs en situacions especials.”
El Dr. Francesc Jané també ocupa la presidència del comitè ètic d’investigació clínica del mateix hospital. El procés d’implantació d’un medicament en un centre hospitalari passa necessàriament per una comissió formada per farmacòlegs clínics, farmacèutics i d’altres especialistes. “La comissió de farmàcia i terapèutica de l’hospital és la que aprova l’ús dels medicaments al centre. És una feina molt important i cada dia més difícil per la complexitat dels fàrmacs i, sobretot, pel seu cost elevat. Estem molt pressionats per la despesa econòmica, la qual cosa influeix poderosament en les nostres decisions.”
El llistat de medicaments que la comissió autoritza es troba a la guia farmacològica de l’hospital. “Quan un metge sol·licita la incorporació d’un nou fàrmac, la comissió en fa un estudi i analitza amb profunditat les millores que ofereix respecte al que ja tenim. Sempre es prioritza l’interès terapèutic, però sovint els avantatges d’un nou medicament amb relació als antics no són molt clars. La terapèutica avança molt lentament.”
Si finalment s’accepta un nou fàrmac i se n’assumeix el cost, sovint hi ha un període de prova per veure’n l’efectivitat i comprovar la prescripció correcta. “Quan un medicament surt al mercat ens manquen encara molts coneixements sobre la seva eficàcia i la seva seguretat. Els estudis que s’han fet prèviament s’han realitzat en condicions ideals amb malalts especialment triats que poden ser poc representatius del conjunt de la població. Per tant, no es coneix l’eficàcia i seguretat dels medicaments fins que no fa un temps que estan circulant. Per això són molt importants els estudis posteriors al registre i la comercialització.
Tot i que el farmacòleg pot no fer una tasca assistencial, té contacte amb el malalt a través de la col·laboració amb el metge clínic per resoldre problemes terapèutics i per fer estudis de qualitat de vida o dels efectes indesitjables dels fàrmacs. El farmacòleg no només investiga sinó que també controla l’ús que es fa dels medicaments (dosis, cost, beneficis terapèutics, riscos, etc.) “Recentment les autoritats sanitàries han fet possible la presència del farmacòleg a la medicina primària, cosa que és extraordinàriament important. Assessora objectivament el metge que prescriu els fàrmacs, que pot estar pressionat per la informació que rep dels laboratoris o pels mateixos malalts.” “El futur de l’especialitat, encara llunyà però teòricament possible, passa, entre altres coses, per la individualització dels tractaments. Sabem que cadascú té una dotació genètica en funció de la qual metabolitzem els medicaments de manera diferent. En el futur es faran les dosis a mida de cada malalt. De fet, ja es fa en algun tipus de tractament, però, ben segur, es generalitzarà.”
